Manel Rodríguez-Castelló
Destacados
El que passa compta
La foto
Nosaltres, en canvi, cada estiu repetim unes mateixes fotos, amb un mateix enquadrament, uns mateixos escenaris i uns mateixos protagonistes
Fotograma de la pel·lícula
Wayne Wang i Paul Auster van codirigir en 1995 la pel·lícula Smoke a partir d’un guió del novel·lista de Newark inspirat en un dels seus contes per al The New York Times. Aggie Wren (Harvel Keitel) regenta un estanc a Brooklyn on l’estiu de 1987 s’entrecreuen diverses històries i personatges, entre ells un escriptor en […]
El que passa compta
Saials. Intel·ligència
L'únic espionatge tolerable fora aquell que se sotmetés democràticament al control parlamentari i tingués per norma l'equilibri entre fins i mitjans
En diuen intel·ligència, ignore per quin motiu, forçant en tot cas l’ètim llatí, que significa `comprendre´, que n’és condició prèvia. I li anteposen allò de `servei´, `agència´ o `centre´ per fer més gran la confusió amb un vernís de respectabilitat sobre pràctiques sovint situades al marge de la llei o directament criminals.
El que passa compta
Saials. Atzucacs
La impossibilitat d'avançar per un atzucac. En francès i també a l'Empordà en diuen cul de sac
En el tresor que la cultura àrab va llegar-nos hi ha aquesta joia lèxica de l’atzucac que el dialecte valencià, al seu torn, ha preservat per al català comú. Directe, amb la mínima adaptació a la fonètica pròpia: az-zuqaq, el carreró. I l’especialització semàntica que estalvia el circumloqui: atzucac, carreró sense eixida.
El que passa compta
Penúria
El que passa compta
Saials. Incendis
El que passa compta
Votats i vetats
El que passa compta
El forn
A la Vall d'Ebo, on l'honorable Alberto Fabra va ser escridassat quan intentava explicar l'origen del foc que va obligar a desallotjar alguns xalets dels voltants

Hi ha dies en què la meteorologia pot ser la millor metàfora d’un país. Tal va passar dijous passat a València quan els termòmetres de la primavera van rebentar –per dalt, no cal dir-ho– tots els rècords. Avisats com n’estàvem amb prou antelació, res no va poder impedir que aquell vent de foc que travessava carrers i avingudes i que es feia especialment insuportable quan impactava amb la bola dels ulls ens sorprengués amb la seua contundència apocalíptica. Convertida en un forn, en efecte, la capital semblava fer innocents les pitjors prediccions d’Ausiàs March o Joan Roís de Corella i els seus mars que bullen i llancen a terra els peixos desesperats. Vaig haver de transitar aquell forn en dues ocasions, a les 15.15 i les 18.45, com solc fer, en bicicleta. Tot i que els termòmetres de la ciutat són poc fiables, segurament perquè costaren un renyó en aquella època en què tot s’inflava o es desinflava (com l’èxit o el deute públic) segons els interessos dels lladres, n’hi vaig veure un que marcava els 46º (deixem-ho, doncs, en 44º, que ja són ardències pròpies de forn). Molts dels agosarats que en aquells moments transitaven pels carrers es dedicaven a traure fotografies amb els seus mòbils a aquells dígits infernals, convençuts, sens dubte, que eren testimonis excepcionals de l’engendrament en directe de la millor metàfora dels nostres dies. A aquest excés de realitat que és la realitat finalment despullada hi contribuïa un cel gris amb tons groguencs i rosacis no gens tranquil•litzador i que després hem sabut pels experts que es devia a les partícules en suspensió que transportava el vent demoníac provinent del Sàhara. A la Vall d’Ebo, on l’honorable Alberto Fabra va ser escridassat quan intentava explicar l’origen del foc que va obligar a desallotjar alguns xalets dels voltants, l’infern meteorològic va ajudar-hi també a escampar les seues flames per les arbredes de Pego, l’Atzúvia i la Gallinera, un panorama sinistre en alguns dels paisatges més bells del país. L’escridassada als responsables visibles de la situació d’emergència en què viu la societat valenciana està convertint-se en una teràpia de xoc i també en un termòmetre (aquest sí bastant fiable) dels ànims d’una ciutadania farta d’aguantar aquestes temperatures. Hi ha gent potser aliena a la socarramenta perquè viu en una campana amb l’aire condicionat a tota pastilla, però al mercat del Cabanyal també han escridassat la Barberá que, fidel a la seua sang falangista, s’ha esplaiat amb amenaces i improperis contra crits i cridaires. Alguns són molt partidaris de la llibertat d’expressió mentre no toque la seua condició d’intocable. Sembla que també el bròquil s’ha acabat per a aquesta genteta. I encara gràcies que l’endemà va eixir un dia esplendorós, d’una tebiesa afable i una claredat diàfana, i plantes i persones i tota cuca viva vam poder respirar alleujats. Em diran il•lús, i no els faltarà raó, però així m’agradaria que passés el dissabte que ve, després del recompte electoral, aquesta sensació d’haver sobreviscut a un forn injust i de donar-se a l’alegria de la llum primaveral. Una vegada més, doncs, a les urnes, ciutadans!

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario