Manel Rodríguez-Castelló
Destacados
El que passa compta
Saials. Armar-se de raons
Com tot assaig digne d'aquest nom, s'hi donen la mà, en perfecte equilibri, lleugeresa i densitat, amenitat i profunditat.
Acaba d’eixir Obertura republicana (Catalunya després del nacionalisme), una lúcida i lluïda anàlisi d’Enric Marín i Joan Manuel Tresserras, a l’editorial Pòrtic. Front a la diària contaminació de la propaganda dels altaveus mediàtics del règim, que tant de mal fan a les ànimes càndides, les virtuts higièniques, terapèutiques i engrescadores del compromís i l’honestedat i […]
El que passa compta
El major Trapero
Posat entre l'espasa de la política i la paret de la legalitat, Trapero és abans que res un bon professional, Major d'un cos armat amb consciència de servei a la societat
En aquesta versió actualitzada però sense gens de gràcia de L’escopeta nacional que és l’Espanya d’avui les dues peces de caça major més cobejades han sigut el President Puigdemont i el Major dels Mossos d’Esquadra, Josep Lluís Trapero. Des de molt abans potser dels fets de setembre i octubre de 2017 que ara fan com […]
El que passa compta
Saials. La revolució de les dones
Com tota transformació radical, la revolució que les dones (sobretot les dones) han posat en marxa no és potser el final de res sinó el principi de moltes coses
La revolució de les dones i els seus companys o còmplices masculins (còmplice, en el sentit fusterià: aquell que t’ajuda a ser com ets) és, com tota revolució seriosa, una aposta de transformació profunda de les formes de vida individuals i col·lectives, és a dir, de caràcter cultural.
El que passa compta
Pedreguer
El que passa compta
Saials. Matar un rossinyol
El que passa compta
Saials. El cant de l’oriol
El que passa compta
El tren
N'hi ha qui especulen sobre possibles efectes col·laterals que situarien el País Valencià en el punt de mira de les represàlies per la fuga de Catalunya. No veig, sincerament, què més ens pot caure que no ens estiga caient ja.

Els tres-cents seixanta-tants quilòmetres que separen València de Barcelona són en les actuals circumstàncies una distància gairebé còsmica que el més recomanable és cobrir en tren. A  l’Estació del Nord valenciana comença un viatge que en poc més de tres hores ens situarà a les portes d’un futur desitjable impulsat per un present que fa temps que es pinta de gestos de llibertat, de projecte col·lectiu, d’il·lusions de canvis. Si pujar a Barcelona, que solem dir a Alcoi, sempre ha estat com travessar el túnel del temps (i no sempre cap al futur), fer-ho a dos dies de la votació del 9N brinda l’oportunitat de participar en una festa de la democràcia —ni que només siga com a mers còmplices i observadors actius—, l’escac més important que s’ha plantejat a l’Estat i a l’estat de coses de la transició ençà. Tot, però, penja encara d’un fil: d’una banda la manifesta voluntat de votar dels catalans, de l’altra el vell xaruc i malcarat brandant l’amenaça amb el paraigua d’una legalitat injusta. L’obcecació de Rajoy i de tot el que ell representa, inclosa l’abassegadora majoria de mitjans de comunicació espanyols, ha convertit la lluita pel dret a decidir i la independència en la defensa de llibertats bàsiques en democràcia com la de participació, expressió o pensament. No sabem quina carta es guarden els servidors de l’Estat a la mànega ni què faran al remat aquest diumenge. Usar-hi l’as de bastons convertint un cos o altre de les forces d’ordre en furtaurnes o processant el president Mas, entre altres possibilitats, davant els més de sis-cents periodistes internacionals acreditats per al seguiment de la consulta, potser frustraria la votació i seria una demostració de qui mana ací i com, però tot això no faria sinó donar noves ales al procés, ara internacionalitzat en termes de confrontació entre la voluntat democràtica d’un poble i un Estat (més) autoritari. Mentrestant el tren avança, el paisatge es transforma sense canvis bruscos, sempre paral·lel a la mar, anem entrant en un futur que als valencians els provoca indiferència, en la majoria dels casos, però també singulars simpaties. Entre aquests darrers n’hi ha qui especulen sobre possibles efectes col·laterals que situarien el País Valencià en el punt de mira de les represàlies per la fuga de Catalunya. No veig, sincerament, què més ens pot caure que no ens estiga caient ja o ens haja caigut abans, però no se sap mai. Per als optimistes del tren, entre els quals em compte, diumenge, si la consulta és significativament massiva i res no emmerda un procés fins ara impecable, hi haurà un punt d’inflexió. I les coses ja no tornaran a ser com han sigut i són, ací, allà i en el mateix tren en marxa que creua el paisatge d’aquests dos adverbis tan mudables i ens va acostant un futur que ja és a tocar de mà.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:
COMENTARIOS

  1. Bessò says:

    Mira, Manelet, si vols ser seriós hauríes de tenir cuita en donar per bones certes possibilitats. Dir ara que el president Mas podría estar detés demá es més un somni de somniatruites que un fet esperable. En Mas no es pas prou tròs per a pegarli mòs. Menos lobos, caperucita.

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario