Manel Rodríguez-Castelló
Destacados
El que passa compta
Saials. Armar-se de raons
Com tot assaig digne d'aquest nom, s'hi donen la mà, en perfecte equilibri, lleugeresa i densitat, amenitat i profunditat.
Acaba d’eixir Obertura republicana (Catalunya després del nacionalisme), una lúcida i lluïda anàlisi d’Enric Marín i Joan Manuel Tresserras, a l’editorial Pòrtic. Front a la diària contaminació de la propaganda dels altaveus mediàtics del règim, que tant de mal fan a les ànimes càndides, les virtuts higièniques, terapèutiques i engrescadores del compromís i l’honestedat i […]
El que passa compta
El major Trapero
Posat entre l'espasa de la política i la paret de la legalitat, Trapero és abans que res un bon professional, Major d'un cos armat amb consciència de servei a la societat
En aquesta versió actualitzada però sense gens de gràcia de L’escopeta nacional que és l’Espanya d’avui les dues peces de caça major més cobejades han sigut el President Puigdemont i el Major dels Mossos d’Esquadra, Josep Lluís Trapero. Des de molt abans potser dels fets de setembre i octubre de 2017 que ara fan com […]
El que passa compta
Saials. La revolució de les dones
Com tota transformació radical, la revolució que les dones (sobretot les dones) han posat en marxa no és potser el final de res sinó el principi de moltes coses
La revolució de les dones i els seus companys o còmplices masculins (còmplice, en el sentit fusterià: aquell que t’ajuda a ser com ets) és, com tota revolució seriosa, una aposta de transformació profunda de les formes de vida individuals i col·lectives, és a dir, de caràcter cultural.
El que passa compta
Pedreguer
El que passa compta
Saials. Matar un rossinyol
El que passa compta
Saials. El cant de l’oriol
El que passa compta
El sac de l’avarícia
És curiós que l'avarícia, al contrari que altres baixes passions, lluny de minvar amb l'edat, tendesca a créixer

Afirma l’exalcaldessa de València Rita Barberá que no té cap intenció de deixar la política sinó al contrari. Com que no sé que és el contrari d’intenció, ni de deixar, ni de política, el final de la frase em deixa una mica perplex tot i que coneixent la senyora en qüestió (per haver-la patida tants anys brandant la vara del manar, no perquè hi haja parlat mai, ni menys coincidit amb ella en alguna de les ingestes de còctels i canapès a què tan donats eren els de la seua corda, ni en cap orgia falleril, etc.), em jugue un ou que el que vol dir és que no pensa renunciar al mam que li proporciona des de fa anys i panys la mamella del poder. Ben al contrari, segurament: del que té intenció és d’aferrar-s’hi amb tota la cobdícia (i deu ser-ne molta) de què és capaç mentre rage la generosa i cega mamella i a menys que un improbable colp de peu al cul la’n llance ben lluny. I menys ara, en què després de tants esforços i desvetlaments, me l’han col·locada d’escalfacadires del Senat, que és un lloc de jubilació parcial (hi treballes com un jubilat però cobres com un executiu de targeta negra estil Rato i companyia). És curiós que l’avarícia, al contrari que altres baixes passions, lluny de minvar amb l’edat, tendesca a créixer. Es veu que és una droga molt dura (però legal; no, la legalitat mateixa), i els que hi estan enganxats cada vegada necessiten dosis més altes d’estupefaents. Diuen, per tranquil·litzar-nos, que trenca el sac, però deu ser en casos molt excepcionals, perquè si 62 persones en aquest punyeter món tenen tant com els 3.600 milions de les més pobres (la meitat de la denominada humanitat), és que el sac és d’un material infinitament elàstic o que som babaus. A partir d’aquesta constatació, de l’acumulació avara i sense escrúpols de capital per una selecta minoria a costa del patiment de milers de milions de persones (no s’entén l’enorme gràcia dels pocs sense la immensa desgràcia de tots els altres), ja em diran de què serveix un mercat que es regula automàticament gràcies a lleis intangibles i sagrades, de què serveixen governs, parlaments o exèrcits. O de què serveix Rita Barberà escalfant plàcidament, entre dues becadetes, la poltrona del Senat, de què serveix el Senat mateix… La democràcia té un mur davant, de moment infranquejable (i mentre la immensa minoria de pobres babaus continuem xuclant-nos el dit), el de l’avara acumulació de riquesa i poder en quatre mans. Ens acostem a la velocitat de la llum als pitjors malsons literaris dels big brothers. I és que sovint la realitat té el mal vici d’imitar l’art. Mentrestant, a la Villa y Corte Rita Barberá continua aferrada a la mamella (humil i subsidiària al capdavall, cortineta de fum, tímida representació de guinyol, dibuixos animats per a innocents), al contrari que els 62 que juguen amb la bomba d’hidrogen del sac de l’avarícia i que ens faran volar pels aires quan els done la gana. A fi de comptes, pantomima menor, no hi ha avarícia gran si no comença alimentant-se de menudalla, com la de la Barberá. I si algú no els riu la broma, tanta mala folla, una avarícia més perillosa que un carcinoma.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario