Manel Rodríguez-Castelló
Destacados
El que passa compta
El major Trapero
Posat entre l'espasa de la política i la paret de la legalitat, Trapero és abans que res un bon professional, Major d'un cos armat amb consciència de servei a la societat
En aquesta versió actualitzada però sense gens de gràcia de L’escopeta nacional que és l’Espanya d’avui les dues peces de caça major més cobejades han sigut el President Puigdemont i el Major dels Mossos d’Esquadra, Josep Lluís Trapero. Des de molt abans potser dels fets de setembre i octubre de 2017 que ara fan com […]
El que passa compta
Saials. La revolució de les dones
Com tota transformació radical, la revolució que les dones (sobretot les dones) han posat en marxa no és potser el final de res sinó el principi de moltes coses
La revolució de les dones i els seus companys o còmplices masculins (còmplice, en el sentit fusterià: aquell que t’ajuda a ser com ets) és, com tota revolució seriosa, una aposta de transformació profunda de les formes de vida individuals i col·lectives, és a dir, de caràcter cultural.
El que passa compta
Pedreguer
...d'això sí que en parle de primera mà gràcies al recital que amb el nom de «Pedra foguera» vaig oferir el dimecres passat davant un públic amatent i generós
«A Pedreguê / tot ho saben fê; / saben escurâ, granâ / i treure els gossos a cagâ», diuen els dels pobles dels voltants imitant la forma de parlar d’aquest poble de la Marina, que emmudeix les erres finals, potser com una romanalla de la presència mallorquina que repoblà quan l’expulsió dels moriscos tants llocs […]
El que passa compta
Saials. Matar un rossinyol
El que passa compta
Saials. El cant de l’oriol
El que passa compta
Contra el diàleg
El que passa compta
El fil
Continua la foto amb el trio de les Açores, continuen sense haver de retre comptes per tanta barbàrie i per la bola de neu que creix sense aturador.

Hi ha un fil que uneix la foto del famós i letal trio de les Açores, amb Aznar desmelenant-se patèticament al vent, i els tolls de sang i immundícia que fa anys que embruten el terra i els murs d’Abu Ghraib. El fil, que també passa per Guantánamo i aquelles desferres humanes que els seus cancerbers portaven per corredors enreixats lligats de mans i peus i vestits amb el color butà dels seus uniformes, avui convertits en símbol de la barbàrie, es deté un moment en l’instant en què ses senyories del Partit Popular aplaudeixen entusiastes al Congrés dels Diputats l’entrada d’Espanya en la guerra d’Iraq. Però el que ara ressona amb aires d’escàndol i tímida mea culpa per la premsa de tot el món i que assenyala la CIA (a bona hora!) com a fàbrica de tortures, causa i efecte de la guerra bruta (n’hi ha, de neta?), és vox populi (i perdone el lector tanta llatinada) des de temps immemorials. No debades les imatges de Guantánamo ens eren retransmeses per televisió un dia sí i l’altre també durant la croada amb què es volia justificar la violació sistemàtica dels drets més elementals de l’home (inclosos adolescents enfangats en el foc creuat d’algun desert llunyà). La voluntat propagandística, la visualització de l’horror amb què l’Imperi amenaçava els seus enemics, formava part del pla. De la CIA, sí, de les casernes on s’allotja el poder militar dels EUA, sí, dels despatxos encatifats on persones de carn i os prenen les decisions oportunes, clar. I el pla era i és tan brutal (i tan inútil: això també ho sabem ara) que es deixaven de costat les cauteles amb què en altres temps es tractaven aquests afers amagant-los sistemàticament a l’ull públic. Hi pesava més la necessitat d’acorralar i acollonir l’enemic, d’esbombar als quatre vents tanta crueltat gratuïta (però cruelment pagada amb sang per les víctimes, incloses les anònimes víctimes col·laterals), que no es va tenir en compte que la ciutadania, avisada per l’ull públic, no podia viure eternament sota els efectes de l’anestèsia. Antics torturadors es confessen ara, van destrossar moltes vides, inclosa la pròpia, que malden per exorcitzar fins a través de creatius tallers d’escriptura. Se’ls compadeix, se’ls agraeix el gest i les revelacions. El fil continua estenent-se per les guerres enquistades d’Iraq i Síria, pels exèrcits de fanàtics que s’escampen justificats per l’horror que també practiquen els seus enemics en una espiral que no fa més que retroalimentar-se. Continua la foto amb el trio de les Açores, continuen sense haver de retre comptes per tanta barbàrie i per la bola de neu que creix sense aturador. Molts dels aplaudidors entusiastes continuen escalfant els seus escons i assistint puntualment als seus còctels. I el fil va més enllà, fins a les entranyes d’Auschwitz i Mauthausen o els crims impunes del franquisme. I no cal que al darrere hi haja, per entendre’ns, un estat totalitari. N’hi ha prou d’aplicar la llei del més fort, sense manies ni complexos, embolcallada sovint en el vellut de parlaments democràtics on de vegades se sent el crit i la sang de les víctimes en forma d’aplaudiment, l’eco d’un horror universal que es mou per una espessa teranyina de molts fils.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario