Manel Rodríguez-Castelló
Destacados
El que passa compta
Saials. Verges 2019
Vam travessar enmig d'una boira molt densa el poble d'Ultramorts, presagi d'extraviament espaciotemporal
Lluís Llach va publicar el disc Verges 50 l’any 1980. L’artista empordanès hi posava so als records de la seua infància al poble. El vent, amb aquella tramuntana tossuda que explica molt bé certs trets del caràcter del país, el mercat a la plaça, els carros, l’escola, la processó. / La matinada del dimecres, a […]
El que passa compta
Saial de l’home que camina en cadira de rodes
El camí que en Jordi Puig va començar a Mallorca i ara el té rodant per terres valencianes durarà uns mesos de sud a nord dels Països Catalans i acabarà a Salses, al  Rosselló
De totes les formes de viatjar és segur que la que es fa en cadira de rodes no és ni la més còmoda ni la menys arriscada. De tots els camins potser el que duu a la república de la llibertat és un dels més costeruts, dels més esforçats i també dels més necessaris. /
El que passa compta
La veu de la caverna
Hi ha moltes formes de banalitzar el femenicidi estructural (amb més de 900 víctimes des de 2003 a Espanya, riga's vostè de tots els altres terrorismes), però la del PP és d'una vulgaritat que tomba de tos
Per tancar el pacte a Andalusia Vox demana als seus socis del PP i C’s de suprimir els ajuts per violència domèstica (eufemisme de violència masclista contra les dones). Després del ménage à trois entre els hereus desacomplexats del franquisme (se’n recorden, de l’Aznar sincomplejín?), escenificat per primera vegada als carrers de Barcelona per la […]
El que passa compta
Del gris al blau
El passaport m'ha traït: valdria més ser estranger de facto però atès en la pròpia llengua

Passant pel marró. Comissaria CNP Velluters, València, 2016. He perdut la cartera (en primavera) i vaig a fer la denúncia, comunicar-ho o com es diga. No em mame el dit i puc preveure, sense gaire marge d’error, el que m’espera. Però potser aquesta vegada al policia de torn no se li dispara l’automàtic quan em sentirà dir Bon dia, i em deixarà acabar la frase, vinc a comunicar-los que he perdut la cartera (en primavera) i tots els documents que hi duia. En efecte, em permet acabar la frase però tot seguit, impasible el ademán, em dispara: «No, no, no, en español». De rabiosa actualitat el principi lampedusià, adaptat a les circumstàncies: «Cal que tot canvie de color perquè el color de fons siga el de sempre». Què no m’entén? Resposta contradictòria, perquè demostra que sí que m’ha entès: «No, yo soy gallego. ¿No es usted español?». Li mostre el passaport, que caduca demà, aniversari del 15M, com a prova fefaent que efectivament ho sóc (i em calle dir-li que entre el ser i el sentir dista a voltes un abisme, sobretot en ocasions com aquesta). Li recorde els meus drets en castellà, perquè no se m’acabe d’enfurismar i perquè tinc altres coses més interessants a fer un dissabte lluminós de primavera, que el valencià és oficial i bla, bla, bla. Argument de l’uniformat: «Estamos en España y es de mala educación hablar en valenciano a una persona que no lo entiende (però m’havia entès perfectament). Además, el valenciano no es una lengua…». I abans no em regale una lliçó magistral i indesitjada sobre llengües i dialectes digna de manual franquista, li dic que més val que ho deixem córrer i que anem al gra. He perdut la cartera i a més a més aquest paio em vol pispar la llengua, me la pispa de fet, uniforme de blau impecable, sòrdid despatxet per atendre els ciutadans (ehem). No volies brou, dues tasses pel mateix preu! A la web del CNP on he localitzat la comissaria avisen que es poden fer les gestions en anglès, francès i italià, a més de l’espanyol axiomàtic. On han quedat els temps en què alguns reietons es vantaven de parlar català en la intimitat? Se’n recorden, de quan col·legues del gremi d’ensenyants feien classes de llengua a membres del Cuerpo Nacional? Les successives contrareformes, tan constitucionals sempre, han deixat els papers dels drets plens de taques de cafè de comissaria, de carahillo, de ordeno y mando tocat de qualsevol substància tòxica en tota la gamma de colors entre el gris i el blau, passant pel marró, i el verd oliva si molt m’apuren. El passaport m’ha traït: valdria més ser estranger de facto però atès en la pròpia llengua. El dret constitucional de conèixer l’espanyol s’ha convertit en el deure de parlar-lo per collons, en l’excusa perfecta per passar-se pels ous «l’especial protecció» a les altres llengües. Però des de quan el colonitzador necessita fer-se el simpàtic amb els indígenes? Simpatia, eficàcia? Obediència i por, mala llet i autoritat desautoritzada. (Segon capítol i últim, per ara, amb final feliç. Al cap d’uns dies recupere la cartera gràcies al civisme d’un taxista que parlava valencià i lluïa bandera espanyola en el retrovisor –educació i ideologia no són matrimoni ni parella de fet– i que l’ha dipositada a l’oficina d’Objectes Perduts de l’Ajuntament. La telefonista i els municipals que m’han atès, correctament i amable, ho han fet sempre en valencià.)

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:
COMENTARIOS

  1. Andrés Dauder says:

    Hombre, señor Rodríguez, hágase usted el favor y háganoslo a nosotros de paso y devuelva ese pasaporte español que dice usted que lleva. A los que no le tenemos asco a la bandera ni a nuestra lengua centenaria y de millones de hablantes por el mundo entero nos produce orgullo ese documento cuando vamos por ahí fuera. No nos lo manche y hágase uno catalán o vascongado. Y ya no lo leeré a usted jamás.

  2. Roís de Llops says:

    Espanya ens estripa la resta de moral que ens pugui quedar. Resistir es el manament irrenunciable. Ens ho retrauran si no els nostres fills, els nostres descendents. Si no podem fer fora Espanya, fenmos nosaltres fora d’ella.

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario