Manel Rodríguez-Castelló
Destacados
El que passa compta
Saials. Atzucacs
La impossibilitat d'avançar per un atzucac. En francès i també a l'Empordà en diuen cul de sac
En el tresor que la cultura àrab va llegar-nos hi ha aquesta joia lèxica de l’atzucac que el dialecte valencià, al seu torn, ha preservat per al català comú. Directe, amb la mínima adaptació a la fonètica pròpia: az-zuqaq, el carreró. I l’especialització semàntica que estalvia el circumloqui: atzucac, carreró sense eixida. · · · […]
El que passa compta
Penúria
A la política i l'estatus quo ja els va bé així, amb el foment de masses vacunades contra la cultura que voten el que els diuen cada cert temps
Amb un to de tristesa no exempt de pessics d’agre humor, es lamentava en aquestes mateixes pàgines l’amic Francesc Pou de com la majoria de gent veu els escriptors («eixos penjats que escriuen», segons la gràfica definició de l’autor). La displicència que Pou atribueix a la cambrera que va atendre un grup d’escriptors en un […]
El que passa compta
Saials. Incendis
Contra el canvi climàtic plantejat com a emergència no s'hi valen bromes, perquè ja no serien bromes sinó pràctiques genocides, per activa i per passiva, contra les generacions presents
Als focs propiciatoris de Sant Joan que marquen l’inici de l’estiu els ha seguits la primera onada de calor seriosa, amb temperatures properes als 40 graus en extenses zones. El primer gran incendi, a la Ribera d’Ebre, ha cremat més de 6.000 hectàrees.
El que passa compta
Votats i vetats
El que passa compta
Judici a la llibertat
El que passa compta
Els desheretats
I a l'oferta cultural (de més o menys alta cultura) semblen immunes els joves vampiritzats per una realitat virtual que els serveixen en safata de plata

Hi havia un temps no tan llunyà en què Alcoi era una de les ciutats del país on el valencià tenia més vitalitat i era més ben parlat. Com tantes coses que ens enorgullien en el passat, aquella realitat ja fa molts anys que va anar a raure a pitjor vida. Les llegendes, però, solen tenir una mala salut de ferro i es resisteixen amb ungles i dents als embats de l’evidència. Com la que vaig poder constatar de nou fa una setmana, mentre feia mitja volta als ponts per assistir al concert de Maria del Mar Bonet al Calderón. En el meu recorregut, des de l’Eixample al teatre, vaig creuar-me pel carrer amb molts adolescents, potser centenars d’ells, i ni a un de sol (ni a un de sol, remarque) vaig sentir-lo parlar en valencià. Treballar amb adolescents en un institut m’hauria d’haver immunitzat contra certes coses, però quan un torna al poble sempre té l’esperança que els fets desdiguen el que ja és realitat palmària en altres llocs: a cada bugada perdem un llençol de la llengua. Alcoi, nimbat per la seua aura de llegenda, s’acosta inexorablement als models de València o Alacant, on el valencià ja és més o menys una anècdota. Em pregunte si el fenomen, que no és gens nou però ja molt generalitzat sobretot entre els més joves, allò que en diuen el futur d’una societat, té a veure amb el desmantellament de la ciutat industrial. I de la mateixa manera que, gràcies a la llegenda, encara escoltem la música dels telers pujant des de les fondàries del riu i tremolant per costeres i ponts, i ens creiem el melic del món i compensem els nostres dèficits amb l’esplendor d’unes festes destinades a convertir-se en reserva espiritual de l’idioma (a temps parcial), el més valuós del nostre patrimoni cultural, la llengua en què han viscut generacions i generacions d’alcoians, se’ns desfà a trossets. És trist donar per vàlid l’axioma que diu que el valencià ha guanyat l’escola però ha perdut el carrer. Cert que ho tenim gairebé tot en contra. L’espectacle multimèdia, omnipresent als nostres dies, està absolutament monopolitzat pel castellà. I a l’oferta cultural (de més o menys alta cultura) semblen immunes els joves vampiritzats per una realitat virtual que els serveixen en safata de plata. La segona evidència de la meua visita fou que l’edat mitjana del públic del Calderón era més o menys la meua, que ja vorege els territoris de la vellesa. Però el pitjor de tot és que mancats de mitjans «tècnics» per fer front a l’espanyolització, hem perdut el que és primordial per conservar l’herència, la dignitat que ens mantenia dempeus fins en els pitjors moments del franquisme, l’orgull de ser hereus d’un patrimoni vastíssim i molt fràgil, i la responsabilitat col·lectiva d’augmentar-lo i corregir-lo. I que percebem tot aquest canvi com una cosa natural, lògica, necessària (i en alguns casos desitjable). Els adolescents que em vaig trobar el passat dissabte potser són ja la segona o tercera generació d’alcoians que han abandonat l’idioma. En nom de què els han desheretats? ¿Quin dret tenen a deixar-los orfes de llengua, aliens a allò que és central en la nostra realitat com a poble, estranys al patrimoni compartit que ha anat passant de pares a fills i que sembla condemnat a estroncar-se si col·lectivament, decididament, no hi plantem cara? Els poders públics hi tenen una gran responsabilitat, sens dubte, però aquest és un treball de cada u i de tots i no podem ajornar-lo emparats en les inòpies de cap llegenda.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:
COMENTARIOS

  1. Conxita Bito Fernandez says:

    Felicitats per l’artcle, soc catalana pero alcoia d part de pare i molt orgullosa. Em fa molta pena, perque crec q em d lluitar per la nostra llengua, es part del mostre patrimoni q maia ens treurant com la cultusa.

  2. Hector says:

    Hauries d’anar tambe als festinius,festiverns,etz
    Mai no hem estat els q tinguem les claus d la nostra casa,però,encara ens queda x dir moltes coses.

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario