Manel Rodríguez-Castelló
Destacados
El que passa compta
Saials. Atzucacs
La impossibilitat d'avançar per un atzucac. En francès i també a l'Empordà en diuen cul de sac
En el tresor que la cultura àrab va llegar-nos hi ha aquesta joia lèxica de l’atzucac que el dialecte valencià, al seu torn, ha preservat per al català comú. Directe, amb la mínima adaptació a la fonètica pròpia: az-zuqaq, el carreró. I l’especialització semàntica que estalvia el circumloqui: atzucac, carreró sense eixida. · · · […]
El que passa compta
Penúria
A la política i l'estatus quo ja els va bé així, amb el foment de masses vacunades contra la cultura que voten el que els diuen cada cert temps
Amb un to de tristesa no exempt de pessics d’agre humor, es lamentava en aquestes mateixes pàgines l’amic Francesc Pou de com la majoria de gent veu els escriptors («eixos penjats que escriuen», segons la gràfica definició de l’autor). La displicència que Pou atribueix a la cambrera que va atendre un grup d’escriptors en un […]
El que passa compta
Saials. Incendis
Contra el canvi climàtic plantejat com a emergència no s'hi valen bromes, perquè ja no serien bromes sinó pràctiques genocides, per activa i per passiva, contra les generacions presents
Als focs propiciatoris de Sant Joan que marquen l’inici de l’estiu els ha seguits la primera onada de calor seriosa, amb temperatures properes als 40 graus en extenses zones. El primer gran incendi, a la Ribera d’Ebre, ha cremat més de 6.000 hectàrees.
El que passa compta
Votats i vetats
El que passa compta
Judici a la llibertat
El que passa compta
Gargots
Des de la humil radicalitat de qui apassionadament vol aprendre, dels encara no tocats per les trompetes que ensordeixen tants saberuts...

Quan es parla d’escola (pública) hi ha una tendència malaltissa a emparellar-la amb la idea de fracàs. Només el gremi de l’ensenyament privat escapa, per raons òbvies d’autobombo, a un tal contagi i s’entossudeix a vendre’ns, en la lògica del seu reflex condicionat, el fals contrari de l’èxit, terme tan equívoc i reduccionista com l’altre o més. Confusions tan tendencioses descansen en l’assimilació de la llei universal del mercat, els comptes, el rendiment, el saldo, les pèrdues, els beneficis i tot això a la pràctica docent. Per a massa gent ensenyar i aprendre, créixer i formar-se, crear i compartir, equivalen pam dalt pam baix a fabricar cotxes, vendre naps o alçar edificis. Quantes carabasses hem repartit enguany? Ha valgut la pena la inversió? Quin marge de benefici n’hem obtingut? Com balla la borsa dels valors? Fracàs! Èxit! Però després d’anys i panys d’exercir l’ofici d’ensenyant (mestre, professor o docent de secundària) tinc clar que aquestes fórmules només serveixen per amargar-nos la vida o tranquil•litzar certa mala consciència social. Per sort l’educació és una cosa tan subtil, complexa, essencial i contradictòria com la mateixa vida, potser una de les seues manifestacions més alegres, dinàmiques, apassionades i exigents, i de cap de les maneres no la podem tancar en la presó de conceptes carregats de bombo i buits de substància (com els suara esmentats i d’altres igualment perniciosos).

Encara no fa dos anys un parell d’exalumnes del meu institut, amb d’altres companys universitaris que se’ls van unir en l’aventura, van crear la revista digital Gargots («la revista literària dels joves escriptors del País Valencià», completa l’epígraf). Des de la humil radicalitat de qui apassionadament vol aprendre, dels encara no tocats per les trompetes que ensordeixen tants saberuts, dels ben ensinistrats en les peripècies internàutiques, en aquest temps han dedicat monogràfics a Vicent Andrés Estellés, Mercè Rodoreda, Ovidi Montllor, Ramon Llull, Blai Bonet, Joan Brossa i, encara fresca la tinta de la pantalla, a Franz Kafka. Són joves formats en l’escola pública i que quan va esclatar allò de la primavera valenciana van armar-se d’escuts de cartró i llances de llapisseres per lluitar contra tot allò que emmarquen i emmascaren, en l’atapeït exèrcit de l’estupidesa, parauletes com «fracàs» o «èxit». Hi ha qui, en aquest cantó de la barricada (passeu-me la metàfora) i havent-se rebolcat a pler en el fang dels pregonats fracassos, s’apuntaria a ulls clucs a l’«èxit» d’aquesta iniciativa. L’home llaura, sembra, treballa els camps i generalment cull el fruit del seu esforç. Causes i efectes, en el ric hort de l’ensenyança, en l’hivernacle de la vida, s’entremesclen, es confonen, es dissolen. Les paraules i els gestos del mestre se’ls emporta el vent no se sap cap a quin nord llunyà que baten altres tempestes. El mèrit, en tot cas, consistí a obrir una mica la finestra de l’aula, a protegir les ments de la inhumanitat, a sacsejar sense descans la consciència acomodatícia, a desentumir els muscles per a la llibertat i el compromís. No em parleu d’èxits ni fracassos perquè tot és un preciós gargot, tothora reescrivint-se en la seua perfectibilitat. Llarga vida a aquests nautes revoltats per les paraules, a tots els gargotaires que ja en segueixen estel i estela!

http://gargotsrevistaliteraria.blogspot.com.es/

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario