Manel Rodríguez-Castelló
Destacados
El que passa compta
Saials. Atzucacs
La impossibilitat d'avançar per un atzucac. En francès i també a l'Empordà en diuen cul de sac
En el tresor que la cultura àrab va llegar-nos hi ha aquesta joia lèxica de l’atzucac que el dialecte valencià, al seu torn, ha preservat per al català comú. Directe, amb la mínima adaptació a la fonètica pròpia: az-zuqaq, el carreró. I l’especialització semàntica que estalvia el circumloqui: atzucac, carreró sense eixida. · · · […]
El que passa compta
Penúria
A la política i l'estatus quo ja els va bé així, amb el foment de masses vacunades contra la cultura que voten el que els diuen cada cert temps
Amb un to de tristesa no exempt de pessics d’agre humor, es lamentava en aquestes mateixes pàgines l’amic Francesc Pou de com la majoria de gent veu els escriptors («eixos penjats que escriuen», segons la gràfica definició de l’autor). La displicència que Pou atribueix a la cambrera que va atendre un grup d’escriptors en un […]
El que passa compta
Saials. Incendis
Contra el canvi climàtic plantejat com a emergència no s'hi valen bromes, perquè ja no serien bromes sinó pràctiques genocides, per activa i per passiva, contra les generacions presents
Als focs propiciatoris de Sant Joan que marquen l’inici de l’estiu els ha seguits la primera onada de calor seriosa, amb temperatures properes als 40 graus en extenses zones. El primer gran incendi, a la Ribera d’Ebre, ha cremat més de 6.000 hectàrees.
El que passa compta
Votats i vetats
El que passa compta
Judici a la llibertat
El que passa compta
El son i la barba
L'amiga amb què he compartit vint-i-cinc anys de penes i alegries, d'aules i corredors, de moltes il•lusions i també de no poques derrotes, se m'ha jubilat fa dos dies

L’aforisme de Joan Fuster, allunyat tant com l’autor mateix de qualsevol temptació metafísica, és ben conegut: «Mentre dormiu us creix la barba: això és el temps». El que passa al marge de la nostra voluntat, tant si en som conscients com si no, és el temps, que va a la d’ell, diríem. I nosaltres només en percebem els efectes, el tacte de la seua mà rugosa damunt la pell. El tigre borgià que mossega els turmells, el tigre que som cada u de nosaltres, pastat amb la farina intangible del temps. Mentre dorms et creix la barba o el cabell; mentre vius, ell viu en tu, imperceptiblement al principi, més i més aspre i vertiginós com més avança, en una sensació d’acceleració que és un dels signes més estridents de la vellesa. En la infantesa sobretot, i en la primera joventut, el temps té la lleugeresa pròpia dels dies en què tot era nou, en què cada instant aspirava a ser coronat amb el llorer de la troballa. Si semblava detenir-se en la quietud, tan estranya al tremp jovial, el temps es convertia en la teranyina que teixia la fosca aranya del tedi: infància i joventut lluiten desesperadament contra l’avorriment i la rutina, pateixen acarats al buit crònic de la soledat. Per contra, la vellesa, que no és una simple filla del temps, és refractària a l’ensurt i l’aventura, i sol complaure’s en la repetició i la calma, potser amb l’oculta intenció (vana per altra banda) d’alentir el pas estruendós del temps llançat en caiguda lliure.

L’amiga amb què he compartit vint-i-cinc anys de penes i alegries, d’aules i corredors, de disfresses i paraules, de resistències i projectes, de moltes il•lusions i també de no poques derrotes, se m’ha jubilat fa dos dies –i en la mesura dilatada del temps es comprendrà una mica la llicència de la pronominal combinació. Amb la consciència del privilegi de qui ha fet el que li agradava i hi ha posat tota la passió i la generositat, la Rosa ha arribat al jubileu sense conjures, presses ni desistiments i sense pensar-se haver atès cap Ítaca que servís d’excusa per ajornar l’emoció, el gaudi petit de les hores, la vibració que posa en marxa el tresor de les paraules. El jubileu en ella, com en tants homes i dones indòmits i sensibles, només serà el final d’alguns deures inútils, però significarà sobretot la continuació del combat de vida amb l’obertura de noves portes, i no entropessarà contra la paret d’un tedi disfressat sota el fals somriure d’un panxacontentisme banal. Qui es pot jubilar de les paraules? Mentre dormim ens creix la barba, en efecte, i això no hi ha qui ho pare. Però la jovialitat autèntica, contra les tiranies del temps, sap trobar en algunes persones especials l’amagatall des d’on albirar una certa comprensió serena de les coses, la intacta joia de viure empesa pel corrent infinit de les paraules. Noble ofici, sovint menystingut i incomprès, que ha transformat la condemna bíblica del treball en la font d’una riquesa que s’eixampla amb el temps. Viure amb aquesta fe és un do dels déus; amollar el llast de les servituds prescindibles, un privilegi dels qui custodien encara el foc sagrat de les paraules. Tota hora és bona per a l’alegria.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:
COMENTARIOS

  1. J.sou says:

    Senzillament esplèndid, Manel. Una molt forta abraçada.

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario