Aquests darrers dies els trens europeus tornen a pintar-se amb els colors sinistres que tenien en temps de les deportacions en massa als camps d’extermini nazis o als extrems gèlids de la Sibèria soviètica en l’època de Stalin. El tren fou símbol de progrés i llibertat des dels seus començos i alimenta molts versos de Whitman, Pessoa o Papasseit. Però també pot convertir-se en la realitat i en la ficció en una màquina infernal aturada en qualsevol estació, amb vagons plens fins a l’ofec, rigorosament vigilats pels guardians de les fronteres del paradís europeu a què desesperats i nàufrags de tot el món intenten agafar-se com a única taula de salvament. Els refugiats que hem vist a la televisió són alguns dels supervivents de les massacres de Síria, Iraq o Afganistan, homes i dones joves, sovint carregats amb criatures, que intenten pujar-se amb totes les seues forces a un tren que els permeta reconstruir la vida després d’haver despès els últims estalvis pagant a les màfies que els han portat a terra ferma quasi sempre en condicions infrahumanes. En l’embut que Viktor Orbán, un personatge que sembla sorgit dels pitjors malsons del continent avui president d’Hongria per una formació adscrita al Partit Popular Europeu, ha creat a Budapest per por que poc més de 100.000 persones malmeten la identitat de 500 milions d’europeus (cristians, s’entén), hem pogut veure en cru i en directe el fracàs d’Europa a l’hora de liderar un model democràtic solidari. Potser el fracàs, ben mirat, té un abast mundial i ve de més enrere, de la incapacitat dels Estats democràtics, de la seua diplomàcia, els organismes internacionals i els seus exèrcits d’impedir les massacres que assolen mig planeta i que provoquen allaus migratòries com les que aquests dies rebenten els trens europeus o sembren de morts les cristal·lines aigües del mediterrani. De més enrere, en la producció massiva d’armaments que es venen als millors postors i impostors o en la responsabilitat directa en els incendis descomunals de Síria o l’Iraq. Però si alguna cosa pot aportar Europa al món és la memòria ideleble de les pròpies tragèdies, el soroll mut d’aquells trens de mort que l’han travessada tantes vegades, i la força d’un somni de llibertat i dignitat nascut i alimentat a contracorrent de tantes desgràcies. Aquesta és l’hora en què les paraules han de donar forma als gestos i articular equitativament la solidaritat amb els refugiats de la destrucció i la ignomínia, l’hora en què han de parlar els pobles i callar gent com aquest impresentable Orbán. En cada país, en cada poble, en nom d’una solidaritat que no reconeix fronteres, per una humanitat que necessita albergar més que mai el somni de la fraternitat universal.