Manel Rodríguez-Castelló
Destacados
El que passa compta
La foto
Nosaltres, en canvi, cada estiu repetim unes mateixes fotos, amb un mateix enquadrament, uns mateixos escenaris i uns mateixos protagonistes
Fotograma de la pel·lícula
Wayne Wang i Paul Auster van codirigir en 1995 la pel·lícula Smoke a partir d’un guió del novel·lista de Newark inspirat en un dels seus contes per al The New York Times. Aggie Wren (Harvel Keitel) regenta un estanc a Brooklyn on l’estiu de 1987 s’entrecreuen diverses històries i personatges, entre ells un escriptor en […]
El que passa compta
Saials. Intel·ligència
L'únic espionatge tolerable fora aquell que se sotmetés democràticament al control parlamentari i tingués per norma l'equilibri entre fins i mitjans
En diuen intel·ligència, ignore per quin motiu, forçant en tot cas l’ètim llatí, que significa `comprendre´, que n’és condició prèvia. I li anteposen allò de `servei´, `agència´ o `centre´ per fer més gran la confusió amb un vernís de respectabilitat sobre pràctiques sovint situades al marge de la llei o directament criminals.
El que passa compta
Saials. Atzucacs
La impossibilitat d'avançar per un atzucac. En francès i també a l'Empordà en diuen cul de sac
En el tresor que la cultura àrab va llegar-nos hi ha aquesta joia lèxica de l’atzucac que el dialecte valencià, al seu torn, ha preservat per al català comú. Directe, amb la mínima adaptació a la fonètica pròpia: az-zuqaq, el carreró. I l’especialització semàntica que estalvia el circumloqui: atzucac, carreró sense eixida.
El que passa compta
Penúria
El que passa compta
Saials. Incendis
El que passa compta
Votats i vetats
El que passa compta
El laberint venecià
Venècia és la ciutat que ja no existeix reflectint-se en els espills de l'aigua, l'escenari per on es mou la corrua de formigues del turisme de masses que malgrat tot avui la manté dempeus.

El viatger pensa que pocs llocs hi deu haver al món on la bellesa puga ser captada des de tants angles i puga tenir tantes cares com a Venècia. Hi ha la que simplement naix de la pura forma, de la feliç conjunció de les matèries primeres de l’aigua, l’aire (que inclou visions del foc a certes hores) i la terra en combinacions infinites. I sobre la terra, una xarxa d’illes solcades per rius i canals, la pedra transformada en habitatge, en arquitectura lluminosa, en trama urbana. Venècia és la ciutat que fou, la que ja no existeix reflectint-se en els espills de l’aigua, l’escenari per on es mou la corrua de formigues del turisme de masses que malgrat tot avui la manté dempeus. Venècia és, alhora, els seus reversos, el calidoscopi fantàstic de la decadència en estat pur. Pels carrerons que escapen a la delimitada senda de les formigues un pot veure com el rovell es menja la gloriosa forja dels palaus, com la humitat grimpa per façanes i teules i el corcó triomfa sobre les fustes més nobles. Al baix ventre del Palau Ducal prosperen colònies de mol•luscs que s’alimenten de les aigües contaminades; antics aristòcrates decrèpits se n’entren d’esquitllentes als seus casals habitats avui només per les ombres del temps. Des de les primeres construccions lacustres a l’apogeu de cultura i poder que fou Venècia fins al segle XV i el gran mite romàntic es poden rastrejar les passes que van del no-res a l’esplendor i d’aquest a la ruïna. Per això, probablement, les múltiples belleses venecianes commouen fins a les entranyes. Per aquest laberint del món transiten fantasmes que parlen amb veus estrafetes però claríssimes tots els idiomes audibles amb què es poden anomenar la decadència i la ruïna. En un etern ball de màscares, sobre l’escenari venecià es representa cada dia el fulgor d’una batalla en què la bellesa resisteix les escomeses d’una mort enterca, com la que habita en l’ànima del vell Gustav von Aschenbach. Què hi venim a fer totes les formigues sinó a assistir a aquesta lluita en viu i en directe, al lloc on millor es representa, com una antiga comèdia de Goldoni, la bellesa agredolça de les mil cares? Sense saber d’on fuig, ni de quin buit pretén omplir-se, l’esperit evasiu de les formigues es debatrà a Venècia entre la possibilitat de comprar l’aparell de moda, un braç articulat per al perfeccionament del selfie, o posar-se a plorar a cada glopada de silenciosa bellesa que li entra pels pulmons mentre travessa un dels innombrables ponts d’aquest deliri. Esgotat per l’àrdua batalla, potser es concedirà una treva i, als peus de la Torre dell’Orloglio, mentre contempla una vegada més el somni de la geometria en la Plaça de Sant Marc, dirà adéu al 2014 i s’abraçarà al nou any que eixampla l’horitzó perquè sembla renovar tota promesa i perquè la punyalada de la traïció ha adoptat la forma d’un vell xaruc que ha decidit llançar-se a les aigües del Gran Canal des d’un vaporetto de la línia 1 just a l’alçada del pont de l’Accademia.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario