Morir dignament hauria de ser el corol·lari d’una vida digna. Sembla d’entrada inqüestionable el dret de totes les persones a defensar-se del dolor, evitar el patiment innecessari (i ho és sens dubte el que provoquen malalties cròniques i degeneratives) i posar fi a la pròpia vida quan la vida ha perdut tot sentit mental i físic, quan continuar vivint és sinònim de tortura.

En pocs temes trobaríem ara i ací un consens social tan ampli com en el de l’eutanàsia, inclosa la que necessita l’ajuda d’altre per ser duta a terme. Però sol passar que la societat evoluciona a un ritme que els legisladors són incapaços de seguir. En el teatre de la política hi ha actors que no veiem però que el condicionen tant o més que els actors principals, dramaturgs o tramoistes. El dret a una mort digna ha tornat aquests dies a l’actualitat gràcies a Angel Hernández, l’home que ha ajudat a morir la seua dona, víctima d’una esclerosi múltiple que l’ha mantinguda prostrada tres dècades. Es compleixen també vint anys de la mort de Ramón Sampedro, el primer que va reclamar el seu dret a morir dignament, dret que els tribunals li van negar reiteradament, i l’aventura del qual va dur a la pantalla Alejandro Amenábar amb Mar adentro en 2004. Però hi ha sectors, en aquest i en altres qüestions que afecten drets socials i llibertats, que s’agafen com caparres a una moral i unes creences que la majoria de gent considerem obsoletes. Tal és el cas de la jerarquia catòlica espanyola, tan àgil a assenyalar la busca en l’ull aliè i tan desesperadament lenta a veure la biga en el propi. Si és que mai la veu. L’obstinació amb què combat pràctiques avui tan assumides socialment, amb la doble moral marca de la casa, té més a veure tanmateix amb la defensa de mecanismes de poder que no amb principis doctrinaris. La fal·làcia que Déu (el seu déu) és principi i fi de tot i que per tant les persones no poden disposar sobiranament de la pròpia vida seria una estupidesa si no fora una cosa molt pitjor, una crueltat imperdonable que contravé el principi cristià de la compassió. Només pensant quantes guerres no han estat beneïdes pels seus jerarques, inclosa la croada franquista, n’hi hauria prou per desmentir la sacralitat de la vida que diuen defensar. Hi ha d’haver alguna cosa més profunda que explique un comportament aparentment tan irracional però tan calculat, potser la resistència a perdre el monopoli moral que es funda en l’administració metòdica de la por entre la gent, erigint-se en intèrprets dels designis divins, la voluntat de continuar remenant les cireres i mantenir els guanys dels negocis oberts en educació, sanitat o mitjans de comunicació, de fornir coartades a la dreta més rància, de formar-ne part indestriable. Per això, conscients que la llibertat humana de decidir, consubstancial a un concepte digne de l’existència, és una medecina contra la por que manté el ramat en la seua cleda, el portaveu dels bisbes espanyols, Luis Argüello, pontifica també en el terreny del dret d’autodeterminació de Catalunya per assegurar que «no és moralment lícit», com no deuen ser moralment lícites altres formes d’exercir la llibertat. Ja s’ho faran, però, els bisbes i tota la parentela cavernària, perquè tant el dret a una mort digna com el dels pobles a decidir lliurement el seu futur seran reconeguts també ací, com ho són en altres societats més avançades, per l’espenta de la raó democràtica i el trellat del poble alliberat de pors i fantasmes que creu en la dignitat de tota vida.