Manel Rodríguez-Castelló
Destacados
El que passa compta
Saials. Armar-se de raons
Com tot assaig digne d'aquest nom, s'hi donen la mà, en perfecte equilibri, lleugeresa i densitat, amenitat i profunditat.
Acaba d’eixir Obertura republicana (Catalunya després del nacionalisme), una lúcida i lluïda anàlisi d’Enric Marín i Joan Manuel Tresserras, a l’editorial Pòrtic. Front a la diària contaminació de la propaganda dels altaveus mediàtics del règim, que tant de mal fan a les ànimes càndides, les virtuts higièniques, terapèutiques i engrescadores del compromís i l’honestedat i […]
El que passa compta
El major Trapero
Posat entre l'espasa de la política i la paret de la legalitat, Trapero és abans que res un bon professional, Major d'un cos armat amb consciència de servei a la societat
En aquesta versió actualitzada però sense gens de gràcia de L’escopeta nacional que és l’Espanya d’avui les dues peces de caça major més cobejades han sigut el President Puigdemont i el Major dels Mossos d’Esquadra, Josep Lluís Trapero. Des de molt abans potser dels fets de setembre i octubre de 2017 que ara fan com […]
El que passa compta
Saials. La revolució de les dones
Com tota transformació radical, la revolució que les dones (sobretot les dones) han posat en marxa no és potser el final de res sinó el principi de moltes coses
La revolució de les dones i els seus companys o còmplices masculins (còmplice, en el sentit fusterià: aquell que t’ajuda a ser com ets) és, com tota revolució seriosa, una aposta de transformació profunda de les formes de vida individuals i col·lectives, és a dir, de caràcter cultural.
El que passa compta
Pedreguer
El que passa compta
Saials. Matar un rossinyol
El que passa compta
Saials. El cant de l’oriol
El que passa compta
Europa, Europa
El tren fou símbol de progrés i llibertat però també pot convertir-se en una màquina infernal aturada en qualsevol estació

Aquests darrers dies els trens europeus tornen a pintar-se amb els colors sinistres que tenien en temps de les deportacions en massa als camps d’extermini nazis o als extrems gèlids de la Sibèria soviètica en l’època de Stalin. El tren fou símbol de progrés i llibertat des dels seus començos i alimenta molts versos de Whitman, Pessoa o Papasseit. Però també pot convertir-se en la realitat i en la ficció en una màquina infernal aturada en qualsevol estació, amb vagons plens fins a l’ofec, rigorosament vigilats pels guardians de les fronteres del paradís europeu a què desesperats i nàufrags de tot el món intenten agafar-se com a única taula de salvament. Els refugiats que hem vist a la televisió són alguns dels supervivents de les massacres de Síria, Iraq o Afganistan, homes i dones joves, sovint carregats amb criatures, que intenten pujar-se amb totes les seues forces a un tren que els permeta reconstruir la vida després d’haver despès els últims estalvis pagant a les màfies que els han portat a terra ferma quasi sempre en condicions infrahumanes. En l’embut que Viktor Orbán, un personatge que sembla sorgit dels pitjors malsons del continent avui president d’Hongria per una formació adscrita al Partit Popular Europeu, ha creat a Budapest per por que poc més de 100.000 persones malmeten la identitat de 500 milions d’europeus (cristians, s’entén), hem pogut veure en cru i en directe el fracàs d’Europa a l’hora de liderar un model democràtic solidari. Potser el fracàs, ben mirat, té un abast mundial i ve de més enrere, de la incapacitat dels Estats democràtics, de la seua diplomàcia, els organismes internacionals i els seus exèrcits d’impedir les massacres que assolen mig planeta i que provoquen allaus migratòries com les que aquests dies rebenten els trens europeus o sembren de morts les cristal·lines aigües del mediterrani. De més enrere, en la producció massiva d’armaments que es venen als millors postors i impostors o en la responsabilitat directa en els incendis descomunals de Síria o l’Iraq. Però si alguna cosa pot aportar Europa al món és la memòria ideleble de les pròpies tragèdies, el soroll mut d’aquells trens de mort que l’han travessada tantes vegades, i la força d’un somni de llibertat i dignitat nascut i alimentat a contracorrent de tantes desgràcies. Aquesta és l’hora en què les paraules han de donar forma als gestos i articular equitativament la solidaritat amb els refugiats de la destrucció i la ignomínia, l’hora en què han de parlar els pobles i callar gent com aquest impresentable Orbán. En cada país, en cada poble, en nom d’una solidaritat que no reconeix fronteres, per una humanitat que necessita albergar més que mai el somni de la fraternitat universal.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario