Manel Rodríguez-Castelló
Destacados
El que passa compta
El major Trapero
Posat entre l'espasa de la política i la paret de la legalitat, Trapero és abans que res un bon professional, Major d'un cos armat amb consciència de servei a la societat
En aquesta versió actualitzada però sense gens de gràcia de L’escopeta nacional que és l’Espanya d’avui les dues peces de caça major més cobejades han sigut el President Puigdemont i el Major dels Mossos d’Esquadra, Josep Lluís Trapero. Des de molt abans potser dels fets de setembre i octubre de 2017 que ara fan com […]
El que passa compta
Saials. La revolució de les dones
Com tota transformació radical, la revolució que les dones (sobretot les dones) han posat en marxa no és potser el final de res sinó el principi de moltes coses
La revolució de les dones i els seus companys o còmplices masculins (còmplice, en el sentit fusterià: aquell que t’ajuda a ser com ets) és, com tota revolució seriosa, una aposta de transformació profunda de les formes de vida individuals i col·lectives, és a dir, de caràcter cultural.
El que passa compta
Pedreguer
...d'això sí que en parle de primera mà gràcies al recital que amb el nom de «Pedra foguera» vaig oferir el dimecres passat davant un públic amatent i generós
«A Pedreguê / tot ho saben fê; / saben escurâ, granâ / i treure els gossos a cagâ», diuen els dels pobles dels voltants imitant la forma de parlar d’aquest poble de la Marina, que emmudeix les erres finals, potser com una romanalla de la presència mallorquina que repoblà quan l’expulsió dels moriscos tants llocs […]
El que passa compta
Saials. Matar un rossinyol
El que passa compta
Saials. El cant de l’oriol
El que passa compta
Contra el diàleg
El que passa compta
El artista, el cantant, el pallasso
...la veu insubornable de l'Ovidi. D'altres van optar per adaptar-se a la nova situació donant per bons els sobtats canvis de jaqueta (aquell franquisme reciclat que no tardaria gaire a tenir de nou la paella pel mànec, i fins ara),

Tres oficis (i més) en un. La cançó Autocrítica i crítica, editada en l’àlbum Bon vent… i barca nova! i d’on prenem el conegut vers que dóna títol a la columna d’avui, és potser una de les que més nítidament expressa la decepció que provocava, en data tan incipient com 1979, la tot just estrenada democràcia per a gent que com l’Ovidi Montllor s’havia deixat la pell en la recuperació de les llibertats. Aquella recuperació, fundada en bona part en l’oblit i els pactes d’amagatotis, exigia desar en la cambra dels mals endreços moltes de les coses fins aleshores considerades indispensables per a l’adveniment d’aquell temps (no tant) nou, entre les quals la veu insubornable de l’Ovidi. D’altres van optar per més o menys adaptar-se a la nova situació donant per bons els sobtats canvis de jaqueta (aquell franquisme reciclat que no tardaria gaire a tenir de nou la paella pel mànec, i fins ara), mirant cap a un altra banda o assistint en primera fila a les estrenes de la festa del políticament correcte, la vacuïtat i el llepaculisme. El trident que brandava l’Ovidi era massa ferm i antic com per cedir a aquelles primeres i puixants escomeses, cosa que li valgué, com augurava en aquella cançó, la sentència inapel·lable que el poder sol dictar contra els més díscols: el descrèdit, l’ostracisme, el sabotatge amb tota mena de pals a les rodes d’un treball i una vida honestos. Honestíssima trinitat la d’ell: la mirada de l’artista que sap interpretar el lloc i el temps que li han tocat viure, el cantant que posa melodia i lletra als sentits més autèntics, el pallasso que alça un espill per reflectir la cara sinistra i ridícula del poder. El preu que ell, i alguns més com ell, van haver de pagar per no callar fou alt: la pell deixada en el compromís, la generositat i la revolta no asseguraven cap retribució «en tant que jubilat». Però a l’Ovidi, tan prematur en tantes coses, també li sobrevingué una mort prematura el 10 de març de 1995, a cinquanta-tres anys, que va estroncar el seu vitalisme contagiós i que a nosaltres ens va privar per sempre del plaer d’acompanyar-lo envellint i creixent amb les seues cançons, ara més necessàries que mai i que sempre. Amb totes les batalles perdudes, però, l’Ovidi va guanyar la guerra decisiva: l’estima i reconeixement del seu poble, l’actualització permanent de les seues cançons, l’exemple de la seua enteresa cívica. Autocrítica i crítica, fórmula magistral de la jovialitat, és un dels llegats més valuosos de l’Ovidi. Lluny de les mistificacions i els simplismes d’urgència ara toca celebrar aquesta Primavera Ovidi, preludi de moltes altres primaveres que ja tremolen en l’aire, que sentim bufar pels petits badalls que va deixant aquest fred antic, marmori, en els primers brots, tossuts, que ja verdegen, i en les flors dels ametlers disposats a acarar tots els reptes. Ell ens va donar la clau que obri les portes sense pany. L’artista, el cantant, el pallasso fent d’ambaixador de somnis nous i antics i ja inajornables. Salut! Aquesta, la paguem nosaltres.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:
COMENTARIOS

  1. Andrés Dauder says:

    Mire usted, señor Rodríguez, de hacer gestiones para ver de canonizar al desaparecido Ovidio Monllor. No sé si en el amplio ámbito de lo que ustedes llaman tan pomposamente y tan gratuitamente los “Países Catalanes”tendrá la propuesta su predicamento, pero seguro que en nuestra ciudad le profesarían culto. Una idea: ¿y si consagran a su culto la iglesia esa que está en el viaducto, a pie del monumento del egregio artista, poeta y payaso?

  2. C. C. says:

    Tornarem a les revoltes com els rius. S’enfonsará l’alé y l’anima trontollará vençuda. Pero sera només un fum de dubte esdevingut, un reixiu de melangia abans de tornarse malenconia: serem com forem, som, serem, forem, serem. Conjugant els verbs més arriscats ens agosararem. Obrirá la puixança de la vida escletxes per on s’en sortirá la llum. i la llum sera nostra. Ovidi no mort. Ovidi empentam-nos. La térbola boira s’enlaira, deixa el terra i ens retorna el sol furtat. Salut, Manel.

  3. Sanoguera says:

    I quina desvergonya! i quina manca de dignitat i fins i tot de memòria! Aquells que furguen en la memòria dels millors que s’hen anaren per ferla malbé no tenen perdó ni de Deu ni dels homens. Malcorats com ara el fotre aquest d’en Dauder son el verí que tot ho embruta. Avant l’Ovidi mai ausent. Força, Manel!

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario