Manel Rodríguez-Castelló
Destacados
El que passa compta
El major Trapero
Posat entre l'espasa de la política i la paret de la legalitat, Trapero és abans que res un bon professional, Major d'un cos armat amb consciència de servei a la societat
En aquesta versió actualitzada però sense gens de gràcia de L’escopeta nacional que és l’Espanya d’avui les dues peces de caça major més cobejades han sigut el President Puigdemont i el Major dels Mossos d’Esquadra, Josep Lluís Trapero. Des de molt abans potser dels fets de setembre i octubre de 2017 que ara fan com […]
El que passa compta
Saials. La revolució de les dones
Com tota transformació radical, la revolució que les dones (sobretot les dones) han posat en marxa no és potser el final de res sinó el principi de moltes coses
La revolució de les dones i els seus companys o còmplices masculins (còmplice, en el sentit fusterià: aquell que t’ajuda a ser com ets) és, com tota revolució seriosa, una aposta de transformació profunda de les formes de vida individuals i col·lectives, és a dir, de caràcter cultural.
El que passa compta
Pedreguer
...d'això sí que en parle de primera mà gràcies al recital que amb el nom de «Pedra foguera» vaig oferir el dimecres passat davant un públic amatent i generós
«A Pedreguê / tot ho saben fê; / saben escurâ, granâ / i treure els gossos a cagâ», diuen els dels pobles dels voltants imitant la forma de parlar d’aquest poble de la Marina, que emmudeix les erres finals, potser com una romanalla de la presència mallorquina que repoblà quan l’expulsió dels moriscos tants llocs […]
El que passa compta
Saials. Matar un rossinyol
El que passa compta
Saials. El cant de l’oriol
El que passa compta
Contra el diàleg
El que passa compta
El ventríloc
Un perdó que, si l'acompanya el sincer penediment i després de l'oportuna penitència, potser té validesa en l'àmbit del confessionari però que en la vida pública és una flagrant presa de pèl col·lectiva.

El president Rajoy, amb el borum de la darrera guerra púnica encara ressonant als noticiaris, va haver d’espolsar-se per una vegada la somnolència i, mentre donava corda al seu rellotge biològic, sempre endarrerit per una abúlia misteriosa, va demanar perdó pels errors (sic) comesos. Per errors l’auditori, que en aquells moments anava per feina, com sempre, sobreentenia els casos de corrupció fins ara destapats i que esquitxen amb especial tossuderia el seu partit, les institucions de què ell és cap visible (o invisible, això va a dies) i fins el coll de les camises amb què es muda com un margalló, com aquell xapapote de filets de plastilina que ho van acabar emmerdant tot. Se li havia avançat en l’acte de contrició escènica la seua hiperactiva amiga, l’Esperanza Aguirre, de manera que ell, que assumeix com ningú el fet de ser la veu d’un amo implícit que rarament és retratat en família, a contracor i per no semblar menys (catòlic, espanyol i aguerrit) va decidir-se a publicar la ventriloquia del seu perdó. Però si ho fas com qui sent ploure, mentre et desempereseixes i fulleges el Marca o se t’escapa un rot, si ets molt bon ventríloc però un pèssim actor, és inevitable que les teues paraules exciten una mica més la indignació del personal o, en el millor dels casos, que se les emporte el vent. Perquè referir-se a la corrupció sistemàtica d’un règim que s’empara en els beneficis del poder, amb mil set-centes causes judicials obertes, cinc-centes de les quals de càrrecs públics, com d’errors disculpables perquè tots en cometem, és, a més de ventriloquia barata, pur cinisme, mostra del servei abnegat que Rajoy consagra als qui de veritat manen. I en aquest cas no hi pot haver mitjanies ni maldestres imitacions: s’està amb el sistema corrupte o s’està amb la ciutadania. Sobretot si s’és president d’un govern i es tenen les claus, en teoria, per acabar amb una plaga tan letal com les inicials MR dels papers de Bárcenas. La impossibilitat del règim de renovar-se des de dins i amb els mateixos impostors quedava clarament subratllada amb un perdó que, si l’acompanya el sincer penediment i després de l’oportuna penitència, potser té validesa en l’àmbit del confessionari però que en la vida pública és una flagrant presa de pèl col·lectiva. A aquestes alçades de la degradació democràtica, el lladronici i la poca vergonya, això no té perdó de Déu, impossible l’ego te absolvo. Tan impossible com esperar dels socis de Camps, Matas, Fabra, Blasco, Cotino i la llarguíssima resta del santoral de la delinqüència organitzada, res més que maniobres dilatòries per continuar en el poder sota el paraigua de la Constitució, la democràcia dels seus negocis i la impotència de la població. El xapapote ja no es pot amagar sota les catifes del vell imperi. Des de Zaplana, que ho va deixar dit i gravat, sabem que aquesta gentola va venir per forrarse. I en això continua, retroalimentant el pecat amb la petició impostada del perdó, brandant el sabre constitucional contra qualsevol exigència democràtica, com ara la del poble de Catalunya, que es prenga seriosament l’escac i mat final a aquest estat de coses. O errors.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario