Manel Rodríguez-Castelló
Destacados
El que passa compta
Saials. Armar-se de raons
Com tot assaig digne d'aquest nom, s'hi donen la mà, en perfecte equilibri, lleugeresa i densitat, amenitat i profunditat.
Acaba d’eixir Obertura republicana (Catalunya després del nacionalisme), una lúcida i lluïda anàlisi d’Enric Marín i Joan Manuel Tresserras, a l’editorial Pòrtic. Front a la diària contaminació de la propaganda dels altaveus mediàtics del règim, que tant de mal fan a les ànimes càndides, les virtuts higièniques, terapèutiques i engrescadores del compromís i l’honestedat i […]
El que passa compta
El major Trapero
Posat entre l'espasa de la política i la paret de la legalitat, Trapero és abans que res un bon professional, Major d'un cos armat amb consciència de servei a la societat
En aquesta versió actualitzada però sense gens de gràcia de L’escopeta nacional que és l’Espanya d’avui les dues peces de caça major més cobejades han sigut el President Puigdemont i el Major dels Mossos d’Esquadra, Josep Lluís Trapero. Des de molt abans potser dels fets de setembre i octubre de 2017 que ara fan com […]
El que passa compta
Saials. La revolució de les dones
Com tota transformació radical, la revolució que les dones (sobretot les dones) han posat en marxa no és potser el final de res sinó el principi de moltes coses
La revolució de les dones i els seus companys o còmplices masculins (còmplice, en el sentit fusterià: aquell que t’ajuda a ser com ets) és, com tota revolució seriosa, una aposta de transformació profunda de les formes de vida individuals i col·lectives, és a dir, de caràcter cultural.
El que passa compta
Pedreguer
El que passa compta
Saials. Matar un rossinyol
El que passa compta
Saials. El cant de l’oriol
El que passa compta
El cant dels ocells
Aquest cant dels ocells és el contrapunt joiós, volàtil i lleuger, a la patètica grandiloqüència que massa sovint senyoreja la vida humana

Rotllar la primera cigarreta del dia, després del desdejuni, assegut a la porta de casa davant del jardí, és el ritual amb què comença la diària immersió en el món, aquest món d’Angus, a la costa oriental d’Escòcia. És l’hora en què, empesa per aquests primers dies d’un abril brillant, no gens cruel, i desacostumadament temperat, la terra es lleva els tels de boirina que el vent porta del mar i tot es desempereseix amb una parsimònia favorable a la contemplació dels mil matisos del despertar. És el quiet moviment amb què parla una naturalesa que sembla perfectament aliena a l’aldarull i les passions humanes. Arbres i flors i ocells són els actors principals de l’escena. En un parell de setmanes, amb canvis que són perceptibles dia a dia i fins d’hora en hora, l’estació haurà culminat aquest prodigi. Persèfone torna de l’Hades amb un ram de narcisos, que és precisament la flor que pinta de groc intens jardins, marges de camins i fins plantacions senceres que formen trenes daurades sobre els fons verd d’alguns tossals aquests dies a Angus. Per donar-hi moviment, dimensions aèries i melodia, hi ha els ocells, els grans intèrprets de la natura. N’hi ha els que volen alt, travessant el blau límpid del cel, còrvids de tota mena, àguiles i ocells de presa de vol sinuós, gavines, coloms i tudons, oques i ànecs multicolors, i els que es mouen ran de terra com els escandalosos faisans. Però hi ha els ocells petits, amics dels jardins, a la vista dels quals l’observador lamenta la seua ignorància ornitològica, perquè la mirada atenta enyora sempre el saber, com si només les paraules que anomenen les coses fossen la clau mestra que ens permet obrir-les. La cantadissa harmònica dels ocells menuts, pautada per mesurats silencis, regala la seua immensa varietat de tons i ritmes a les oïdes més dures, obstruïdes en el sord soroll urbà i la xerrameca prescindible. Aquest cant dels ocells, com els seus moviments gràcils i precisos i l’aleteig singular de cada espècie, és el contrapunt joiós, volàtil i lleuger, a la patètica grandiloqüència que massa sovint senyoreja la vida humana. O això li sembla a l’observador, no se sap per quina ancestral tendència a atorgar (impulsor nexe de les paraules!) significats, potser fets a mida, al que en rigor no pot tenir-ne. Però els sentits s’amaren d’aquest espectacle gratuït que recomença cada dia. I per una vegada almenys, amb això en té prou, i agraeix aquest cant dels ocells enmig de l’esclat de la natura, la tornada ritual de Persèfone, la vida elemental que és mesura de la bellesa.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario