Al pati dels tarongers del Palau de la Generalitat de Catalunya, amb la imatge de fons del sant Jordi de Frederic Galcerà coronant la font i en presència dels membres del seu govern i dels diputats de Junts pel Sí i la CUP, Carles Puigdemont ha anunciat amb tota la solemnitat i rigor propis de l’ocasió la data i la pregunta del referèndum d’independència. La imatge a hores d’ara ja ha tingut temps de fer un parell de voltes al planeta i d’allotjar-se en les principals capçaleres del món, amb un missatge dialècticament incontestable: el dret inalienable d’un poble a decidir el seu futur a través del vot. El camí que queda fins a l’1 d’octubre és costerut, com ho han sigut cada un dels trams recorreguts, i no sabem què farà l’Estat espanyol per alçar-hi el mur, tot i que coneixent les maneres que es gasta, des de la guerra bruta als tics autoritaris, la dinamita demagògica, la manca absurda d’alternativa i argumentari, la catalanofòbia descarada, podem témer-nos el pitjor. Una reacció violenta o un pas mal calculat per part del govern espanyol poden precipitar, però, un final no desitjat, una declaració unilateral d’independència justificada en absència de garanties democràtiques. Haver aplicat la tàctica de la terra cremada dels vells conquistadors tancant una a una totes les portes al diàleg té ara unes conseqüències que més d’un dirigent unionista deu lamentar en silenci. Ha volgut la coincidència que el mateix dia de l’anunci de la data i la pregunta del referèndum el Tribunal Constitucional declarés inconstitucional l’amnistia fiscal que en 2012 aplicà Cristóbal Montoro. En plena crisi, amb desnonaments immisericordes, cues massives a les oficines de l’atur i milers i milers de ciutadans en perill imminent d’exclusió social, aquella autoamnistia fou una de les burles més cruels als drets democràtics i al principi d’igualtat escrit en la lletra de la Constitució. Per a benefici de no pocs amiguets (de l’ànima interessada), el frau era massivament legalitzat amb l’excusa d’una recaptació d’impostos que prompte es revelaria ridícula. ¿Ha dit algú de dimitir per aquell abús mafiós avui senyalat fins pel dòcil dit de l’alt tribunal? Depuració d’alguna responsabilitat? Ho sentim però aquest és un verb que no es flexiona en el Regne d’Espanya si no és amb la corda al coll i l’abisme als peus, i encara gràcies. En qualsevol cas, poden estar tranquils els milionaris defraudadors, perquè la sentència del TC només hi veu un defecte de forma (un decret llei per comptes d’una llei): immunitat assegurada pels segles dels segles. ¿I són aquests especialistes en nyaps i arreglets de casta els mateixos que volen impedir votar els catalans emparant-se en una constitució que giren a la seua conveniència com un calcetí suat? Exacte. I cada pas que fan o que no fan alimenta les raons de voler anar-se’n. Avui, per exemple, els valencians som convocats a clamar contra l’espoli a què l’estat ens sotmet. Aquesta presa de consciència col·lectiva, aquest pas per la dignitat d’un poble generalment atònit, és un altre dels efectes beneficiosos del procés de Catalunya. El destí dels caminants és saltar el mur que els trava l’horitzó.