Els viatgers han tornat a The Auld Byre, aquest raconet escocès, una vegada més per viure-hi el trànsit de l’any. Amb les dotze campanades de rigor, executades sobre un petit gong, i els grans de raïm, les felicitacions i abraçades i els brindis, han complert amb el ritual del canvi de xifra. Les repeticions cícliques són un lenitiu natural a la inquietud que provoca el pas del temps. Així el trànsit, convenientment escenificat, es transforma en un nou començament. Són infinits els fulls del calendari que renovem cada dotze mesos, les hores i dies que se succeeixen, les pàgines dels llibres que encara no hem llegit. Encara que l’horitzó és mentider per naturalesa i tan bellugadís com la perspectiva de qui es fa la il·lusió de contemplar-lo (com si les idees es poguessen contemplar), ens és tan necessari com les paraules demà i sempre, ara i mai. Però en rigor tot és un trànsit constant, un moviment que no para, escàpol a la torpitud de les nostres definicions, a les inexactituds d’uns horitzons que juguen amb nosaltres el vell joc de la rateta o l’amagatall. La cerimònia vol que resumim en una paraula o en unes imatges el que presumptament ha estat l’any que ens acaba de deixar. La indispensable dimensió col·lectiva de la realitat, amanida i propagada pels mèdia, té un lloc reservat en la taula dels nostres àpats, i més que un convidat de pedra, sovint és ella la protagonista, la de la veu cantant, l’estranya prima dona d’aquesta opereta. Així, si el selfie que van triar per definir el 2014 sintetitzava en una fórmula exacta i bàrbara l’individualisme narcisista dels nostres dies, la coronació de refugiats per al 2015 pretén cridar l’atenció sobre les tragèdies vigents. Amb tot, i més enllà de titulars llustrosos, l’autisme dels qui ho tenen quasibé tot (encara que sovint freturen de l’essencial) continuarà contraputant de manera sinistra, i amb l’ajuda de la majoria de mitjans propagandístics, la desesperació i la resistència dels pàries de la terra. Ja som, doncs, en 2016, i no sabem si la criatura ha vingut amb un pa davall del braç o amb una lletra plena de perspectives sinistres. No ho sabrem fins d’ací un any quan, posats a fer balanç de l’any en trànsit, veurem la botella mig plena o mig buida i un núvol d’horitzons que s’allunyen al galop. I així serà mentre tindrem la feliç avinentesa dels trànsits i els seus espills polsegosos, els seus ecos incerts, els seus límits il·lusoris i les seues veritats inapel·lables. Verdes o madures, ventures i desventures segures. Que tinguem un bon any.
