Manel Rodríguez-Castelló
Destacados
El que passa compta
Saials. Verges 2019
Vam travessar enmig d'una boira molt densa el poble d'Ultramorts, presagi d'extraviament espaciotemporal
Lluís Llach va publicar el disc Verges 50 l’any 1980. L’artista empordanès hi posava so als records de la seua infància al poble. El vent, amb aquella tramuntana tossuda que explica molt bé certs trets del caràcter del país, el mercat a la plaça, els carros, l’escola, la processó. / La matinada del dimecres, a […]
El que passa compta
Saial de l’home que camina en cadira de rodes
El camí que en Jordi Puig va començar a Mallorca i ara el té rodant per terres valencianes durarà uns mesos de sud a nord dels Països Catalans i acabarà a Salses, al  Rosselló
De totes les formes de viatjar és segur que la que es fa en cadira de rodes no és ni la més còmoda ni la menys arriscada. De tots els camins potser el que duu a la república de la llibertat és un dels més costeruts, dels més esforçats i també dels més necessaris. /
El que passa compta
La veu de la caverna
Hi ha moltes formes de banalitzar el femenicidi estructural (amb més de 900 víctimes des de 2003 a Espanya, riga's vostè de tots els altres terrorismes), però la del PP és d'una vulgaritat que tomba de tos
Per tancar el pacte a Andalusia Vox demana als seus socis del PP i C’s de suprimir els ajuts per violència domèstica (eufemisme de violència masclista contra les dones). Després del ménage à trois entre els hereus desacomplexats del franquisme (se’n recorden, de l’Aznar sincomplejín?), escenificat per primera vegada als carrers de Barcelona per la […]
El que passa compta
Estat de xoc
No hi ha prou ulls per a tants desastres ni centres per a tantes perifèries

Avui fa una setmana dels brutals atemptats de París. Com les rèpliques d’un terratrèmol, les pantalles en retransmeten fins a l’extenuació imatges que van ampliant el cercle sinistre del que, per dir-ne alguna cosa, qualifiquem d’absurd, dantesc o amb qualsevol altra fórmula d’urgència incapaç d’estalviar-nos el malson i molt menys d’explicar-lo. El forat negre que deixa la barbàrie jihadista i totes les altres barbàries innomenades encara i difuses en els extramurs dels tòpics i les certeses, vela encara els altres fronts per on es dessagna el somni en colors d’un món impossible. No hi ha prou ulls per a tants desastres ni centres per a tantes perifèries. La nafra de París supura a Saint-Denis o Bèlgica, al Pròxim Orient o al lloc més remot de l’Àfrica negra, que no té tam-tams que en facen el gori-gori: la necrosi es de dimensions planetàries. Als kalàixnikovs dels qui assassinen i s’immolen en nom del seu déu venjatiu i cec segueixen els avions de combat de repúbliques benestants i poderoses però incapaces de frustrar l’embrió del terror en les pròpies entranyes. Rèpliques del terratrèmol: desapareixen de sobte les multituds de refugiats que Europa fa rebotar d’una banda a l’altra com boles en una taula de billar. Els ecos repetits del terror inflamat d’infausta fe i convertit en espectacle volen que donem per bo l’estat de guerra contra un enemic invisible, nu, despullat, al capdavall imberbe. Els binladen d’ara acaben d’eixir de l’adolescència i han estat alimentats amb el pinso fabricat a les factories d’Europa. ¿Donarem a aquest enemic el guany de la propaganda gratuïta, el recurs fàcil de la hipèrbole, la gestualitat melodramàtica d’una ira impostada i segurament inútil? ¿Creurem inevitable i necessària l’exhibició de gent d’armes patrullant per carrers i avingudes, entre onades de silenci, i sotjant als cantons del regne de la psicosi induïda per a un estat de xoc permanent? Alerta amb els cants patriòtics, les cerimònies de catarsi col·lectiva, les marselleses i la parafernàlia histèrica dels estadis; alerta amb l’exhibició cuirassada de la impotència, alerta amb la feblesa política que es disfressa de vehemència antiterrorista per guanyar punts en les enquestes (veurem pujar la bromera tova dels hollandes). Alerta, sobretot, a les simplificacions que vindran rodant en nom de les seguretats nacionals, a la temptació d’esquivar les grans preguntes i espantar les mosques del fanatisme amb una mà per signar amb l’altra sucosos mecenatges per a l’esport i l’embadalimenta. Cal remuntar el riu fins a les fonts, cal saber on naixen de veritat els nils, els èufrates i els danubis d’aquest odi; cal mirar-se de nou la macabra foto del trio de les Açores, ajudar els desarrapats de Síria sense subterfugis, provocar la desbandada dels sàtrapes, combatre amb les armes de la democràcia les tiranies del petroli que sufraguen escoles de doctrina i camps d’entrenament en la intolerància i el verí redemptor, arrancar la misèria del desarrelament espuri de les grans urbs, eixir de l’estat de xoc amb més llibertat, més igualtat i una realitat més fraterna. El més perillós és la trama de les grans mentides. I la vella serp, ja ho sabem, alleta escurçons terribles.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario