L’aforisme de Joan Fuster, allunyat tant com l’autor mateix de qualsevol temptació metafísica, és ben conegut: «Mentre dormiu us creix la barba: això és el temps». El que passa al marge de la nostra voluntat, tant si en som conscients com si no, és el temps, que va a la d’ell, diríem. I nosaltres només en percebem els efectes, el tacte de la seua mà rugosa damunt la pell. El tigre borgià que mossega els turmells, el tigre que som cada u de nosaltres, pastat amb la farina intangible del temps. Mentre dorms et creix la barba o el cabell; mentre vius, ell viu en tu, imperceptiblement al principi, més i més aspre i vertiginós com més avança, en una sensació d’acceleració que és un dels signes més estridents de la vellesa. En la infantesa sobretot, i en la primera joventut, el temps té la lleugeresa pròpia dels dies en què tot era nou, en què cada instant aspirava a ser coronat amb el llorer de la troballa. Si semblava detenir-se en la quietud, tan estranya al tremp jovial, el temps es convertia en la teranyina que teixia la fosca aranya del tedi: infància i joventut lluiten desesperadament contra l’avorriment i la rutina, pateixen acarats al buit crònic de la soledat. Per contra, la vellesa, que no és una simple filla del temps, és refractària a l’ensurt i l’aventura, i sol complaure’s en la repetició i la calma, potser amb l’oculta intenció (vana per altra banda) d’alentir el pas estruendós del temps llançat en caiguda lliure.

L’amiga amb què he compartit vint-i-cinc anys de penes i alegries, d’aules i corredors, de disfresses i paraules, de resistències i projectes, de moltes il•lusions i també de no poques derrotes, se m’ha jubilat fa dos dies –i en la mesura dilatada del temps es comprendrà una mica la llicència de la pronominal combinació. Amb la consciència del privilegi de qui ha fet el que li agradava i hi ha posat tota la passió i la generositat, la Rosa ha arribat al jubileu sense conjures, presses ni desistiments i sense pensar-se haver atès cap Ítaca que servís d’excusa per ajornar l’emoció, el gaudi petit de les hores, la vibració que posa en marxa el tresor de les paraules. El jubileu en ella, com en tants homes i dones indòmits i sensibles, només serà el final d’alguns deures inútils, però significarà sobretot la continuació del combat de vida amb l’obertura de noves portes, i no entropessarà contra la paret d’un tedi disfressat sota el fals somriure d’un panxacontentisme banal. Qui es pot jubilar de les paraules? Mentre dormim ens creix la barba, en efecte, i això no hi ha qui ho pare. Però la jovialitat autèntica, contra les tiranies del temps, sap trobar en algunes persones especials l’amagatall des d’on albirar una certa comprensió serena de les coses, la intacta joia de viure empesa pel corrent infinit de les paraules. Noble ofici, sovint menystingut i incomprès, que ha transformat la condemna bíblica del treball en la font d’una riquesa que s’eixampla amb el temps. Viure amb aquesta fe és un do dels déus; amollar el llast de les servituds prescindibles, un privilegi dels qui custodien encara el foc sagrat de les paraules. Tota hora és bona per a l’alegria.