Demà és el gran dia de la teua llibertat, el del referèndum que les forces reaccionàries tracten d’impedir per tots els mitjans. Gràcies per haver omplert el calendari de grans dies d’esperança i llibertat des d’aquell 13 de setembre de 2009 del referèndum d’Arenys de Munt i aquell 10 de juliol de 2010 en què vas omplir el carrer per dir «Som una nació. Nosaltres decidim» quan el Tribunal Constitucional tombava l’Estatut votat per Parlament i Congrés i referendat pel poble. Gràcies per haver fet del teu camí un més difícil encara de fermesa i dignitat. Gràcies per resistir tota sola o quasi. Gràcies per haver oposat clavells a les armes de Goliat i somriures a la burrera permanent de l’insult i la catalanofòbia amb què els grans mitjans de domesticació de masses al servei de l’Estat i les minories parasitàries han minat el terreny per a la clausura de drets democràtics. Gràcies per haver-nos reconciliat amb l’impossible i alliberat de l’inevitable, per haver pintat els carrers amb els colors dels versos rescatats per a la revolta: «O povo é quem mais ordena», «Molta gent petita, en molts llocs petits, fent coses petites, pot canviar el món», «Hi haurà un dia que ja no podrem més i ho podrem tot», «Si estirem tots ella caurà», «Tot està per fer i tot és possible», «Serà un dia que durarà anys», «No tinc por», «Els carrers sempre seran nostres»… Gràcies per haver despullat els reis i posat en la boca de tots la flor de la república. Per haver inspirat les noves lleis de l’horitzontalitat, la verticalitat i la transversalitat, per desfer la fal·làcia que tots els polítics eren iguals com a coartada per al menfotisme. Per haver transformat la rosa de foc en la rosa de la resistència pacífica, per haver fet caure el teló arnat de la transició i la mascareta de la demofòbia dels poderosos, per haver burxat la mala consciència d’Europa. Per haver alçat a Barcelona l’escenari universal on es representa avui el drama de la batalla per la llibertat dels pobles. Gràcies gent gran que heu omplert de lluita el vostre temps lliure, gràcies periodistes de vint-i-quatre hores, gràcies famílies de tres generacions, gràcies nouvinguts, veterans i neòfits, catalans de tots els continents, gràcies polítics i responsables institucionals per la vostra fidelitat al poble, gràcies bombers valents, gràcies pagesos de tractor i corbella, gràcies tuitaires i blogaires, gràcies colles de castellers i cantaires, gràcies estibadors que engegueu les sirenes de l’insomni perquè despertem en el nou dia, gràcies veïns que ompliu les nits de cassolades, gràcies advocats, gràcies mossos d’esquadra, gràcies músics, gràcies entitats esportives, gràcies estudiants de secundària i universitat, gràcies escriptors, gràcies científics, impressors i empresaris, gràcies cristians de base, gràcies religiosos, gràcies actors i gent de cultura, gràcies cantautors, gràcies Pep, Núria, Gerard, gràcies Suso de Toro, Román Cotarelo, Jaime Pastor, gràcies Izquierda Castellana i Madrilenys pel Dret a Decidir, gràcies sempre esquerra abertzale, gràcies sindicats que recupereu la classe, gràcies esquerres que us decanteu per la causa comuna del poble. Gràcies per rejovenir el vell i madurar el novell. Gràcies Assemblea, gràcies Òmnium, gràcies AMI, gràcies Taula de Forces Polítiques i Socials. Gràcies, Catalunya, per ser el nord de valencians i balears, el rovell de l’ou, el camí i les esperances. Passe el que passe demà no hi ha marxa enrere, ja has guanyat el teu dret a viure lliure i en pau. Gràcies, Catalunya.
[Publicat el dissabte 30 de setembre de 2017]
M’agradaria explicar-vos un conte. El vaig rebre per WS, tot i que en desconec l’autoria, però em va semblar molt clarificador.
Permeteu que us el expliqui i que ho faci en castellà perquè tothom el pugui entendre:
«Había una vez un titiritero que “entretenía” a todos los niños de un lugar “imaginario”.
Tenia dos grandes títeres y otros de más pequeños, pero en sus espectáculos los protagonistas siempre eren los dos títeres más grandes. Les llamaremos títere blanco y títere negro.
A cada jornada los niños decidían quien ganaba, si el títere blanco o el títere negro y se sentían muy importantes al poder decidir quien ganaba.
No se daban cuenta que al titiritero no le importaba si, aquella jornada, ganaba el títere blanco o el negro. En la próxima ganaría el otro. Él movía los dos. En cada mano tenia uno de los títeres y el que tiraba de los hilos era el mismo titiritero. Él estaba por encima de todos.
El problema surgió cuando uno de los niños, quizá el que tenia más inquietudes, se cansó de estar siempre viendo el mismo relato y decidió que quería jugar a un nuevo juego.
El titiritero se asustó. Si uno de los niños quería dejar de ver su espectáculo quizá los otros niños se animarían a seguirle y eso el titiritero no lo podía permitir.
Empezó por intentar convencer al niño inquieto diciéndole que donde estaría mejor que allí, con sus compañeros. Pero nuestro niño estaba decidido a emprender un nuevo camino.
Entonces el titiritero le amenazó, instigo a los otros niños para que no le dejaran marchar. Hasta que su último recurso fue convencer a todos los niños para que retuvieran a su compañero de la forma que fuera, sin importar que usaran la violencia, los insultos o las mentiras.
Los niños, como si de un juego más se tratara, siguiendo las directrices del titiritero, empezaron a sujetar al niño inquieto que solo deseaba tener libertad para pensar y decidir por si mismo.
Uno de los niños le empujó, otro le pegó una bofetada, el más fuerte le dió un puñetazo que le tiró al suelo; entonces le empezaron a insultar y a pisotear hasta que el niño indefenso, que solo había intentado hablar para defender su libertad de no seguir participando del espectáculo del titiritero, se quedó quieto. Sus compañeros muy contentos le volvieron a sentar en su sitio.
Pero nuestro inquieto niño ya no participaba de aquel juego. Había muerto!
La moraleja de esta fábula es que el titiritero es quien manda. Y el titiritero está formado por el dinero. Las grandes fortunas son las que mandan. Solo unos pocos son los que mueven los hilos de los grandes títeres frente a millones de “espectadores” que creen todo lo que el titiritero les dice a través de sus “muñecos”.
Esta fábula, si habéis tenido a bien leerla, me lleva a intentar explicaros lo que pasa en Catalunya; este niño inquieto que está harto de que le sigan manipulando y le obliguen a seguir en un juego en el que se le menosprecia y se le insulta.
Este niño tiene que escuchar que» en Catalunya hay que “españolizar” a los escolares»; cuando en Catalunya todo el mundo hablan el castellano. Luego hay los bilingües que hablamos en catalán (nuestra lengua materna o voluntariamente adoptada) y en castellano.
I como esta «perla» podemos encontrar muchísimos ejemplos desde tiempos inmemoriales hasta nuestros días. Eso demuestra que no viene de ahora ese incomprensible odio ancestral que existe hacia Catalunya y del que se han ido alimentando muchas generaciones. Que no se culpe a los «polacos» de todo lo que pasa.
Que más riqueza que una España plural, con diferentes culturas y idiomas. Pero eso… asusta, y asusta mucho al titiritero.
En Catalunya nunca han existido problemas de convivencia. Es tierra de acogida y de integración.
Pero ahora estamos en un momento muy delicado. Quieren aniquilar nuestros derechos, nuestras libertades, incluso nuestra cultura. Encarcelan a dirigentes de entidades cívicas que solo defienden la libertad de expresión, a través de manifestaciones reivindicativas siempre pacificas.
Pero el titiritero está acostumbrado a mandar y no sabe lo que es negociar, ni evidentemente quiere. No le interesa. Para qué? Si él siempre ha mandado!. Él siempre ha dictado las normas. Tiene la fuerza, manipula las leyes y la justicia a su interès… y ahora le sale un niño “respondón”. Hay que hacerle callar y entrar en vereda. ¿Como se atreve a cuestionar la «autoridad» del títere que está en el poder «?
Su terror es pensar que algún otro niño quiera pensar por su cuenta y eso no puede ni quiere consentirlo.
Moltes gràcies!!!
Etiqueta personasEtiqueta una ubicaciónAñade lo que estás haciendo o cómo te sientes
Para qué nacimos | Dolça Catalunya
Els nostres noms no importen. Som una colla de catalans normals. Dels que veieu pel carrer o al bar. D’arreu de Catalunya, i de tota la vida. És a dir, que
DOLCACATALUNYA.COM
Me gusta
Mostrar más reacciones
Comentar
Compartir
2 Conxi Marine y Marc Martinez Vilaseca
Comentarios
Teresa Vergés Adriá
Escribe un comentario…
Seleccionar archivo