Manel Rodríguez-Castelló
Destacados
El que passa compta
La foto
Nosaltres, en canvi, cada estiu repetim unes mateixes fotos, amb un mateix enquadrament, uns mateixos escenaris i uns mateixos protagonistes
Fotograma de la pel·lícula
Wayne Wang i Paul Auster van codirigir en 1995 la pel·lícula Smoke a partir d’un guió del novel·lista de Newark inspirat en un dels seus contes per al The New York Times. Aggie Wren (Harvel Keitel) regenta un estanc a Brooklyn on l’estiu de 1987 s’entrecreuen diverses històries i personatges, entre ells un escriptor en […]
El que passa compta
Saials. Intel·ligència
L'únic espionatge tolerable fora aquell que se sotmetés democràticament al control parlamentari i tingués per norma l'equilibri entre fins i mitjans
En diuen intel·ligència, ignore per quin motiu, forçant en tot cas l’ètim llatí, que significa `comprendre´, que n’és condició prèvia. I li anteposen allò de `servei´, `agència´ o `centre´ per fer més gran la confusió amb un vernís de respectabilitat sobre pràctiques sovint situades al marge de la llei o directament criminals.
El que passa compta
Saials. Atzucacs
La impossibilitat d'avançar per un atzucac. En francès i també a l'Empordà en diuen cul de sac
En el tresor que la cultura àrab va llegar-nos hi ha aquesta joia lèxica de l’atzucac que el dialecte valencià, al seu torn, ha preservat per al català comú. Directe, amb la mínima adaptació a la fonètica pròpia: az-zuqaq, el carreró. I l’especialització semàntica que estalvia el circumloqui: atzucac, carreró sense eixida.
El que passa compta
Penúria
El que passa compta
Saials. Incendis
El que passa compta
Votats i vetats
El que passa compta
Estat de xoc
No hi ha prou ulls per a tants desastres ni centres per a tantes perifèries

Avui fa una setmana dels brutals atemptats de París. Com les rèpliques d’un terratrèmol, les pantalles en retransmeten fins a l’extenuació imatges que van ampliant el cercle sinistre del que, per dir-ne alguna cosa, qualifiquem d’absurd, dantesc o amb qualsevol altra fórmula d’urgència incapaç d’estalviar-nos el malson i molt menys d’explicar-lo. El forat negre que deixa la barbàrie jihadista i totes les altres barbàries innomenades encara i difuses en els extramurs dels tòpics i les certeses, vela encara els altres fronts per on es dessagna el somni en colors d’un món impossible. No hi ha prou ulls per a tants desastres ni centres per a tantes perifèries. La nafra de París supura a Saint-Denis o Bèlgica, al Pròxim Orient o al lloc més remot de l’Àfrica negra, que no té tam-tams que en facen el gori-gori: la necrosi es de dimensions planetàries. Als kalàixnikovs dels qui assassinen i s’immolen en nom del seu déu venjatiu i cec segueixen els avions de combat de repúbliques benestants i poderoses però incapaces de frustrar l’embrió del terror en les pròpies entranyes. Rèpliques del terratrèmol: desapareixen de sobte les multituds de refugiats que Europa fa rebotar d’una banda a l’altra com boles en una taula de billar. Els ecos repetits del terror inflamat d’infausta fe i convertit en espectacle volen que donem per bo l’estat de guerra contra un enemic invisible, nu, despullat, al capdavall imberbe. Els binladen d’ara acaben d’eixir de l’adolescència i han estat alimentats amb el pinso fabricat a les factories d’Europa. ¿Donarem a aquest enemic el guany de la propaganda gratuïta, el recurs fàcil de la hipèrbole, la gestualitat melodramàtica d’una ira impostada i segurament inútil? ¿Creurem inevitable i necessària l’exhibició de gent d’armes patrullant per carrers i avingudes, entre onades de silenci, i sotjant als cantons del regne de la psicosi induïda per a un estat de xoc permanent? Alerta amb els cants patriòtics, les cerimònies de catarsi col·lectiva, les marselleses i la parafernàlia histèrica dels estadis; alerta amb l’exhibició cuirassada de la impotència, alerta amb la feblesa política que es disfressa de vehemència antiterrorista per guanyar punts en les enquestes (veurem pujar la bromera tova dels hollandes). Alerta, sobretot, a les simplificacions que vindran rodant en nom de les seguretats nacionals, a la temptació d’esquivar les grans preguntes i espantar les mosques del fanatisme amb una mà per signar amb l’altra sucosos mecenatges per a l’esport i l’embadalimenta. Cal remuntar el riu fins a les fonts, cal saber on naixen de veritat els nils, els èufrates i els danubis d’aquest odi; cal mirar-se de nou la macabra foto del trio de les Açores, ajudar els desarrapats de Síria sense subterfugis, provocar la desbandada dels sàtrapes, combatre amb les armes de la democràcia les tiranies del petroli que sufraguen escoles de doctrina i camps d’entrenament en la intolerància i el verí redemptor, arrancar la misèria del desarrelament espuri de les grans urbs, eixir de l’estat de xoc amb més llibertat, més igualtat i una realitat més fraterna. El més perillós és la trama de les grans mentides. I la vella serp, ja ho sabem, alleta escurçons terribles.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario