En aquest país nostre (el valencià, per més senyes) sembla que estiguem condemnats a moure’ns, quan ens movem, a la cama coixa, o que sempre anem en una bicicleta d’un sol pedal, trontollant pels camins de la història. No crec que es tracte de cap maledicció bíblica o que els déus ens forcen a jugar sempre amb daus perdedors. Però quan una cama, posem-hi la civil, funciona a ple rendiment o quasi, l’altra, per exemple la política, coixeja de manera estentòria. Això és el que ens va passar, simplificant molt, des dels anys seixantes, i de manera molt eloqüent amb els primers revessos d’aquella transició i el cúmul de despropòsits per a la construcció democràtica i nacional que se’n van seguir. Si la desmobilització per la qual es van escarrassar els partits –sobretot el PSOE i el conjunt de la dreta, però no solament– que van gestionar els primers anys de la democràcia (més formal que real, ara ho sabem) no va triomfar completament va ser gràcies, precisament, a la potència del món civil articulat majoritàriament al voltant d’Acció Cultural del País Valencià i el seu entramat organitzatiu. De fet, l’única oposició real i mínimament efectiva que el neofranquisme representat pel PP va tenir a casa nostra durant molts anys fou la que s’aplegava al voltant d’aquesta entitat, autèntica frontissa de la societat civil valenciana amb voluntat inequívoca de transformació política. L’ambigüitat calculada que suposava mantenir la vocació política però inhibir-se a l’hora de prendre partit (o contribuir decididament a formar-lo), l’excessiva dependència de la subvenció institucional, el model vertical del seu funcionament i, sobretot, l’assumpció de projectes mastodòntics difícils de mantenir i de dubtosa eficàcia (pense sobretot en el Centre Octubre però també en els Casals Jaume I o en la revista El Temps) són algunes de les raons de la pèrdua lamentable de pistonada de l’antic buc insígnia. N’hi ha més, sens dubte, com ara l’ofec de les injustes multes pels repetidors de TV3, però una d’elles em sembla determinant: l’oblit que la força d’un projecte civil i col·lectiu, de país, rau sempre en la seua base, en els socis, en la gent, i en la capacitat de créixer, d’incidir en la societat en què viu. No direm, ni de bon tros, que l’altra cama, la política, avui es trobe pletòrica ni que el rendiment i visualització del seu treball siguen òptims, però almenys va fer possible prompte farà dos anys un tomb electoral lleugerament inclinat a l’esquerra i al país. Mancada la bicicleta, però, de l’altre pedal, costa déu i ajuda moure-la, avançar discretament i sense gaire soroll però amb decisió i a bon ritme. La feblesa civil s’ha extremat en mala hora perquè sense aquest contrapès la capacitat pedagògica de tota acció política i la pressió crítica als titubejos i desorientacions que l’amenacen queden molt minvats. Que el País Valencià malvisca perfectament aliè al procés que està vivint en aquests dies Catalunya és un símptoma evident d’atònita feblesa (ni una sola crida a la solidaritat amb els encausats i la democràcia per la votació del 9N!). Urgeix repensar de dalt a baix el món civil valencià i tonificar-lo. Anant a la cama coixa no tenim res a fer contra la velocitat a què avança el bòlid de la desertització del país.