Manel Rodríguez-Castelló
Destacados
El que passa compta
Saials. Armar-se de raons
Com tot assaig digne d'aquest nom, s'hi donen la mà, en perfecte equilibri, lleugeresa i densitat, amenitat i profunditat.
Acaba d’eixir Obertura republicana (Catalunya després del nacionalisme), una lúcida i lluïda anàlisi d’Enric Marín i Joan Manuel Tresserras, a l’editorial Pòrtic. Front a la diària contaminació de la propaganda dels altaveus mediàtics del règim, que tant de mal fan a les ànimes càndides, les virtuts higièniques, terapèutiques i engrescadores del compromís i l’honestedat i […]
El que passa compta
El major Trapero
Posat entre l'espasa de la política i la paret de la legalitat, Trapero és abans que res un bon professional, Major d'un cos armat amb consciència de servei a la societat
En aquesta versió actualitzada però sense gens de gràcia de L’escopeta nacional que és l’Espanya d’avui les dues peces de caça major més cobejades han sigut el President Puigdemont i el Major dels Mossos d’Esquadra, Josep Lluís Trapero. Des de molt abans potser dels fets de setembre i octubre de 2017 que ara fan com […]
El que passa compta
Saials. La revolució de les dones
Com tota transformació radical, la revolució que les dones (sobretot les dones) han posat en marxa no és potser el final de res sinó el principi de moltes coses
La revolució de les dones i els seus companys o còmplices masculins (còmplice, en el sentit fusterià: aquell que t’ajuda a ser com ets) és, com tota revolució seriosa, una aposta de transformació profunda de les formes de vida individuals i col·lectives, és a dir, de caràcter cultural.
El que passa compta
Pedreguer
El que passa compta
Saials. Matar un rossinyol
El que passa compta
Saials. El cant de l’oriol
El que passa compta
Ginzburg, Pavese, Camus
la condició humana, socialment i individualment considerada, el compromís existencial de l'intel·lectual com a home revoltat
Natalia Ginzburg

L’atzar que sol guiar els meus passos entre els llibres, i que és ple de ressonàncies i fils invisibles, m’ha portat aquesta vegada a Natalia Ginzburg. Se n’acaben de publicar dues traduccions al català, la primera de les seues novel·les, El camí que porta a ciutat, i la col·lecció d’assaigs Les petites virtuts, i allà eren els dos volums ocupant discretament el seu espai al taulell d’una llibreria de Barcelona, com qui fa temps –així veig algunes trobades felices entre llibres i lectors– per assistir a una vella cita. La prosa de l’escriptora nascuda a Palerm en 1916 però torinesa d’adopció i vocació és senzilla i profunda, un riu d’aigües transparents que et duu amablement pels paisatges de la memòria i l’experiència humana. Ha estat llegint Retrat d’un amic, de 1957, en què Ginzburg evoca sense esmentar-lo (la bona literatura sol esquivar els subratllats) el seu amic Cesare Pavese d’una manera breu i lluminosa, que em venien al cap tothora les imatges més conegudes d’Albert Camus. La suplantació era tan persistent que he hagut de buscar per internet fotografies que m’ajudassen a recompondre la figura esvaïda de l’autor de La lluna i les fogueres, un dels escriptors que més he llegit i admirat. Era simple atzar aquesta connexió involuntària? Estire del fil de les dades, els anys de naixement de Pavese (1908), Camus (1913) i Ginzburg (1916), coetanis d’una època terrible per a Europa i el món, l’ascens del feixisme, la Segona Guerra Mundial i la postguerra, i el compromís compartit ple de riscos i represàlies amb la llibertat i la dignitat humana, per convèncer-me que els lligams que gràcies a Ginzburg la meua intuïció establia entre els dos escriptors tenien una base sòlida i òbvia. Es van conèixer personalment Pavese i Camus? Van llegir-se les obres de l’altre? Són extrems que ignore per complet tot i que no deu ser difícil aclarir-ho. De moment en tinc prou d’afermar aquests lligams, de col·locar-los cara a cara i colze amb colze a la meua biblioteca mental, de continuar pensant què me’ls fa tan atractius els dos. N’hi ha detalls i coincidències que salten a la vista. Tots dos van morir joves, Camus en un accident de cotxe prop del poblet provençal de Lourmarin on és enterrat (i la sepultura del qual vaig visitar l’estiu passat amb la sorpresa afegida –no deu ser la literatura una xarxa infinita de correspondències?– de trobar-hi, aguantat per una pedra, el manuscrit d’un poema que li dedica Ponç Pons, segurament esgrafiat per la mateixa mà del poeta menorquí); Cesare Pavese, complint la profecia d’un poema escrit molts anys arrere, a l’Hotel Roma de la seua ciutat cansat de viure a quaranta-dos anys. Si per a Camus el suïcidi era el tema més seriós que havia d’abordar la filosofia, Pavese va escriure el seu propi epitafi amb les paraules succintes i terribles amb què acaba abruptament L’ofici de viure el 18 d’agost de 1950. Hi ha molt més, Sísif i Leucó, per exemple, però sobretot una manera d’entendre la literatura que encara les preguntes més difícils sense parpellejar davant els abismes de la condició humana, socialment i individualment considerada, el compromís existencial de l’intel·lectual com a home revoltat, el triomf final de les paraules. Escriptors d’ara i de sempre, tant més valuosos com més ens adonem que les seues preguntes segueixen brillant en una Europa de nou assetjada per la temptació totalitària i els camins sense eixida.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario