Manel Rodríguez-Castelló
Destacados
El que passa compta
Saial de l’home que camina en cadira de rodes
El camí que en Jordi Puig va començar a Mallorca i ara el té rodant per terres valencianes durarà uns mesos de sud a nord dels Països Catalans i acabarà a Salses, al  Rosselló
De totes les formes de viatjar és segur que la que es fa en cadira de rodes no és ni la més còmoda ni la menys arriscada. De tots els camins potser el que duu a la república de la llibertat és un dels més costeruts, dels més esforçats i també dels més necessaris. / […]
El que passa compta
La veu de la caverna
Hi ha moltes formes de banalitzar el femenicidi estructural (amb més de 900 víctimes des de 2003 a Espanya, riga's vostè de tots els altres terrorismes), però la del PP és d'una vulgaritat que tomba de tos
Per tancar el pacte a Andalusia Vox demana als seus socis del PP i C’s de suprimir els ajuts per violència domèstica (eufemisme de violència masclista contra les dones). Després del ménage à trois entre els hereus desacomplexats del franquisme (se’n recorden, de l’Aznar sincomplejín?), escenificat per primera vegada als carrers de Barcelona per la […]
El que passa compta
Saial de Final d’any
Damunt la corda fluixa del temps la pèrtiga del funambulista té el pes de l'oblit en una punta i en l'altra el de la memòria
Potser és inevitable, quan s’acaba l’any i mamprén la darrera columna de la temporada, la sensació que està a punt de repetir-se una vegada més. Quants escrits del temps, peribles i volàtils, no ha confegit ja a aquestes alçades de la mateixa pel·lícula?
El que passa compta
El jutge Vidal
Un jutge lliure que s'estima més perdre el treball que la dignitat, una pedra en la sabata deformada de la democràcia espanyola

Imagine’s vostè que és jutge i que en les seues hores lliures, sense que ningú li ho haja demanat, es posa a redactar un projecte de Constitució per a una futura i hipotètica (i passe’m la redundància: tot futur és mera hipòtesi) República Catalana. Massa difícil d’imaginar? Bé, posem-hi una mestra d’escola, un metge, l’encarregada d’una verduleria, un bomber, un obrer, fins i tot una política… Imagine’s que qualsevol d’aquestes persones amb ofici o sense, en les seues hores de lleure, per iniciativa pròpia i no remunerada, es dediquen a preparar un material didàctic, una investigació ginecològica, una dieta vegetariana, un sistema de prevenció i extinció d’incendis, un tractat sobre riscos laborals o un programa de regeneració democràtica… Magnífic, no li sembla? Sobretot si es tracta de treballs reeixits i d’alguna manera útils (i ja ho serien si qui els fa considera acomplit un deure personal, un desig, un repte, un passatemps). Perquè totes aquestes activitats s’emmarquen en allò que diem llibertat –de consciència, d’expressió, de creació–, sense la qual malament podem parlar de coses com democràcia o estat de dret, que ho són precisament per això, perquè l’emparen, perquè la garanteixen. Enlloc no està escrit (però no em faça molt de cas, perquè en assumptes relatius a la Constitució espanyola ja passa com amb l’Església amb què van topar Don Quixot i Sanxo en alguna pàgina del segle XVII) que un jutge deixe de ser ciutadà pel fet de ser jutge i que per tant no puga exercir els seus drets democràtics. Bé, possiblement el perfil del jutge a què ens referim, Santiago Vidal i Marsal (Sant Sadurní d’Anoia, 1954), no encaixe amb el prototipus de magistrat dòcil al poder de torn, d’aquelles que allarguen eternament certes causes incòmodes, els del sí senyor per als de dalt i el no senyor per als de baix, les kafkianes peces d’una autoritat sense rostre, les figures infrahumanes de togues arnades per a les quals ja està bé el món com està i no s’hi pot fer res, els amuntegadors passius de triennis i sexennis i plans de jubilació, les feres ferotges que es guanyen a dentegades llocs en la carrera judicial: grisos funcionaris com déu mana. Ben altrament el jutge avui amenaçat per la fiscalia amb el trasllat forçat fora de Catalunya, la inhabilitació per tres anys o l’expulsió de la magistratura per haver coordinat un esborrany de Constitució per a Catalunya, és un home compromès amb el seu treball i la seua societat que ha excel·lit en sentències contra la discriminació racial, la violència masclista o la corrupció i per la protecció de menors o la dació en pagament de les hipoteques. Un jutge lliure que s’estima més perdre el treball que la dignitat, una pedra en la sabata deformada de la democràcia espanyola. La maquinària encarregada de mantenir els privilegis i les injustícies ha posat preu al seu cap, segurament propulsada per algun xèrif milhomes a compte dels pressupostos que paguem els ciutadans. Mala peça hi ha el teler per ratificar un parell de coses que ja sabíem: que vivim sota llibertat vigilada i que això de Catalunya pot ser ja alguna cosa més que una mera hipòtesi contra la qual cal aplicar la llei de la bota (o de la sabata deformada). Vaja vostè amb compte i no se’m pose a redactar segons quines coses en hores lliures perquè, com diu el refrany, tots som Santiago Vidal.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario