Manel Rodríguez-Castelló
Destacados
El que passa compta
El major Trapero
Posat entre l'espasa de la política i la paret de la legalitat, Trapero és abans que res un bon professional, Major d'un cos armat amb consciència de servei a la societat
En aquesta versió actualitzada però sense gens de gràcia de L’escopeta nacional que és l’Espanya d’avui les dues peces de caça major més cobejades han sigut el President Puigdemont i el Major dels Mossos d’Esquadra, Josep Lluís Trapero. Des de molt abans potser dels fets de setembre i octubre de 2017 que ara fan com […]
El que passa compta
Saials. La revolució de les dones
Com tota transformació radical, la revolució que les dones (sobretot les dones) han posat en marxa no és potser el final de res sinó el principi de moltes coses
La revolució de les dones i els seus companys o còmplices masculins (còmplice, en el sentit fusterià: aquell que t’ajuda a ser com ets) és, com tota revolució seriosa, una aposta de transformació profunda de les formes de vida individuals i col·lectives, és a dir, de caràcter cultural.
El que passa compta
Pedreguer
...d'això sí que en parle de primera mà gràcies al recital que amb el nom de «Pedra foguera» vaig oferir el dimecres passat davant un públic amatent i generós
«A Pedreguê / tot ho saben fê; / saben escurâ, granâ / i treure els gossos a cagâ», diuen els dels pobles dels voltants imitant la forma de parlar d’aquest poble de la Marina, que emmudeix les erres finals, potser com una romanalla de la presència mallorquina que repoblà quan l’expulsió dels moriscos tants llocs […]
El que passa compta
Saials. Matar un rossinyol
El que passa compta
Saials. El cant de l’oriol
El que passa compta
Contra el diàleg
El que passa compta
Desmuntatge
l'escenari, alliberat de l'excés de sol, la futilitat de certes passions forçades i l'algaravia, es tenyirà de la suau malenconia que inunda les novel•les de Cesare Pavese

L’agost ja fa els darrers parpellejos. D’ací a pocs dies començarà el gran desmutatge. Centenars de milers de cases i apartaments de la costa aniran buidant-se i quedaran tancats amb els seus silencis invisibles i els seus gemecs misteriosos. Al bullici que inundava les platges seguirà un paisatge obert i respirable que ja només habitaran de tant en tant ocells marins, caminants solitaris, algun gos que lladrarà a les ones, pescadors i amants irreductibles del mar. Serà hora que comerciants i botiguers, els agents immobiliaris i de viatges, els hostalers i els restaurants, en fi, tota la indústria que s’alimenta del negoci vacacional, apamen amb números el munt dels seus guanys. Amb l’alleujament que dóna haver de tornar a certs rigors horaris i rutines, però cuidant-se molt de fer-lo explícit i fins i tot maleint amb vehemència, a veure si cola, el destí que els déus reserven als mortals que tornen a la feina, els estiuejants prepararan les maletes i escalfaran els motors dels vehicles. Mal dissimulada pel convencionalisme dels tòpics falsos, serà ama d’aquests dies la passió de finituds de què parla Juan Gil-Albert com a consubstancial a l’ànima humana i l’escenari, alliberat de l’excés de sol, la futilitat de certes passions forçades i l’algaravia, es tenyirà de la suau malenconia que inunda les novel•les de Cesare Pavese. En el fons de la seua consciència molts estiuejants s’alegraran de deixar arrere veïns escandalosos, best-sellers llegits a mitges i amb desgana, eternes sessions al solàrium de les platges, les hores d’exercici frenètic que reduïen entre menjars l’excés de greix que es recuperava amb escreix a l’hora dels àpats i la principal raó dels quals era fugir del tedi de paraules gastades. S’alegraran de no haver de fer la compra i cuinar per nombres incerts i cada vegada més grans de persones, de no discutir amb els seus fills adolescents per l’hora de la tornada a casa després de la festa convertida en rutina diària, d’estirar la cadena del gosset antipàtic i arreplegar-ne els excrements en bossetes de plàstic. S’alegraran en el fons d’escapar per fi d’unes tedioses i santificades vacances que només tenen per objecte la conseqüent santificació del treball alienador, de tal manera que els tòpics contrastos (el paradís de les vacances contra l’infern del treball) continuen engreixant la maquinària, l’ordre continue inalterable i tothom (excepte els milions i milions de persones situades lluny de la nostra galàxia) tinga la seua ració assegurada de vacances. També n’hi haurà, ben cert, qui simplement enyorarà la música de les ones, la vista que descansa sobre l’atzur, els glops llarg de cervesa ben freda, les diàries ablucions a la mar salada, els crepuscles interminables a l’horitzó de la Safor, una última abraçada, el vol ingràvid de les oronetes. Aquests, però, saben, lluny de falses esperances i de pors imposades, que sempre ens trobem travessant el país de la llibertat, hivern o estiu, si som fidels als propis passos, si ens renovellem sempre, accessibles i generosos, si preservem el foc de la temptació de les cendres.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario