Manel Rodríguez-Castelló
Destacados
El que passa compta
El major Trapero
Posat entre l'espasa de la política i la paret de la legalitat, Trapero és abans que res un bon professional, Major d'un cos armat amb consciència de servei a la societat
En aquesta versió actualitzada però sense gens de gràcia de L’escopeta nacional que és l’Espanya d’avui les dues peces de caça major més cobejades han sigut el President Puigdemont i el Major dels Mossos d’Esquadra, Josep Lluís Trapero. Des de molt abans potser dels fets de setembre i octubre de 2017 que ara fan com […]
El que passa compta
Saials. La revolució de les dones
Com tota transformació radical, la revolució que les dones (sobretot les dones) han posat en marxa no és potser el final de res sinó el principi de moltes coses
La revolució de les dones i els seus companys o còmplices masculins (còmplice, en el sentit fusterià: aquell que t’ajuda a ser com ets) és, com tota revolució seriosa, una aposta de transformació profunda de les formes de vida individuals i col·lectives, és a dir, de caràcter cultural.
El que passa compta
Pedreguer
...d'això sí que en parle de primera mà gràcies al recital que amb el nom de «Pedra foguera» vaig oferir el dimecres passat davant un públic amatent i generós
«A Pedreguê / tot ho saben fê; / saben escurâ, granâ / i treure els gossos a cagâ», diuen els dels pobles dels voltants imitant la forma de parlar d’aquest poble de la Marina, que emmudeix les erres finals, potser com una romanalla de la presència mallorquina que repoblà quan l’expulsió dels moriscos tants llocs […]
El que passa compta
Saials. Matar un rossinyol
El que passa compta
Saials. El cant de l’oriol
El que passa compta
Contra el diàleg
El que passa compta
En trànsit
Les repeticions cícliques són un lenitiu natural a la inquietud que provoca el pas del temps

Els viatgers han tornat a The Auld Byre, aquest raconet escocès, una vegada més per viure-hi el trànsit de l’any. Amb les dotze campanades de rigor, executades sobre un petit gong, i els grans de raïm, les felicitacions i abraçades i els brindis, han complert amb el ritual del canvi de xifra. Les repeticions cícliques són un lenitiu natural a la inquietud que provoca el pas del temps. Així el trànsit, convenientment escenificat, es transforma en un nou començament. Són infinits els fulls del calendari que renovem cada dotze mesos, les hores i dies que se succeeixen, les pàgines dels llibres que encara no hem llegit. Encara que l’horitzó és mentider per naturalesa i tan bellugadís com la perspectiva de qui es fa la il·lusió de contemplar-lo (com si les idees es poguessen contemplar), ens és tan necessari com les paraules demà i sempre, ara i mai. Però en rigor tot és un trànsit constant, un moviment que no para, escàpol a la torpitud de les nostres definicions, a les inexactituds d’uns horitzons que juguen amb nosaltres el vell joc de la rateta o l’amagatall. La cerimònia vol que resumim en una paraula o en unes imatges el que presumptament ha estat l’any que ens acaba de deixar. La indispensable dimensió col·lectiva de la realitat, amanida i propagada pels mèdia, té un lloc reservat en la taula dels nostres àpats, i més que un convidat de pedra, sovint és ella la protagonista, la de la veu cantant, l’estranya prima dona d’aquesta opereta. Així, si el selfie que van triar per definir el 2014 sintetitzava en una fórmula exacta i bàrbara l’individualisme narcisista dels nostres dies, la coronació de refugiats per al 2015 pretén cridar l’atenció sobre les tragèdies vigents. Amb tot, i més enllà de titulars llustrosos, l’autisme dels qui ho tenen quasibé tot (encara que sovint freturen de l’essencial) continuarà contraputant de manera sinistra, i amb l’ajuda de la majoria de mitjans propagandístics, la desesperació i la resistència dels pàries de la terra. Ja som, doncs, en 2016, i no sabem si la criatura ha vingut amb un pa davall del braç o amb una lletra plena de perspectives sinistres. No ho sabrem fins d’ací un any quan, posats a fer balanç de l’any en trànsit, veurem la botella mig plena o mig buida i un núvol d’horitzons que s’allunyen al galop. I així serà mentre tindrem la feliç avinentesa dels trànsits i els seus espills polsegosos, els seus ecos incerts, els seus límits il·lusoris i les seues veritats inapel·lables. Verdes o madures, ventures i desventures segures. Que tinguem un bon any.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario