Manel Rodríguez-Castelló
Destacados
El que passa compta
Saials. Verges 2019
Vam travessar enmig d'una boira molt densa el poble d'Ultramorts, presagi d'extraviament espaciotemporal
Lluís Llach va publicar el disc Verges 50 l’any 1980. L’artista empordanès hi posava so als records de la seua infància al poble. El vent, amb aquella tramuntana tossuda que explica molt bé certs trets del caràcter del país, el mercat a la plaça, els carros, l’escola, la processó. / La matinada del dimecres, a […]
El que passa compta
Saial de l’home que camina en cadira de rodes
El camí que en Jordi Puig va començar a Mallorca i ara el té rodant per terres valencianes durarà uns mesos de sud a nord dels Països Catalans i acabarà a Salses, al  Rosselló
De totes les formes de viatjar és segur que la que es fa en cadira de rodes no és ni la més còmoda ni la menys arriscada. De tots els camins potser el que duu a la república de la llibertat és un dels més costeruts, dels més esforçats i també dels més necessaris. /
El que passa compta
La veu de la caverna
Hi ha moltes formes de banalitzar el femenicidi estructural (amb més de 900 víctimes des de 2003 a Espanya, riga's vostè de tots els altres terrorismes), però la del PP és d'una vulgaritat que tomba de tos
Per tancar el pacte a Andalusia Vox demana als seus socis del PP i C’s de suprimir els ajuts per violència domèstica (eufemisme de violència masclista contra les dones). Després del ménage à trois entre els hereus desacomplexats del franquisme (se’n recorden, de l’Aznar sincomplejín?), escenificat per primera vegada als carrers de Barcelona per la […]
El que passa compta
El laberint venecià
Venècia és la ciutat que ja no existeix reflectint-se en els espills de l'aigua, l'escenari per on es mou la corrua de formigues del turisme de masses que malgrat tot avui la manté dempeus.

El viatger pensa que pocs llocs hi deu haver al món on la bellesa puga ser captada des de tants angles i puga tenir tantes cares com a Venècia. Hi ha la que simplement naix de la pura forma, de la feliç conjunció de les matèries primeres de l’aigua, l’aire (que inclou visions del foc a certes hores) i la terra en combinacions infinites. I sobre la terra, una xarxa d’illes solcades per rius i canals, la pedra transformada en habitatge, en arquitectura lluminosa, en trama urbana. Venècia és la ciutat que fou, la que ja no existeix reflectint-se en els espills de l’aigua, l’escenari per on es mou la corrua de formigues del turisme de masses que malgrat tot avui la manté dempeus. Venècia és, alhora, els seus reversos, el calidoscopi fantàstic de la decadència en estat pur. Pels carrerons que escapen a la delimitada senda de les formigues un pot veure com el rovell es menja la gloriosa forja dels palaus, com la humitat grimpa per façanes i teules i el corcó triomfa sobre les fustes més nobles. Al baix ventre del Palau Ducal prosperen colònies de mol•luscs que s’alimenten de les aigües contaminades; antics aristòcrates decrèpits se n’entren d’esquitllentes als seus casals habitats avui només per les ombres del temps. Des de les primeres construccions lacustres a l’apogeu de cultura i poder que fou Venècia fins al segle XV i el gran mite romàntic es poden rastrejar les passes que van del no-res a l’esplendor i d’aquest a la ruïna. Per això, probablement, les múltiples belleses venecianes commouen fins a les entranyes. Per aquest laberint del món transiten fantasmes que parlen amb veus estrafetes però claríssimes tots els idiomes audibles amb què es poden anomenar la decadència i la ruïna. En un etern ball de màscares, sobre l’escenari venecià es representa cada dia el fulgor d’una batalla en què la bellesa resisteix les escomeses d’una mort enterca, com la que habita en l’ànima del vell Gustav von Aschenbach. Què hi venim a fer totes les formigues sinó a assistir a aquesta lluita en viu i en directe, al lloc on millor es representa, com una antiga comèdia de Goldoni, la bellesa agredolça de les mil cares? Sense saber d’on fuig, ni de quin buit pretén omplir-se, l’esperit evasiu de les formigues es debatrà a Venècia entre la possibilitat de comprar l’aparell de moda, un braç articulat per al perfeccionament del selfie, o posar-se a plorar a cada glopada de silenciosa bellesa que li entra pels pulmons mentre travessa un dels innombrables ponts d’aquest deliri. Esgotat per l’àrdua batalla, potser es concedirà una treva i, als peus de la Torre dell’Orloglio, mentre contempla una vegada més el somni de la geometria en la Plaça de Sant Marc, dirà adéu al 2014 i s’abraçarà al nou any que eixampla l’horitzó perquè sembla renovar tota promesa i perquè la punyalada de la traïció ha adoptat la forma d’un vell xaruc que ha decidit llançar-se a les aigües del Gran Canal des d’un vaporetto de la línia 1 just a l’alçada del pont de l’Accademia.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario