Manel Rodríguez-Castelló
Destacados
El que passa compta
Saials. Armar-se de raons
Com tot assaig digne d'aquest nom, s'hi donen la mà, en perfecte equilibri, lleugeresa i densitat, amenitat i profunditat.
Acaba d’eixir Obertura republicana (Catalunya després del nacionalisme), una lúcida i lluïda anàlisi d’Enric Marín i Joan Manuel Tresserras, a l’editorial Pòrtic. Front a la diària contaminació de la propaganda dels altaveus mediàtics del règim, que tant de mal fan a les ànimes càndides, les virtuts higièniques, terapèutiques i engrescadores del compromís i l’honestedat i […]
El que passa compta
El major Trapero
Posat entre l'espasa de la política i la paret de la legalitat, Trapero és abans que res un bon professional, Major d'un cos armat amb consciència de servei a la societat
En aquesta versió actualitzada però sense gens de gràcia de L’escopeta nacional que és l’Espanya d’avui les dues peces de caça major més cobejades han sigut el President Puigdemont i el Major dels Mossos d’Esquadra, Josep Lluís Trapero. Des de molt abans potser dels fets de setembre i octubre de 2017 que ara fan com […]
El que passa compta
Saials. La revolució de les dones
Com tota transformació radical, la revolució que les dones (sobretot les dones) han posat en marxa no és potser el final de res sinó el principi de moltes coses
La revolució de les dones i els seus companys o còmplices masculins (còmplice, en el sentit fusterià: aquell que t’ajuda a ser com ets) és, com tota revolució seriosa, una aposta de transformació profunda de les formes de vida individuals i col·lectives, és a dir, de caràcter cultural.
El que passa compta
Pedreguer
El que passa compta
Saials. Matar un rossinyol
El que passa compta
Saials. El cant de l’oriol
El que passa compta
El final d’ETA
la parafernàlia que acompanya els discursos inanes dels màxims responsables del règim, són només l'embolcall emfàtic d'un convenciment: contra ETA vivien més bé.

Com és lògic tothom ha celebrat avui el final d’ETA. Tothom? No, un grup d’irreductibles espanyols capitanejats per M. Rajoy es resisteix tenaç a l’evidència dels fets i continua impassible fent cara de prunes agres. Diríem que aquesta gent té un mal humor de ferro colat i es pensa que celebrar el que per a la resta de mortals és una bona notícia fóra un insult a la memòria de les víctimes (vol dir de les pròpies víctimes). Sí, potser que l’adust caràcter castellà, forjat en la guerra i la conquista, hi tinga molt a veure. Però la parafernàlia que acompanya els discursos inanes dels màxims responsables del règim, la grandiloqüència teatral de cares llargues i un triomfalisme fet de cartó-pedra, són només l’embolcall emfàtic d’un convenciment: contra ETA vivien més bé. Rajoy, individu que es caracteritza per anar sempre unes quantes passes darrere de la realitat, ho expressava així: «Que no espere ETA obtenir cap benefici de la seua desaparició». Fan ganes d’acostar-se-li a l’orella i dir-li que ETA ja no existeix, que s’ha dissolt, i que qui no existeix tampoc no pot esperar res. Sí, sense ETA ja no té sentit el pacte antiterrorista i la llei que ha servit per engarjolar els joves d’Altsasu, per exemple. Sense ETA i el seu terrorisme desapareix també una de les principals excuses del «prietas las filas» per a tota mena d’abusos i violències. Sense ETA els conflictes nacionals i democràtics queden nus en la seua estricta dimensió política. I això els fa més por que les bombes d’ETA perquè els obliga a recórrer a la mentida sistemàtica, que potser és eficaç a curt termini però que a la llarga es gira contra els qui l’ordeixen i promocionen, com està passant amb Catalunya i l’intent de criminalització de l’independentisme. Tothom raonablement satisfet, doncs, excepte els de les cares de prunes agres, que han fet mans i mànegues per torpedinar tota iniciativa de pau (fins i tot tancant a la presó alguns dels seus màxims artífexs, Otegi i Díez Usabiaga). I ho venen, a més, com una derrota sense pal·liatius d’ETA, com si la mera existència de l’organització durant seixanta anys no fos la prova més rotunda del fracàs d’un estat incapaç de trobar fórmules de solució d’un conflicte polític. Entre véncer i convéncer Espanya sempre tria la primera opció, per molt que un poble no convençut no puga ser vençut del tot, i per això prefereix la guerra al diàleg i la negociació, la venjança a la distensió política. L’escenari de pau, que encara presenta moltes ferides per cicatritzar a banda i banda i molts obstacles a superar, hauria de servir per demostrar que en absència de violència tots els projectes polítics i totes les idees es poden defensar, aquella frase que tant els agradava repetir quan el terror d’ETA justificava l’injustificable. No se’n facen il·lusions, aquella fal·làcia va quedar al descobert a Catalunya i en tots els casos on la democràcia perd el seu nom i la podridura de les clavegueres ho inunda tot. La violència és l’autèntic patrimoni nacional d’Espanya, i faran durar tant com podran el sinistre monòleg legal, gestionant amb fermesa l’oligopoli que com una bomba-trampa un dia els pot esclatar a les mans.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario