Manel Rodríguez-Castelló
Destacados
El que passa compta
Saials. Intel·ligència
L'únic espionatge tolerable fora aquell que se sotmetés democràticament al control parlamentari i tingués per norma l'equilibri entre fins i mitjans
En diuen intel·ligència, ignore per quin motiu, forçant en tot cas l’ètim llatí, que significa `comprendre´, que n’és condició prèvia. I li anteposen allò de `servei´, `agència´ o `centre´ per fer més gran la confusió amb un vernís de respectabilitat sobre pràctiques sovint situades al marge de la llei o directament criminals. Al servei i […]
El que passa compta
Saials. Atzucacs
La impossibilitat d'avançar per un atzucac. En francès i també a l'Empordà en diuen cul de sac
En el tresor que la cultura àrab va llegar-nos hi ha aquesta joia lèxica de l’atzucac que el dialecte valencià, al seu torn, ha preservat per al català comú. Directe, amb la mínima adaptació a la fonètica pròpia: az-zuqaq, el carreró. I l’especialització semàntica que estalvia el circumloqui: atzucac, carreró sense eixida. · · · […]
El que passa compta
Penúria
A la política i l'estatus quo ja els va bé així, amb el foment de masses vacunades contra la cultura que voten el que els diuen cada cert temps
Amb un to de tristesa no exempt de pessics d’agre humor, es lamentava en aquestes mateixes pàgines l’amic Francesc Pou de com la majoria de gent veu els escriptors («eixos penjats que escriuen», segons la gràfica definició de l’autor). La displicència que Pou atribueix a la cambrera que va atendre un grup d’escriptors en un […]
El que passa compta
Saials. Incendis
El que passa compta
Votats i vetats
El que passa compta
Judici a la llibertat
El que passa compta
El sac de l’avarícia
És curiós que l'avarícia, al contrari que altres baixes passions, lluny de minvar amb l'edat, tendesca a créixer

Afirma l’exalcaldessa de València Rita Barberá que no té cap intenció de deixar la política sinó al contrari. Com que no sé que és el contrari d’intenció, ni de deixar, ni de política, el final de la frase em deixa una mica perplex tot i que coneixent la senyora en qüestió (per haver-la patida tants anys brandant la vara del manar, no perquè hi haja parlat mai, ni menys coincidit amb ella en alguna de les ingestes de còctels i canapès a què tan donats eren els de la seua corda, ni en cap orgia falleril, etc.), em jugue un ou que el que vol dir és que no pensa renunciar al mam que li proporciona des de fa anys i panys la mamella del poder. Ben al contrari, segurament: del que té intenció és d’aferrar-s’hi amb tota la cobdícia (i deu ser-ne molta) de què és capaç mentre rage la generosa i cega mamella i a menys que un improbable colp de peu al cul la’n llance ben lluny. I menys ara, en què després de tants esforços i desvetlaments, me l’han col·locada d’escalfacadires del Senat, que és un lloc de jubilació parcial (hi treballes com un jubilat però cobres com un executiu de targeta negra estil Rato i companyia). És curiós que l’avarícia, al contrari que altres baixes passions, lluny de minvar amb l’edat, tendesca a créixer. Es veu que és una droga molt dura (però legal; no, la legalitat mateixa), i els que hi estan enganxats cada vegada necessiten dosis més altes d’estupefaents. Diuen, per tranquil·litzar-nos, que trenca el sac, però deu ser en casos molt excepcionals, perquè si 62 persones en aquest punyeter món tenen tant com els 3.600 milions de les més pobres (la meitat de la denominada humanitat), és que el sac és d’un material infinitament elàstic o que som babaus. A partir d’aquesta constatació, de l’acumulació avara i sense escrúpols de capital per una selecta minoria a costa del patiment de milers de milions de persones (no s’entén l’enorme gràcia dels pocs sense la immensa desgràcia de tots els altres), ja em diran de què serveix un mercat que es regula automàticament gràcies a lleis intangibles i sagrades, de què serveixen governs, parlaments o exèrcits. O de què serveix Rita Barberà escalfant plàcidament, entre dues becadetes, la poltrona del Senat, de què serveix el Senat mateix… La democràcia té un mur davant, de moment infranquejable (i mentre la immensa minoria de pobres babaus continuem xuclant-nos el dit), el de l’avara acumulació de riquesa i poder en quatre mans. Ens acostem a la velocitat de la llum als pitjors malsons literaris dels big brothers. I és que sovint la realitat té el mal vici d’imitar l’art. Mentrestant, a la Villa y Corte Rita Barberá continua aferrada a la mamella (humil i subsidiària al capdavall, cortineta de fum, tímida representació de guinyol, dibuixos animats per a innocents), al contrari que els 62 que juguen amb la bomba d’hidrogen del sac de l’avarícia i que ens faran volar pels aires quan els done la gana. A fi de comptes, pantomima menor, no hi ha avarícia gran si no comença alimentant-se de menudalla, com la de la Barberá. I si algú no els riu la broma, tanta mala folla, una avarícia més perillosa que un carcinoma.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario