Manel Rodríguez-Castelló
Destacados
El que passa compta
Saial de l’home que camina en cadira de rodes
El camí que en Jordi Puig va començar a Mallorca i ara el té rodant per terres valencianes durarà uns mesos de sud a nord dels Països Catalans i acabarà a Salses, al  Rosselló
De totes les formes de viatjar és segur que la que es fa en cadira de rodes no és ni la més còmoda ni la menys arriscada. De tots els camins potser el que duu a la república de la llibertat és un dels més costeruts, dels més esforçats i també dels més necessaris. / […]
El que passa compta
La veu de la caverna
Hi ha moltes formes de banalitzar el femenicidi estructural (amb més de 900 víctimes des de 2003 a Espanya, riga's vostè de tots els altres terrorismes), però la del PP és d'una vulgaritat que tomba de tos
Per tancar el pacte a Andalusia Vox demana als seus socis del PP i C’s de suprimir els ajuts per violència domèstica (eufemisme de violència masclista contra les dones). Després del ménage à trois entre els hereus desacomplexats del franquisme (se’n recorden, de l’Aznar sincomplejín?), escenificat per primera vegada als carrers de Barcelona per la […]
El que passa compta
Saial de Final d’any
Damunt la corda fluixa del temps la pèrtiga del funambulista té el pes de l'oblit en una punta i en l'altra el de la memòria
Potser és inevitable, quan s’acaba l’any i mamprén la darrera columna de la temporada, la sensació que està a punt de repetir-se una vegada més. Quants escrits del temps, peribles i volàtils, no ha confegit ja a aquestes alçades de la mateixa pel·lícula?
El que passa compta
Gargots
Des de la humil radicalitat de qui apassionadament vol aprendre, dels encara no tocats per les trompetes que ensordeixen tants saberuts...

Quan es parla d’escola (pública) hi ha una tendència malaltissa a emparellar-la amb la idea de fracàs. Només el gremi de l’ensenyament privat escapa, per raons òbvies d’autobombo, a un tal contagi i s’entossudeix a vendre’ns, en la lògica del seu reflex condicionat, el fals contrari de l’èxit, terme tan equívoc i reduccionista com l’altre o més. Confusions tan tendencioses descansen en l’assimilació de la llei universal del mercat, els comptes, el rendiment, el saldo, les pèrdues, els beneficis i tot això a la pràctica docent. Per a massa gent ensenyar i aprendre, créixer i formar-se, crear i compartir, equivalen pam dalt pam baix a fabricar cotxes, vendre naps o alçar edificis. Quantes carabasses hem repartit enguany? Ha valgut la pena la inversió? Quin marge de benefici n’hem obtingut? Com balla la borsa dels valors? Fracàs! Èxit! Però després d’anys i panys d’exercir l’ofici d’ensenyant (mestre, professor o docent de secundària) tinc clar que aquestes fórmules només serveixen per amargar-nos la vida o tranquil•litzar certa mala consciència social. Per sort l’educació és una cosa tan subtil, complexa, essencial i contradictòria com la mateixa vida, potser una de les seues manifestacions més alegres, dinàmiques, apassionades i exigents, i de cap de les maneres no la podem tancar en la presó de conceptes carregats de bombo i buits de substància (com els suara esmentats i d’altres igualment perniciosos).

Encara no fa dos anys un parell d’exalumnes del meu institut, amb d’altres companys universitaris que se’ls van unir en l’aventura, van crear la revista digital Gargots («la revista literària dels joves escriptors del País Valencià», completa l’epígraf). Des de la humil radicalitat de qui apassionadament vol aprendre, dels encara no tocats per les trompetes que ensordeixen tants saberuts, dels ben ensinistrats en les peripècies internàutiques, en aquest temps han dedicat monogràfics a Vicent Andrés Estellés, Mercè Rodoreda, Ovidi Montllor, Ramon Llull, Blai Bonet, Joan Brossa i, encara fresca la tinta de la pantalla, a Franz Kafka. Són joves formats en l’escola pública i que quan va esclatar allò de la primavera valenciana van armar-se d’escuts de cartró i llances de llapisseres per lluitar contra tot allò que emmarquen i emmascaren, en l’atapeït exèrcit de l’estupidesa, parauletes com «fracàs» o «èxit». Hi ha qui, en aquest cantó de la barricada (passeu-me la metàfora) i havent-se rebolcat a pler en el fang dels pregonats fracassos, s’apuntaria a ulls clucs a l’«èxit» d’aquesta iniciativa. L’home llaura, sembra, treballa els camps i generalment cull el fruit del seu esforç. Causes i efectes, en el ric hort de l’ensenyança, en l’hivernacle de la vida, s’entremesclen, es confonen, es dissolen. Les paraules i els gestos del mestre se’ls emporta el vent no se sap cap a quin nord llunyà que baten altres tempestes. El mèrit, en tot cas, consistí a obrir una mica la finestra de l’aula, a protegir les ments de la inhumanitat, a sacsejar sense descans la consciència acomodatícia, a desentumir els muscles per a la llibertat i el compromís. No em parleu d’èxits ni fracassos perquè tot és un preciós gargot, tothora reescrivint-se en la seua perfectibilitat. Llarga vida a aquests nautes revoltats per les paraules, a tots els gargotaires que ja en segueixen estel i estela!

http://gargotsrevistaliteraria.blogspot.com.es/

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario