Manel Rodríguez-Castelló
Destacados
El que passa compta
Saials. Armar-se de raons
Com tot assaig digne d'aquest nom, s'hi donen la mà, en perfecte equilibri, lleugeresa i densitat, amenitat i profunditat.
Acaba d’eixir Obertura republicana (Catalunya després del nacionalisme), una lúcida i lluïda anàlisi d’Enric Marín i Joan Manuel Tresserras, a l’editorial Pòrtic. Front a la diària contaminació de la propaganda dels altaveus mediàtics del règim, que tant de mal fan a les ànimes càndides, les virtuts higièniques, terapèutiques i engrescadores del compromís i l’honestedat i […]
El que passa compta
El major Trapero
Posat entre l'espasa de la política i la paret de la legalitat, Trapero és abans que res un bon professional, Major d'un cos armat amb consciència de servei a la societat
En aquesta versió actualitzada però sense gens de gràcia de L’escopeta nacional que és l’Espanya d’avui les dues peces de caça major més cobejades han sigut el President Puigdemont i el Major dels Mossos d’Esquadra, Josep Lluís Trapero. Des de molt abans potser dels fets de setembre i octubre de 2017 que ara fan com […]
El que passa compta
Saials. La revolució de les dones
Com tota transformació radical, la revolució que les dones (sobretot les dones) han posat en marxa no és potser el final de res sinó el principi de moltes coses
La revolució de les dones i els seus companys o còmplices masculins (còmplice, en el sentit fusterià: aquell que t’ajuda a ser com ets) és, com tota revolució seriosa, una aposta de transformació profunda de les formes de vida individuals i col·lectives, és a dir, de caràcter cultural.
El que passa compta
Pedreguer
El que passa compta
Saials. Matar un rossinyol
El que passa compta
Saials. El cant de l’oriol
El que passa compta
Els caminants i el mur
El camí que queda fins a l'1 d'octubre és costerut, com ho han sigut cada un dels trams recorreguts, i no sabem què farà l'Estat espanyol

Al pati dels tarongers del Palau de la Generalitat de Catalunya, amb la imatge de fons del sant Jordi de Frederic Galcerà coronant la font i en presència dels membres del seu govern i dels diputats de Junts pel Sí i la CUP, Carles Puigdemont ha anunciat amb tota la solemnitat i rigor propis de l’ocasió la data i la pregunta del referèndum d’independència. La imatge a hores d’ara ja ha tingut temps de fer un parell de voltes al planeta i d’allotjar-se en les principals capçaleres del món, amb un missatge dialècticament incontestable: el dret inalienable d’un poble a decidir el seu futur a través del vot. El camí que queda fins a l’1 d’octubre és costerut, com ho han sigut cada un dels trams recorreguts, i no sabem què farà l’Estat espanyol per alçar-hi el mur, tot i que coneixent les maneres que es gasta, des de la guerra bruta als tics autoritaris, la dinamita demagògica, la manca absurda d’alternativa i argumentari, la catalanofòbia descarada, podem témer-nos el pitjor. Una reacció violenta o un pas mal calculat per part del govern espanyol poden precipitar, però, un final no desitjat, una declaració unilateral d’independència justificada en absència de garanties democràtiques. Haver aplicat la tàctica de la terra cremada dels vells conquistadors tancant una a una totes les portes al diàleg té ara unes conseqüències que més d’un dirigent unionista deu lamentar en silenci. Ha volgut la coincidència que el mateix dia de l’anunci de la data i la pregunta del referèndum el Tribunal Constitucional declarés inconstitucional l’amnistia fiscal que en 2012 aplicà Cristóbal Montoro. En plena crisi, amb desnonaments immisericordes, cues massives a les oficines de l’atur i milers i milers de ciutadans en perill imminent d’exclusió social, aquella autoamnistia fou una de les burles més cruels als drets democràtics i al principi d’igualtat escrit en la lletra de la Constitució. Per a benefici de no pocs amiguets (de l’ànima interessada), el frau era massivament legalitzat amb l’excusa d’una recaptació d’impostos que prompte es revelaria ridícula. ¿Ha dit algú de dimitir per aquell abús mafiós avui senyalat fins pel dòcil dit de l’alt tribunal? Depuració d’alguna responsabilitat? Ho sentim però aquest és un verb que no es flexiona en el Regne d’Espanya si no és amb la corda al coll i l’abisme als peus, i encara gràcies. En qualsevol cas, poden estar tranquils els milionaris defraudadors, perquè la sentència del TC només hi veu un defecte de forma (un decret llei per comptes d’una llei): immunitat assegurada pels segles dels segles. ¿I són aquests especialistes en nyaps i arreglets de casta els mateixos que volen impedir votar els catalans emparant-se en una constitució que giren a la seua conveniència com un calcetí suat? Exacte. I cada pas que fan o que no fan alimenta les raons de voler anar-se’n. Avui, per exemple, els valencians som convocats a clamar contra l’espoli a què l’estat ens sotmet. Aquesta presa de consciència col·lectiva, aquest pas per la dignitat d’un poble generalment atònit, és un altre dels efectes beneficiosos del procés de Catalunya. El destí dels caminants és saltar el mur que els trava l’horitzó.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:
COMENTARIOS

  1. Pep Xuliá says:

    Home, Manel, sembla correcte que et claves amb la dolenta condició del govern de dretes que ens fot la vida, pero passar d’eixe punt indefugible a fer l’encomi dels catalans y les seues fetes y desfetes i dir que ens estan ensenyant el camí, doncs no em sembla massa ben adüit. Si no et perguera la ceguesa nacional-catalanista seríes molt més útil a les nostres causes, que no son altres que les que ens engresquen a nosaltres i a tots els que a la resta de l’estat volen un pais aseat, un pais de paisos, amb la cara ben llavada, sense robatoris ni fraus legals o legalitzats. I aixó no es que no tinga res a veure amb la murga separatista estelada, es que si més no es força diferent, mes gran, mes poderós, mes atapeït de futur, de futur del de debò. I disculpam el to, tu no ets l’enemic, pero podries ben be ser mes eficaç si tingueres un bri mes de trellat.

  2. Manel Rodríguez says:

    Potser és veritat que és més gran, més poderós, més atapeït de futur… però no el veig enlloc. Segurament bevem de fonts informatives molt distintes, però no em sent víctima de cap ceguesa, sobretot perquè no em reconec com a nacionalista. Quant a la `murga separatista´… home, què vols que et diga? Soraya Sáenz en parlava en termes molt similars, igualment despectius: “el rotllo separatista”. Potser convindria mirar-nos les coses amb una mica més deteniment, ni que només siga per no haver de donar la raó a Josep Pla quan deia que el que més s’assembla a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres. Salut.

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario