Manel Rodríguez-Castelló
Destacados
El que passa compta
Saials. Armar-se de raons
Com tot assaig digne d'aquest nom, s'hi donen la mà, en perfecte equilibri, lleugeresa i densitat, amenitat i profunditat.
Acaba d’eixir Obertura republicana (Catalunya després del nacionalisme), una lúcida i lluïda anàlisi d’Enric Marín i Joan Manuel Tresserras, a l’editorial Pòrtic. Front a la diària contaminació de la propaganda dels altaveus mediàtics del règim, que tant de mal fan a les ànimes càndides, les virtuts higièniques, terapèutiques i engrescadores del compromís i l’honestedat i […]
El que passa compta
El major Trapero
Posat entre l'espasa de la política i la paret de la legalitat, Trapero és abans que res un bon professional, Major d'un cos armat amb consciència de servei a la societat
En aquesta versió actualitzada però sense gens de gràcia de L’escopeta nacional que és l’Espanya d’avui les dues peces de caça major més cobejades han sigut el President Puigdemont i el Major dels Mossos d’Esquadra, Josep Lluís Trapero. Des de molt abans potser dels fets de setembre i octubre de 2017 que ara fan com […]
El que passa compta
Saials. La revolució de les dones
Com tota transformació radical, la revolució que les dones (sobretot les dones) han posat en marxa no és potser el final de res sinó el principi de moltes coses
La revolució de les dones i els seus companys o còmplices masculins (còmplice, en el sentit fusterià: aquell que t’ajuda a ser com ets) és, com tota revolució seriosa, una aposta de transformació profunda de les formes de vida individuals i col·lectives, és a dir, de caràcter cultural.
El que passa compta
Pedreguer
El que passa compta
Saials. Matar un rossinyol
El que passa compta
Saials. El cant de l’oriol
El que passa compta
El Whatsapp
...l'ús de les maquinetes i les xarxes socials impedeix les vel·leïtats de la memòria, anul·la la possibilitat de l'error o la incertesa,

Tinc la impressió que està a punt de complir-se la profecia, si no s’ha complit ja en molts aspectes, de la pel·lícula de Wim Wenders Bis aus Ende des Welt (Fins a la fi del món, 1991). Els protagonistes d’aquesta esborronadora història acaben sent víctimes, fins a l’extrem de l’embogida addicció, del seu invent: una sofisticada tecnologia els permet veure en una pantalla els somnis (amb els seus reguitzells infinit de records, obsessions, frustracions, desigs i visites d’ultratomba) que han covat durant la nit. Els límits entre la realitat de cada dia, inclosos els matisos inexplorables i misteriosos que també la conformen, i la ficció onírica, amb els seus llampecs de verisme, hi queda de sobte abolida, o, com diríem ara, el món virtual acaba per engolir-se les connexions analògiques del món real, la nit que es menja el dia. La droga els proporciona, en aparença, la possibilitat de reviure el passat, la sensació de recuperar-lo cada nit i cada dia, la il·lusió de l’etern retorn.

Comentàvem a classe la novel·la que els feia llegir aquell trimestre, Matar un rossinyol de Harper Lee. Per una d’aquelles circumval·lacions del discurs havíem arribat a l’exploració dels terrenys on realitat i ficció (o veritat i mentida) s’estremesclen de manera subtil per a la creació d’una història. Els deia que tot record, en especial els relatius a la infància, no deixa de ser al capdavall una cosa inventada, o reinventada; que a partir d’una certa edat les persones som conscients que en el relat d’un mateix intervenen factors que ja no sabem si pertanyen al món del viscut, al del somni o al de la simple invenció obstinada. Que hi ha coses en la memòria personal, els deia, que sobreviuen en algun lloc vague i difuminat, remot, que dubtem si van passar de veres o són mera ficció; que les oscil·lacions de memòria i oblit eren consubstancials al fet de viure; que les fronteres entre novel·la i història són arenes movedisses. «No ho heu experimentat mai encara en el terreny personal?», reblava.

Aquell alumne de batxillerat a qui sempre havia de demanar que es llevés els auriculars que solia portar a manera d’amulet o excrescència corporal, propietari d’una d’aquelles barbes serrades que abans només portaven les persones d’una certa edat, va ser l’únic a contestar-me amb la vehemència del desvagat: «Això us passa només als de la vostra generació». Superat el primer rampell d’estupor pel que vagament intuïa com un desficaci en to major (a l’escola se senten moltes bestieses), i passant per alt què volia dir «la vostra generació», vaig demanar-li que s’expliqués. I ho va fer: «Amb el whatsapp…». Vaig haver de continuar els punts suspensius mentalment: l’ús de les maquinetes i les xarxes socials impedeix les vel·leïtats de la memòria, anul·la la possibilitat de l’error o la incertesa, només has de prémer el botó per saber si una cosa és realitat o ficció, la imaginació és desterrada dels territoris íntims per anar a morir als tristos pantans de la literatura. Deixem-ho córrer. Sabia que aquella resposta impensada no seria subscrita per la majoria dels altres whatsappers, que si de veritat els donassen a triar entre la certesa incommovible dels seus aparells i la voluble reconstrucció de la pròpia memòria, no s’ho pensarien dues voltes. Però aquella falòrnia no ha deixat d’inquietar-me. Avui faig els 57 però l’estupidesa humana, fins la més innocent o merament simptomàtica, no deixa de sorprendre’m. I de preocupar-me com a símptoma.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario