Manel Rodríguez-Castelló
Destacados
El que passa compta
Saials. Armar-se de raons
Com tot assaig digne d'aquest nom, s'hi donen la mà, en perfecte equilibri, lleugeresa i densitat, amenitat i profunditat.
Acaba d’eixir Obertura republicana (Catalunya després del nacionalisme), una lúcida i lluïda anàlisi d’Enric Marín i Joan Manuel Tresserras, a l’editorial Pòrtic. Front a la diària contaminació de la propaganda dels altaveus mediàtics del règim, que tant de mal fan a les ànimes càndides, les virtuts higièniques, terapèutiques i engrescadores del compromís i l’honestedat i […]
El que passa compta
El major Trapero
Posat entre l'espasa de la política i la paret de la legalitat, Trapero és abans que res un bon professional, Major d'un cos armat amb consciència de servei a la societat
En aquesta versió actualitzada però sense gens de gràcia de L’escopeta nacional que és l’Espanya d’avui les dues peces de caça major més cobejades han sigut el President Puigdemont i el Major dels Mossos d’Esquadra, Josep Lluís Trapero. Des de molt abans potser dels fets de setembre i octubre de 2017 que ara fan com […]
El que passa compta
Saials. La revolució de les dones
Com tota transformació radical, la revolució que les dones (sobretot les dones) han posat en marxa no és potser el final de res sinó el principi de moltes coses
La revolució de les dones i els seus companys o còmplices masculins (còmplice, en el sentit fusterià: aquell que t’ajuda a ser com ets) és, com tota revolució seriosa, una aposta de transformació profunda de les formes de vida individuals i col·lectives, és a dir, de caràcter cultural.
El que passa compta
Pedreguer
El que passa compta
Saials. Matar un rossinyol
El que passa compta
Saials. El cant de l’oriol
El que passa compta
Fràgil memòria
Don Carlos pensa dedicar el seu temps a la redacció d'unes memòries. Ignore qui serà l'encarregat de posar en net tan laberíntica i fosca biografia (descartades, per qüestions de raça i ofici, les aptituds redactores de l'afectat)

Llig d’arrapa i fuig (hi ha notícies sobre les quals cal passar-hi de puntetes) que l’expresident i gairebé extot de Castelló, Carlos Fabra, té cinc dies per entrar voluntàriament a la presó. Això de voluntàriament és llicència poètica o eufemisme jurídic, perquè el cas és que hi ha d’ingressar forçat per una sentència inapel·lable. Siga com vulga, em jugue unes cerveses que aquestes vacances pagades no seran, amb permís del castigat fetge del reu, gaire llargues, vista la manera com la rovellada balança de la justícia espanyola sol pesar els peixos grossos i els peixos menuts. I Fabra ha estat i és, des del segle XIX si més no i a través de les successives transfusions sanguínies dels avantpassats, tan eficaces, un dels peixos més grossos de l’aquari del poder de la corrupció i viceversa, per molt que ara el trobem en hores baixes. Per començar, sembla que el pres pot triar la presó on serà internat, cosa que normalment no poden fer els peixos menuts, per molt insignificants que siguen els seus delictes (i ho són sempre en comparació als dels peixos grossos: qüestió de grandària). I sembla també que posats a triar, l’aplaudit, aclamat, abraçat i adulat personatge que ara eviten les rates del vaixell que s’enfonsa ha triat Madrid, destinació vocacional de tot polític valencià amb el pedigrí de don Carlos, encara que siga per la porta falsa. A més, la seua hereva Andrea Fabra, diputada pel terç familiar que va eixir del gris anonimat de butxaca plena al crit «¡Que se jodan!» contra les víctimes de les retallades de 2012, hi té el pessebre des de fa anys, així com moltes amistats del famós delinqüent. I com que no és probable que el veïnat de la residència on anirà a parar d’ací a pocs dies, malgrat tot, li organitze les festes de benvinguda, els besamans, les inauguracions d’aeroports i els sopars de llepaculisme a què tan donat era quan se la campava lliure i perdonavides per l’extensa geografia de misèria i corrupció que tan febrilment ha ajudat a col·locar en el mapa (se’n recorden?), don Carlos pensa dedicar el seu temps ombrívol a la redacció d’unes memòries. Ignore qui serà l’encarregat de posar en net tan laberíntica i fosca biografia ni a quin preu (descartades, per qüestions de raça i ofici, les aptituds redactores de l’afectat), però no tinc cap dubte que aquesta amenaça o broma de les memòries, més enllà dels beneficis crematístics que en deu pensar traure el signatari, només tenen un objectiu: la desmemòria. O potser podem esperar-ne alguna mena de venjança entre sequaços, tan habitual en les famílies mafioses? Si no sabéssem que el silenci sempre té un preu, els beneficis d’una estada de luxe a la presó, l’escurçament de la pena, la centrifugació de delictes no jutjats, la condonació d’un deute estratosfèric, la protecció d’un estat còmplice de peixos grossos, potser fins i tot l’animaríem a escriure les anunciades memòries. Però ens temem que l’autèntica memòria, la que posa negre sobre blanc tantes malvestats no privatives d’aquest individu, camina per unes altres avingudes. Feina tenim a trobar-nos-la de cara per aprendre’n totes les lliçons del que no pot tornar a passar si volem remoure aquest fangar i convertir-lo en terra fèrtil de democràcia. Girar el full de la història passa per escriure amb rigor totes les paraules d’una memòria sempre segrestada, entre reixes o a plena llum del dia. Perquè quan la memòria és fràgil només pot portar a carrerons sense eixida. Més val que no la deixem en mans de poders aliens i alienants, com sempre ha estat i és el de don Carlos Fabra i companyia.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario