Manel Rodríguez-Castelló
Destacados
El que passa compta
La Rotonda (i 2)
... la rotonda, com l'ase que volta la sènia o el peix que es mossega la cua, el cercle viciós o l'etern retorn, no són més que metàfores
Hi ha manera d’eixir per fi de la rotonda o estem condemnats a girar i girar fins que se’ns acaben paciència i gasolina? Però, la rotonda, com l’ase que volta la sènia o el peix que es mossega la cua, el cercle viciós o l’etern retorn, no són més que metàfores. En termes històrics, res […]
El que passa compta
La Rotonda (1)
...malgrat tot Alcoi podria reinventar-se i ocupar un lloc preeminent en la construcció del país i la societat que volem
Pot ser tant un defecte com una virtut, que tot és qüestió de mesura i equilibris, de proporcions, però no és gens difícil identificar un alcoià o una alcoiana en no importa quin racó del món, inclosa la pròpia ciutat. Basta observar la freqüència i rapidesa amb què la paraula Alcoi aflora als seus llavis […]
El que passa compta
Bones Festes
...més horitzons per al mes que va començar amb manifestació i homenatge a Joan Valls per l'1 de maig i que continua avui amb la festa gran alcoiana endarrerida per l'atzar dels calendaris
Foto: Paco Grau
S’han salvat de moment els mobles, com aquell qui diu, tant ací com allà a Madrid, en les darreres eleccions. No ho negarem i fins i tot ho celebrarem amb tota la prudència.
El que passa compta
Saials. Segària
El que passa compta
Saials. Guerres brutes
El que passa compta
El tren
N'hi ha qui especulen sobre possibles efectes col·laterals que situarien el País Valencià en el punt de mira de les represàlies per la fuga de Catalunya. No veig, sincerament, què més ens pot caure que no ens estiga caient ja.

Els tres-cents seixanta-tants quilòmetres que separen València de Barcelona són en les actuals circumstàncies una distància gairebé còsmica que el més recomanable és cobrir en tren. A  l’Estació del Nord valenciana comença un viatge que en poc més de tres hores ens situarà a les portes d’un futur desitjable impulsat per un present que fa temps que es pinta de gestos de llibertat, de projecte col·lectiu, d’il·lusions de canvis. Si pujar a Barcelona, que solem dir a Alcoi, sempre ha estat com travessar el túnel del temps (i no sempre cap al futur), fer-ho a dos dies de la votació del 9N brinda l’oportunitat de participar en una festa de la democràcia —ni que només siga com a mers còmplices i observadors actius—, l’escac més important que s’ha plantejat a l’Estat i a l’estat de coses de la transició ençà. Tot, però, penja encara d’un fil: d’una banda la manifesta voluntat de votar dels catalans, de l’altra el vell xaruc i malcarat brandant l’amenaça amb el paraigua d’una legalitat injusta. L’obcecació de Rajoy i de tot el que ell representa, inclosa l’abassegadora majoria de mitjans de comunicació espanyols, ha convertit la lluita pel dret a decidir i la independència en la defensa de llibertats bàsiques en democràcia com la de participació, expressió o pensament. No sabem quina carta es guarden els servidors de l’Estat a la mànega ni què faran al remat aquest diumenge. Usar-hi l’as de bastons convertint un cos o altre de les forces d’ordre en furtaurnes o processant el president Mas, entre altres possibilitats, davant els més de sis-cents periodistes internacionals acreditats per al seguiment de la consulta, potser frustraria la votació i seria una demostració de qui mana ací i com, però tot això no faria sinó donar noves ales al procés, ara internacionalitzat en termes de confrontació entre la voluntat democràtica d’un poble i un Estat (més) autoritari. Mentrestant el tren avança, el paisatge es transforma sense canvis bruscos, sempre paral·lel a la mar, anem entrant en un futur que als valencians els provoca indiferència, en la majoria dels casos, però també singulars simpaties. Entre aquests darrers n’hi ha qui especulen sobre possibles efectes col·laterals que situarien el País Valencià en el punt de mira de les represàlies per la fuga de Catalunya. No veig, sincerament, què més ens pot caure que no ens estiga caient ja o ens haja caigut abans, però no se sap mai. Per als optimistes del tren, entre els quals em compte, diumenge, si la consulta és significativament massiva i res no emmerda un procés fins ara impecable, hi haurà un punt d’inflexió. I les coses ja no tornaran a ser com han sigut i són, ací, allà i en el mateix tren en marxa que creua el paisatge d’aquests dos adverbis tan mudables i ens va acostant un futur que ja és a tocar de mà.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:
COMENTARIOS

  1. Bessò says:

    Mira, Manelet, si vols ser seriós hauríes de tenir cuita en donar per bones certes possibilitats. Dir ara que el president Mas podría estar detés demá es més un somni de somniatruites que un fet esperable. En Mas no es pas prou tròs per a pegarli mòs. Menos lobos, caperucita.

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario