Manel Rodríguez-Castelló
Destacados
El que passa compta
El major Trapero
Posat entre l'espasa de la política i la paret de la legalitat, Trapero és abans que res un bon professional, Major d'un cos armat amb consciència de servei a la societat
En aquesta versió actualitzada però sense gens de gràcia de L’escopeta nacional que és l’Espanya d’avui les dues peces de caça major més cobejades han sigut el President Puigdemont i el Major dels Mossos d’Esquadra, Josep Lluís Trapero. Des de molt abans potser dels fets de setembre i octubre de 2017 que ara fan com […]
El que passa compta
Saials. La revolució de les dones
Com tota transformació radical, la revolució que les dones (sobretot les dones) han posat en marxa no és potser el final de res sinó el principi de moltes coses
La revolució de les dones i els seus companys o còmplices masculins (còmplice, en el sentit fusterià: aquell que t’ajuda a ser com ets) és, com tota revolució seriosa, una aposta de transformació profunda de les formes de vida individuals i col·lectives, és a dir, de caràcter cultural.
El que passa compta
Pedreguer
...d'això sí que en parle de primera mà gràcies al recital que amb el nom de «Pedra foguera» vaig oferir el dimecres passat davant un públic amatent i generós
«A Pedreguê / tot ho saben fê; / saben escurâ, granâ / i treure els gossos a cagâ», diuen els dels pobles dels voltants imitant la forma de parlar d’aquest poble de la Marina, que emmudeix les erres finals, potser com una romanalla de la presència mallorquina que repoblà quan l’expulsió dels moriscos tants llocs […]
El que passa compta
Saials. Matar un rossinyol
El que passa compta
Saials. El cant de l’oriol
El que passa compta
Contra el diàleg
El que passa compta
El cosí
La xarxa tènue d'una memòria que si no es cultiva es desfà com les teranyines velles amb el primer colp de vent

Se’n diu cosí germà perquè d’alguna manera s’ha de dir, per molt que, com tot sovint passa, les paraules a penes delimiten un sentit notarial relatiu a pertinences, parentius, identitats, ple d’inexactituds, de certes coses. Bé, era fill d’una germana del pare, cosí germà en rigor, ni germà ni simplement cosí, tal volta perquè pels atzars d’una vida compartida amb molts parèntesis, el nom que més bé li hauria escaigut fóra simplement el d’amic (amb perdó de taula). Era el cas que aquell cap de setmana, després de molts parèntesis sense veure’s i moltes penalitats sofertes en la discreta distància de la bona amistat, el cosí germà, és a dir, l’amic d’infantesa i de primera joventut, havia pogut fer un apart en els seus parèntesis i visitar-lo en aquell espai primigeni de les experiències compartides, aquella platja de tots els inicis, al fons de la qual encara sonava una remor harmoniosa de pedres arrossegades pel moviment incessant de les ones, per molt que l’avarícia constructora havia fet mans i mànegues durant tots aquells anys per endur-se en la seua febre vertiginosa una memòria tan prima i vigorosa com un fil de pescar. I a això van dedicar la major part del temps del parèntesi, amb l’ajuda inestimable d’algun amic veí compartit, a sarzir amb les paraules la xarxa tènue d’una memòria que si no es cultiva es desfà com les teranyines velles amb el primer colp de vent. Van recórrer, després de les ablucions que pertoquen al reencontre amb el pare o mare nostrum (de tu, de mi, d’ells, de nosaltres), el caminet de les vil·les antigues, conservadores dels noms inicials, Vora Mar, Mi Casita, Vil·la Àngela, Mar i Cel, Vil·la Maria, Vil·la Emília, i la sumària evocació de les que havien cedit terreny a les noves construccions d’apartaments i el repàs frugal de les vides dels seus moradors, vius o finats, però encara dansant en silenci enmig dels remolins de la consciència i la memòria. No faltava qui deia que aquella revisió exhaustiva de llums i ombres era una gimnàstica essencial per conservar un mínim estat de forma, encara que només fos la de la sempre esmunyedissa ànima moridora (amb perdó de taula). La visita a la capital de la comarca i el seu mercat exuberant i ple de vida (passe’ns el lector el pleonasme) formava part del ritu iniciàtic que consistia a sarzir els fils prims de la memòria (van deixar la visita al Cementeri dels Anglesos, que el cosí, germà o amic no coneixia, per a futurs parèntesis). Afermar els nusos de la xarxa que els unia al passat i donava consistència al present no fou l’única ni principal comesa del parèntesi: aquella visita tenia per fi, també, eixamplar la terra fèrtil de la complicitat, tasca fàcil quan hi ha ben repartides menges, vins, utopies i algun mite literari sorprenentment compartit tot i els paranys dels anys i la distància. Cada u tornaria, inevitablement, a les seues dèries i delits, a les distàncies i al silenci. Però no era el foc d’aquella trobada el caliu per a noves cites? La certesa d’aquell nord remuntava amb les paraules.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario