Manel Rodríguez-Castelló
Destacados
El que passa compta
Saials. Verges 2019
Vam travessar enmig d'una boira molt densa el poble d'Ultramorts, presagi d'extraviament espaciotemporal
Lluís Llach va publicar el disc Verges 50 l’any 1980. L’artista empordanès hi posava so als records de la seua infància al poble. El vent, amb aquella tramuntana tossuda que explica molt bé certs trets del caràcter del país, el mercat a la plaça, els carros, l’escola, la processó. / La matinada del dimecres, a […]
El que passa compta
Saial de l’home que camina en cadira de rodes
El camí que en Jordi Puig va començar a Mallorca i ara el té rodant per terres valencianes durarà uns mesos de sud a nord dels Països Catalans i acabarà a Salses, al  Rosselló
De totes les formes de viatjar és segur que la que es fa en cadira de rodes no és ni la més còmoda ni la menys arriscada. De tots els camins potser el que duu a la república de la llibertat és un dels més costeruts, dels més esforçats i també dels més necessaris. /
El que passa compta
La veu de la caverna
Hi ha moltes formes de banalitzar el femenicidi estructural (amb més de 900 víctimes des de 2003 a Espanya, riga's vostè de tots els altres terrorismes), però la del PP és d'una vulgaritat que tomba de tos
Per tancar el pacte a Andalusia Vox demana als seus socis del PP i C’s de suprimir els ajuts per violència domèstica (eufemisme de violència masclista contra les dones). Després del ménage à trois entre els hereus desacomplexats del franquisme (se’n recorden, de l’Aznar sincomplejín?), escenificat per primera vegada als carrers de Barcelona per la […]
El que passa compta
El ventríloc
Un perdó que, si l'acompanya el sincer penediment i després de l'oportuna penitència, potser té validesa en l'àmbit del confessionari però que en la vida pública és una flagrant presa de pèl col·lectiva.

El president Rajoy, amb el borum de la darrera guerra púnica encara ressonant als noticiaris, va haver d’espolsar-se per una vegada la somnolència i, mentre donava corda al seu rellotge biològic, sempre endarrerit per una abúlia misteriosa, va demanar perdó pels errors (sic) comesos. Per errors l’auditori, que en aquells moments anava per feina, com sempre, sobreentenia els casos de corrupció fins ara destapats i que esquitxen amb especial tossuderia el seu partit, les institucions de què ell és cap visible (o invisible, això va a dies) i fins el coll de les camises amb què es muda com un margalló, com aquell xapapote de filets de plastilina que ho van acabar emmerdant tot. Se li havia avançat en l’acte de contrició escènica la seua hiperactiva amiga, l’Esperanza Aguirre, de manera que ell, que assumeix com ningú el fet de ser la veu d’un amo implícit que rarament és retratat en família, a contracor i per no semblar menys (catòlic, espanyol i aguerrit) va decidir-se a publicar la ventriloquia del seu perdó. Però si ho fas com qui sent ploure, mentre et desempereseixes i fulleges el Marca o se t’escapa un rot, si ets molt bon ventríloc però un pèssim actor, és inevitable que les teues paraules exciten una mica més la indignació del personal o, en el millor dels casos, que se les emporte el vent. Perquè referir-se a la corrupció sistemàtica d’un règim que s’empara en els beneficis del poder, amb mil set-centes causes judicials obertes, cinc-centes de les quals de càrrecs públics, com d’errors disculpables perquè tots en cometem, és, a més de ventriloquia barata, pur cinisme, mostra del servei abnegat que Rajoy consagra als qui de veritat manen. I en aquest cas no hi pot haver mitjanies ni maldestres imitacions: s’està amb el sistema corrupte o s’està amb la ciutadania. Sobretot si s’és president d’un govern i es tenen les claus, en teoria, per acabar amb una plaga tan letal com les inicials MR dels papers de Bárcenas. La impossibilitat del règim de renovar-se des de dins i amb els mateixos impostors quedava clarament subratllada amb un perdó que, si l’acompanya el sincer penediment i després de l’oportuna penitència, potser té validesa en l’àmbit del confessionari però que en la vida pública és una flagrant presa de pèl col·lectiva. A aquestes alçades de la degradació democràtica, el lladronici i la poca vergonya, això no té perdó de Déu, impossible l’ego te absolvo. Tan impossible com esperar dels socis de Camps, Matas, Fabra, Blasco, Cotino i la llarguíssima resta del santoral de la delinqüència organitzada, res més que maniobres dilatòries per continuar en el poder sota el paraigua de la Constitució, la democràcia dels seus negocis i la impotència de la població. El xapapote ja no es pot amagar sota les catifes del vell imperi. Des de Zaplana, que ho va deixar dit i gravat, sabem que aquesta gentola va venir per forrarse. I en això continua, retroalimentant el pecat amb la petició impostada del perdó, brandant el sabre constitucional contra qualsevol exigència democràtica, com ara la del poble de Catalunya, que es prenga seriosament l’escac i mat final a aquest estat de coses. O errors.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario