Manel Rodríguez-Castelló
Destacados
El que passa compta
El major Trapero
Posat entre l'espasa de la política i la paret de la legalitat, Trapero és abans que res un bon professional, Major d'un cos armat amb consciència de servei a la societat
En aquesta versió actualitzada però sense gens de gràcia de L’escopeta nacional que és l’Espanya d’avui les dues peces de caça major més cobejades han sigut el President Puigdemont i el Major dels Mossos d’Esquadra, Josep Lluís Trapero. Des de molt abans potser dels fets de setembre i octubre de 2017 que ara fan com […]
El que passa compta
Saials. La revolució de les dones
Com tota transformació radical, la revolució que les dones (sobretot les dones) han posat en marxa no és potser el final de res sinó el principi de moltes coses
La revolució de les dones i els seus companys o còmplices masculins (còmplice, en el sentit fusterià: aquell que t’ajuda a ser com ets) és, com tota revolució seriosa, una aposta de transformació profunda de les formes de vida individuals i col·lectives, és a dir, de caràcter cultural.
El que passa compta
Pedreguer
...d'això sí que en parle de primera mà gràcies al recital que amb el nom de «Pedra foguera» vaig oferir el dimecres passat davant un públic amatent i generós
«A Pedreguê / tot ho saben fê; / saben escurâ, granâ / i treure els gossos a cagâ», diuen els dels pobles dels voltants imitant la forma de parlar d’aquest poble de la Marina, que emmudeix les erres finals, potser com una romanalla de la presència mallorquina que repoblà quan l’expulsió dels moriscos tants llocs […]
El que passa compta
Saials. Matar un rossinyol
El que passa compta
Saials. El cant de l’oriol
El que passa compta
Contra el diàleg
El que passa compta
El bròquil
I així continua el dèficit de bròquil dialogat, de manera que Rajoy, especialista en les tàctiques de l'estruç, ha cridat a capítol els partits espanyols, els qui pensen més o menys com ell en assumptes d'unitat pàtria

Quan diuen «S’ha acabat el bròquil» és que donen per finalitzada la conversa. A Catalunya s’ha acabat el bròquil, tot i que malament pot acabar allò no començat. Es tracta, de fet, d’un altre bròquil: el dels eufemismes, el de l’anar tirant sense pena ni glòria, el de més val quedar-nos com estem perquè podríem estar pitjor, el de falsejar la història per santificar aquella transició ja convertida en mòmia o relíquia. I tot un hort de bròquils. La seqüència dels fets dels darrers anys és eloqüent. A la retallada brutal de l’Estatut aprovat en referèndum i la desafecció anunciada per José Montilla, més les traves a l’autogovern, l’ofec financer i el ni parlar-ne, de pactes fiscals, va seguir el viratge massiu del catalanisme al sobiranisme i el dret a decidir. Les multitudinàries manifestacions organitzades des d’instàncies civils han donat les imatges democràtiques més poderoses del nostre temps i han servit per fer visible davant el món la voluntat del poble català de construir lliurement el seu futur amb una República Catalana independent. Però el President i les principals institucions de l’estat, animats pels mitjans de comunicació i captius tots de la pròpia història i d’una (in)cultura política d’una ineficàcia proverbial, van preferir mirar cap a una altra banda i respondre a aquell clamor amb la matraca de les amenaces i la constitucionalitis. Feia temps que s’havia acabat el bròquil, en efecte, perquè qui el podia compartir se’l va papar senceret: la paraula, com la nació i l’estat, són monopoli amb seu a Madrid, quasibé propietat privada dels més pudents. A falta d’un referèndum tossudament negat, va haver-hi la consulta del 9N, gràcies a la qual van votar quasi dos milions i mig de ciutadans molt massivament a favor de l’estat propi. I després, eleccions amb caràcter plebiscitari, rècord de participació, victòria contundent de les forces independentistes i majoria absoluta al Parlament (però guerra bruta és per començar desinformació programada i les eleccions les van guanyar tots menys els guanyadors: vejats miracle!, com diria Anselm Turmeda). I així continua el dèficit de bròquil dialogat, de manera que Rajoy, especialista en les tàctiques de l’estruç, ha cridat a capítol els partits espanyols, els qui pensen més (PSOE, Ciutadans) o menys (Podemos) com ell en assumptes d’unitat pàtria (pètria). Queden fora d’aquestes converses, evidentment, les forces perifèriques amb representació a les Corts (PNB, BNG, Compromís, Amaiur…). Evidentment: la línia que separa els espanyols de veritat dels altres (entre els quals els valencians, déu meu!) és clara i la posen ells. Però la declaració del Parlament de Catalunya que es votarà la setmana que ve i els tres visques de Carme Forcadell (ja convertida en la bèstia negra, amb Mas, de l’espanyolisme), a la democràcia, el poble sobirà i la República Catalana, no han fet que Rajoy moga peça i demane un altre bròquil per parlar amb els qui no pensen com ell però compleixen el mandat democràtic del seu poble i han iniciat, de moment només en el terreny de les declaracions un pèl massa pomposes, la ruptura amb l’estat i un estat viciat de coses. Ja ho ha dit Rivera, que com a alumne aplicat, se sap la cançoneta de memòria i ja es veu superant el mestre: «Espanya no és negociable». Deu ser perquè ho diu ell i punto. Així és com s’acaben tots els bròquils. Però no és un punt final, diguen el que diguen Rajoy o Rivera, Sánchez o Iglesias, sinó uns punts suspensius molt oberts.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:
COMENTARIOS

  1. Davide Galante says:

    …arribaren les aus de la tardor/ sota un cel que no volíem perdre/ pero no sapierem fer nostre/Vingueren els orfes/ fent soroll d’eixembories/ i tot va quedar com sempre queden/ els hereus de l’encori/ i la brutesa:/ buit i desmoregat.

    Trobe que hauríem de llegir més a sovint els poetes propis. I sí, es clar, Turmeda inclós.

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario