Demà és 11 de setembre, diada de Catalunya. Després de quatre anys consecutius, amb manifestacions multitudinàries increïbles (però certes), enguany no hi podré ser per causes laborals, tot i que des del racó de La Marina on passaré el cap de setmana enviaré energia telepàtica, a més de la meua quota a l’ANC, perquè la convocatòria, una vegada més, siga un èxit. Fins i tot em propose plantar l’estelada al jardí, que serà com una illa lluminosa en la mar de calma anodina que ens envolta, o en la mar de les animadversions i odis cervals contra el que és diferent i vol continuar-ho sent sense que li perdonen la vida ni ànim d’ofendre ningú. No lluny de casa hi ha l’hotel el Bichet (escrit així com a avís per a navegants), en el mateix lloc on hi hagué fa anys un petit hotel i un bar molt simpàtic, el Punta Estrella, que nosaltres anomenàvem dels Alemanys perquè els amos eren d’allà i que servia les millors cerveses de la contornada. Aquells alemanys van arribar a entendre perfectament la llengua del país i fins i tot van casar la filla amb un xicot d’El Verger. Trenta, quaranta anys després el seu hereu espacial, el Bichet, en canvi, s’ha fet aquests dies famós perquè va fer-ne fora una colla de joves que van tenir la gosadia de parlar en la seua llengua, el valencià. L’anècdota seria això, pura anècdota, si no hi hagués tanta gent sorruda i maleducada (en tots els sentits de la paraula) disposada a elevar-la a categoria. Recordar-ho la vespra de la diada potser no és balder. En un país normal (fins on els països poden ser «normals») seria impensable que un foraster que hi anés a fer negoci posés el mínim entrebanc a l’ús de la llengua pròpia. Impensable i ruïnós. Però aquestes coses passen cada dia al nostre país perquè, en segons quins termes, fet i fet no som un país normal. No és –no és només– una qüestió de legalitats, perquè sovint els qui més s’omplin la boca de lleis s’afanyen a transgredir-les o canviar-les quan els convé, a la manera marxiana: «Aquests són els meus principis però si no li agraden en tinc uns altres». No, és més aviat una qüestió de cultura i de poder. I poder –després de segles de resistència cultural, social i política– és el que majoritàriament reclama la societat catalana avui, el poder de constituir-se en estat independent en forma de república. Per això, i pel que això em suposarà ara i en el futur com a ciutadà valencià, demà seré espiritualment (i passe’m el lector l’extravagància) pels carrers de Barcelona, Salt, Berga, Tarragona i Lleida, amb la part més creativa i decidida del nostre poble, la que no es resigna al pessimisme hispànic del «no enmendalla», la de l’etern retorn a la impotència, la de la por als canvis, la de l’immobilisme que s’alimenta de privilegis o almoines, la de l’herència franquista en forma de monarquia intocable, la de la burrera nacional estesa «por tierra, mar y aire». No sé quan arribarem a aquesta Ítaca, però espere que més prompte que tard, per a bé de tots. Mentrestant haurem d’aguantar els seus Bichet, Soria, Madrigal i tota la parentela. Bona diada.
