Manel Rodríguez-Castelló
Destacados
El que passa compta
Saials. Verges 2019
Vam travessar enmig d'una boira molt densa el poble d'Ultramorts, presagi d'extraviament espaciotemporal
Lluís Llach va publicar el disc Verges 50 l’any 1980. L’artista empordanès hi posava so als records de la seua infància al poble. El vent, amb aquella tramuntana tossuda que explica molt bé certs trets del caràcter del país, el mercat a la plaça, els carros, l’escola, la processó. / La matinada del dimecres, a […]
El que passa compta
Saial de l’home que camina en cadira de rodes
El camí que en Jordi Puig va començar a Mallorca i ara el té rodant per terres valencianes durarà uns mesos de sud a nord dels Països Catalans i acabarà a Salses, al  Rosselló
De totes les formes de viatjar és segur que la que es fa en cadira de rodes no és ni la més còmoda ni la menys arriscada. De tots els camins potser el que duu a la república de la llibertat és un dels més costeruts, dels més esforçats i també dels més necessaris. /
El que passa compta
La veu de la caverna
Hi ha moltes formes de banalitzar el femenicidi estructural (amb més de 900 víctimes des de 2003 a Espanya, riga's vostè de tots els altres terrorismes), però la del PP és d'una vulgaritat que tomba de tos
Per tancar el pacte a Andalusia Vox demana als seus socis del PP i C’s de suprimir els ajuts per violència domèstica (eufemisme de violència masclista contra les dones). Després del ménage à trois entre els hereus desacomplexats del franquisme (se’n recorden, de l’Aznar sincomplejín?), escenificat per primera vegada als carrers de Barcelona per la […]
El que passa compta
Fills indeguts
Hi va haver un temps, no massa llunyà, en què en aquesta ciutat es nomenaven fills adoptius, predilectes o il·lustres.

i va haver un temps, no massa llunyà, en què en aquesta ciutat es nomenaven fills adoptius, predilectes o il·lustres (i ja em perdonarà el lector que ignore en què consisteix cada un d’aquests títols i d’altres de la mateixa família) amb una lleugeresa que llavors ens semblava sospitosa i que avui ja podem qualificar simplement d’estúpida o diabòlica. En els dies de vins i roses els manaires tendeixen a pensar que s’estaran tota l’eternitat escalfant la poltrona del poder, que res ni ningú no els farà abaixar mai del burro. Però hi ha taques persistents que els anys no fan més que enllegir. Fóra bo tenir a mà la llista de tots aquells honorats pels focs fatus i els besamans institucionals per poder destriar amb claredat el gra de la palla, el reconeixement als mèrits i valors de l’homenatjat a la simple maniobra d’autobombo. No es tractaria, ben entès, d’un exercici per traure velles vergonyes polítiques ja denunciades en el seu moment sinó de netejar amb fregall democràtic una llista excessivament plena d’impureses i, sobretot, redefinir els termes amb què es concedeixen aquests guardons. Amb la dubtosa excusa de la navegabilitat (que en termes polítics vol dir evitar la tempesta, assegurar-se el favor de qui més mana, arriscar el mínim, nadar i guardar la roba), massa sovint l’Ajuntament d’Alcoi ha caigut en la improvisació, l’efectisme més rudimentari i la curtedat de mires, quan no directament en l’insult a la intel·ligència i el menyspreu al poble representat. En l’etapa crepuscular de Sanus (a molts d’aquells aiguats devem aquests fangars), les pràctiques dubtoses no van escassejar. Especialment clamorosos van ser els regalets pictòrics a Zaplana i el nomenament de Federico Trillo com a fill no-sé-què que ara retorna com un bumerang per colpejar el bescoll de les vergonyes i inhibicions col·lectives fustigades per l’il·luminat de torn. I bé, es preguntarà l’amable lector o lectora, ¿quin mèrit intel·lectual, artístic, científic, polític o humà reunien aquestes eminències (l’una fugada amb les butxaques folrades en el negoci de la política; l’altre apartat del seu retir de luxúria a l’Ambaixada de Londres gràcies als ecos de l’accident del Iak-42 i al ¡Viva Honduras!)? Cap ni un, i ens remetem a les proves. Si no és que haver nascut a Cartagena (tots dos) o ser de la filà dels Gats (el segon, però supose que ja no) atorga algun plus al curriculum. Farien bé els actuals inquilins consistorials, vist el canyaret que s’ha armat, de retirar els honors concedits a don Federico. I de revisar els protocols que fan servir per a aquestes distincions i així evitar que en un futur més o menys llunyà no ens n’hàgem de penedir. Fóra especialment penós que ens tragueren els colors en l’actual conjuntura en què, gràcies als desvetlaments municipals i la seua clamorosa falta d’idees per a la ciutat, ja estem a punt de convertir-nos en la Ciutat Temàtica de la Festa, enveja de tot Espanya i bona part de l’estranger. I que Déu ens guarde dels fills indeguts, que del llepaculisme com a pràctica política inútil per a la ciutat, tan apreciada per súbdits de tota mena, ja procurarem guardar-nos-en nosaltres defensant drets i dignitat.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:
COMENTARIOS

  1. juli says:

    Tea-trillo-s

  2. Manel Rodríguez says:

    O, en anglès, “Tea Trillo is”, però te amarg i dolent. Una abraçada, Juli.

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario