Tinc la impressió que està a punt de complir-se la profecia, si no s’ha complit ja en molts aspectes, de la pel·lícula de Wim Wenders Bis aus Ende des Welt (Fins a la fi del món, 1991). Els protagonistes d’aquesta esborronadora història acaben sent víctimes, fins a l’extrem de l’embogida addicció, del seu invent: una sofisticada tecnologia els permet veure en una pantalla els somnis (amb els seus reguitzells infinit de records, obsessions, frustracions, desigs i visites d’ultratomba) que han covat durant la nit. Els límits entre la realitat de cada dia, inclosos els matisos inexplorables i misteriosos que també la conformen, i la ficció onírica, amb els seus llampecs de verisme, hi queda de sobte abolida, o, com diríem ara, el món virtual acaba per engolir-se les connexions analògiques del món real, la nit que es menja el dia. La droga els proporciona, en aparença, la possibilitat de reviure el passat, la sensació de recuperar-lo cada nit i cada dia, la il·lusió de l’etern retorn.

Comentàvem a classe la novel·la que els feia llegir aquell trimestre, Matar un rossinyol de Harper Lee. Per una d’aquelles circumval·lacions del discurs havíem arribat a l’exploració dels terrenys on realitat i ficció (o veritat i mentida) s’estremesclen de manera subtil per a la creació d’una història. Els deia que tot record, en especial els relatius a la infància, no deixa de ser al capdavall una cosa inventada, o reinventada; que a partir d’una certa edat les persones som conscients que en el relat d’un mateix intervenen factors que ja no sabem si pertanyen al món del viscut, al del somni o al de la simple invenció obstinada. Que hi ha coses en la memòria personal, els deia, que sobreviuen en algun lloc vague i difuminat, remot, que dubtem si van passar de veres o són mera ficció; que les oscil·lacions de memòria i oblit eren consubstancials al fet de viure; que les fronteres entre novel·la i història són arenes movedisses. «No ho heu experimentat mai encara en el terreny personal?», reblava.

Aquell alumne de batxillerat a qui sempre havia de demanar que es llevés els auriculars que solia portar a manera d’amulet o excrescència corporal, propietari d’una d’aquelles barbes serrades que abans només portaven les persones d’una certa edat, va ser l’únic a contestar-me amb la vehemència del desvagat: «Això us passa només als de la vostra generació». Superat el primer rampell d’estupor pel que vagament intuïa com un desficaci en to major (a l’escola se senten moltes bestieses), i passant per alt què volia dir «la vostra generació», vaig demanar-li que s’expliqués. I ho va fer: «Amb el whatsapp…». Vaig haver de continuar els punts suspensius mentalment: l’ús de les maquinetes i les xarxes socials impedeix les vel·leïtats de la memòria, anul·la la possibilitat de l’error o la incertesa, només has de prémer el botó per saber si una cosa és realitat o ficció, la imaginació és desterrada dels territoris íntims per anar a morir als tristos pantans de la literatura. Deixem-ho córrer. Sabia que aquella resposta impensada no seria subscrita per la majoria dels altres whatsappers, que si de veritat els donassen a triar entre la certesa incommovible dels seus aparells i la voluble reconstrucció de la pròpia memòria, no s’ho pensarien dues voltes. Però aquella falòrnia no ha deixat d’inquietar-me. Avui faig els 57 però l’estupidesa humana, fins la més innocent o merament simptomàtica, no deixa de sorprendre’m. I de preocupar-me com a símptoma.