En rigor un jutge i una jutgessa, tot i que potser la distinció genèrica no ha arribat encara a aquesta institució espanyola. I de dos jutjats, el 3 i el 4 del Contenciós Administratiu de la mateixa allunyada, estranyada, dissortada ciutat d’Alacant. I el penjat? I el fetge que es mengen els jutges? Al Contenciós número 3 sentencia el jutge titular, José Maria Magán, que un paper oficial arribat de la Generalitat catalana siga retornat al seu origen i traduït del català al castellà, ja que aquest idioma, el català, no és oficial a [sic] la Comunitat Valenciana. El jutge es menja el fetge del penjat, interpreta la llei, com molts constitucionalistes, en la seua literalitat o part més epidèrmica dels enunciats i inventa la sopa d’all. Se’l menja en plat, això sí, amb forquilla i ganivet, i ens estalvia la vergonya de dir-nos que no entén el català escrit en cap de les seues variants (inclosa l’alacantina, o exalacantina, vaja) o que simplement no li passa pels ous admetre a tràmit un document perquè està escrit en la llengua del país, que per a ell deuen ser (la llengua i el país) realitats massa exòtiques o, pitjor, provocacions intolerables, pures ganes d’emprenyar, atemptats a la unitat de l’única pàtria indissoluble bla, bla, bla. Al segon jutjat, el 4, comandat per María José Calvet Miró també els agrada el fetge de penjat, que conté molt de ferro, a la planxa, servit amb una fina salsa de franquisme ben lligada amb memòria històrica en rama de venjança permanent, malgrat que aquest darrer ingredient provoca en molts una abranor insuportable. Admesa, aquesta sí, a tràmit una al·legació del PP contra la resolució municipal de substituir quaranta-sis noms franquistes que encara pengen als carrers de la ciutat, el consistori haurà de restituir-ne les plaques. Diu la jutgessa en la seua sentència «que no hi havia raons d’urgència» per a la substitució. I té raó, si els noms franquistes de la humiliació i la venjança hi han estat 78 anys, res no impedeix que hi siguen altres 78 més com a mínim, malgrat el paper mullat de la denominada Llei de Memòria Històrica, que és un altre penjat que es bressa al vent de la impunitat, sense ulls i, el que és pitjor en aquest cas, sense fetge. Els ciutadans d’aquest país, inclosos els vencedors a les urnes a la dissortada, estranyada, allunyada ciutat d’Alacant, haurem de menjar-nos els drets lingüístics proclamats per les lleis i infinites sentències amb creïlletes i empassar-nos amb el nas tapat els crims imprescriptibles del genocidi franquista. No té sort aquesta ciutat germana, últim bastió de la II República Espanyola, que per als més grans encara vivia no fa tants anys amb una certa consistència la seua valencianitat. L’han volguda provinciana, d’esquena a les comarques del sud de què es pretén vanament capital. Jutges i jutgesses com els que ací mengen fetge són la punta de llança d’un espanyolisme ferotge i inculte que fa d’Alacant territori estranyat i alienat, colònia de tota mena d’insensateses. I no pararan de menjar-se, de menjar-nos el fetge, fins a extirpar-la del tot del seu àmbit històric. Cal posar-se una bena als ulls per no veure que darrere d’ella anirem tots els altres pobles i ciutats, el país sencer. És molta la gana dels jutges i poc el fetge amb què hi plantem cara.