Manel Rodríguez-Castelló
Destacados
El que passa compta
Saials. Armar-se de raons
Com tot assaig digne d'aquest nom, s'hi donen la mà, en perfecte equilibri, lleugeresa i densitat, amenitat i profunditat.
Acaba d’eixir Obertura republicana (Catalunya després del nacionalisme), una lúcida i lluïda anàlisi d’Enric Marín i Joan Manuel Tresserras, a l’editorial Pòrtic. Front a la diària contaminació de la propaganda dels altaveus mediàtics del règim, que tant de mal fan a les ànimes càndides, les virtuts higièniques, terapèutiques i engrescadores del compromís i l’honestedat i […]
El que passa compta
El major Trapero
Posat entre l'espasa de la política i la paret de la legalitat, Trapero és abans que res un bon professional, Major d'un cos armat amb consciència de servei a la societat
En aquesta versió actualitzada però sense gens de gràcia de L’escopeta nacional que és l’Espanya d’avui les dues peces de caça major més cobejades han sigut el President Puigdemont i el Major dels Mossos d’Esquadra, Josep Lluís Trapero. Des de molt abans potser dels fets de setembre i octubre de 2017 que ara fan com […]
El que passa compta
Saials. La revolució de les dones
Com tota transformació radical, la revolució que les dones (sobretot les dones) han posat en marxa no és potser el final de res sinó el principi de moltes coses
La revolució de les dones i els seus companys o còmplices masculins (còmplice, en el sentit fusterià: aquell que t’ajuda a ser com ets) és, com tota revolució seriosa, una aposta de transformació profunda de les formes de vida individuals i col·lectives, és a dir, de caràcter cultural.
El que passa compta
Pedreguer
El que passa compta
Saials. Matar un rossinyol
El que passa compta
Saials. El cant de l’oriol
El que passa compta
Forcadell i els lapsus de Rajoy
És curiós que etimològicament lapsus i lapse signifiquen caiguda o esvaró. Però els lapsus de Rajoy són tan variats i freqüents que no sabem si són l'excepció o la regla del seu discurs
Redacció, 16/12/2016

Els coneixements de llatí de Rajoy són d’ordre estrictament pràctic, oral diríem, i, pel que sembla, limitats al molt reputat gènere del lapsus linguae. Una antologia ben documentada de les seues esllavissades, des dels temps remots dels filets de plastilina fins a la molt recent invocació a les properes eleccions (no sabem si perquè són molt a prop o perquè són les següents), i que ha encès totes les alarmes i excitat tots els malabarismes del desmentit, és tasca feixuga. És curiós que etimològicament lapsus i lapse signifiquen caiguda o esvaró. Però els lapsus de Rajoy, ja dic, són tan variats i freqüents que ja no sabem si són l’excepció o més aviat la regla del seu discurs, que és el discurs de la dreta espanyola. ¿No deu ser, ens preguntem, que el que crèiem descuits verbals són en realitat la substància mateixa dels seus textos i que quan sembla que encerta el que vol dir (quatre paraules de traç gruixut, repetides com una psalmòdia: imperi de la llei amb tot el seu pes, Constitució i, darrerament, diàleg, diàleg pertot arreu) és que incorre en els seus lapsus? Amb aquesta tàctica, similar a la dels encantadors de serps i a la dels experts en hipnosi col·lectiva, està aconseguint situar-nos en el regne del lapse, un espai mort entre dos temps, en la pura inanitat d’un present sense memòria ni esperança. Aquesta il·lusió d’un instant etern, escampant-se en infinits cercles concèntrics i viciosos, és l’autèntica essència de l’Espanya radial, per això la inoperància del lapsus de Rajoy encara té robat el cor de tants espanyols com el voten, per això el gallec ha estat guardonat per l’Associació de Periodistes Parlamentaris com el millor orador [sic] de l’any. I així seguirà rodant el lapse fins al gran col·lapse final.

El mateix dia que el Suprem arxiva la causa contra Fernández Díaz i De Alonso (i legalitza de pas la guerra bruta política, ordida en seu ministerial), Carme Forcadell, Presidenta del Parlament de Catalunya, és cridada a declarar per haver «permès» un debat parlamentari, és a dir, per haver complit amb la seua obligació. Que poc dura el diàleg (o pal sense pastenaga) en casa del pobre, que poc serveix que a Soraya Sáez li òbriguen despatx a Barcelona, que inútils les formes mel·líflues d’Enric Millo! Com en la sentència contra l’estatut, que va encendre la metxa del procés d’independència, o l’encausament als responsables de la consulta del 9N o la criminalització de la llibertat d’expressió quan adopta la forma de crema de símbols intocables com la monarquia, molts ciutadans han sentit violada la seua dignitat i han expressat al carrer i multitudinàriament la seua solidaritat amb les institucions pròpies i la defensa de la democràcia. Les elits espanyoles tenen un problema que es diu Catalunya. I potser també una solució. Però han decidit matar la gallina dels ous d’or a base de pinso d’una legalitat que pesa molt encara però que adultera la base mateixa de la legitimitat democràtica i el parlamentarisme. Potser inhabilitaran la Presidenta però aquest lapse fantasmagòric té els dies comptats. Pel nord-est ja bufen els vents lliures de la nova república.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario