Manel Rodríguez-Castelló
Destacados
El que passa compta
Saials. Armar-se de raons
Com tot assaig digne d'aquest nom, s'hi donen la mà, en perfecte equilibri, lleugeresa i densitat, amenitat i profunditat.
Acaba d’eixir Obertura republicana (Catalunya després del nacionalisme), una lúcida i lluïda anàlisi d’Enric Marín i Joan Manuel Tresserras, a l’editorial Pòrtic. Front a la diària contaminació de la propaganda dels altaveus mediàtics del règim, que tant de mal fan a les ànimes càndides, les virtuts higièniques, terapèutiques i engrescadores del compromís i l’honestedat i […]
El que passa compta
El major Trapero
Posat entre l'espasa de la política i la paret de la legalitat, Trapero és abans que res un bon professional, Major d'un cos armat amb consciència de servei a la societat
En aquesta versió actualitzada però sense gens de gràcia de L’escopeta nacional que és l’Espanya d’avui les dues peces de caça major més cobejades han sigut el President Puigdemont i el Major dels Mossos d’Esquadra, Josep Lluís Trapero. Des de molt abans potser dels fets de setembre i octubre de 2017 que ara fan com […]
El que passa compta
Saials. La revolució de les dones
Com tota transformació radical, la revolució que les dones (sobretot les dones) han posat en marxa no és potser el final de res sinó el principi de moltes coses
La revolució de les dones i els seus companys o còmplices masculins (còmplice, en el sentit fusterià: aquell que t’ajuda a ser com ets) és, com tota revolució seriosa, una aposta de transformació profunda de les formes de vida individuals i col·lectives, és a dir, de caràcter cultural.
El que passa compta
Pedreguer
El que passa compta
Saials. Matar un rossinyol
El que passa compta
Saials. El cant de l’oriol
El que passa compta
Dietaris
Llegir dietaris és mirar pel forat d'un pany que l'autor ha deixat obert a dretcient

Ahir vaig assistir a la presentació del dietari d’un amic escriptor publicat a la col·leció d’assaig de la Universitat de València. Prova que el gènere ja compta entre nosaltres amb un públic poc o molt nombrós, fidel i consolidat, i també de la brillant trajectòria literària de l’autor, és que la sala era plena de gom a gom, fet que negaria en part les inevitables queixes dels editors quant a la dubtosa aventura que significa publicar papers d’aquesta mena. Mig buida o mig plena la botella, el cas és que de Fuster (pare contemporani i indiscutit del gènere) ençà l’abundància i qualitat dels dietaris publicats en català al País Valencià és més que remarcable. Als prolegòmens dels dos presentadors de l’acte, referits a aspectes com els suara esmentats i, com és habitual en aquests casos, a les definicions d’un gènere tan voluble com el dels dietaris, van seguir, en forma de pregunta-resposta, les reflexions del mateix autor. Sobre la dubtosa consistència dels binomis veritat/mentida o realitat/ficció aplicats a l’escriptura dietarística, per exemple, cosa que em sembla més que evident, no solament pel que fa a aquesta forma literària (i en tant que literària) sinó al món (ai!) en general. Hi ha també el problema de la identitat de l’autor, o el de la construcció més o menys premeditada de la seua veu, de manera que de l’oposició veritat/mentida podríem passar a un aspecte que sí que em sembla rellevant: l’autenticitat. O la versemblança, que també s’ha usat molt per referir-se als gèneres narratius de ficció. En qualsevol cas, com apuntava l’autor amb encert, sembla que vivim temps propicis a la proliferació d’aquesta mena de pràctiques literàries: la universalització d’internet està dissolent les fronteres entre allò públic i allò privat. Probablement perquè allò íntim envaeix, com mai abans en la història, l’espai públic. Potser (i ací seria pertinent preguntar-nos si no està donant-se el fenomen precisament ara que s’estrenyen els espais de comunicació física i directa entre les persones, en què creix l’aïllament real i, doncs, la necessitat d’esbandir arreu la privadesa amb una mena de comandament asèptic i a distància…). Però l’escriptura assagística, oberta, efímera, sobre el curs de les coses (o sobre una neu invisible) que avui denominem dietari és tan antiga potser com la mateixa escriptura literària tot i que té en Montaigne un punt d’inflexió i impuls extraordinari. Llegir dietaris és mirar pel forat d’un pany que l’autor ha deixat obert a dretcient. El dietari s’acosta a l’escriptura poètica en el que té d’imprevisible, de sotmès als vaivens de l’humor i les circumstàncies del temps, en el que té d’obertura a la realitat immediata. I el que el lector vol veure-hi no és un enfilall d’anècdotes més o menys ben sarzides, que al primer que no deuen interessar és al qui les ha viscudes (inicial obstacle a superar per l’escriptor: convertir el previsible avorriment del déjà vu en reflexió substanciosa), sinó l’efecte que les coses –el temps– fan sobre el protagonista. No m’interessa la teua vida, que és personal i intransferible, sinó com la vius, com la interpretes, què me’n pots regalar, què en podem compartir amablement, dirà el lector a l’escriptor. Terreny lliscadís, camp de mines propens a l’autobombo i a l’exhibició gratuïta. Però quan hi ha ofici i gust, quan se saben superar certes temptacions, quan s’hi arriba a tocar la terra incerta d’una veritat, quan un dietari traspua autenticitat, no hi ha gènere literari que se li puga comparar en eficàcia i capacitat d’emoció. Ja ho deien els vells mestres, causar-se d’esperar, assajar-se. La resta, fet i fet, és poesia.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario