Manel Rodríguez-Castelló
Destacados
El que passa compta
Saials. Verges 2019
Vam travessar enmig d'una boira molt densa el poble d'Ultramorts, presagi d'extraviament espaciotemporal
Lluís Llach va publicar el disc Verges 50 l’any 1980. L’artista empordanès hi posava so als records de la seua infància al poble. El vent, amb aquella tramuntana tossuda que explica molt bé certs trets del caràcter del país, el mercat a la plaça, els carros, l’escola, la processó. / La matinada del dimecres, a […]
El que passa compta
Saial de l’home que camina en cadira de rodes
El camí que en Jordi Puig va començar a Mallorca i ara el té rodant per terres valencianes durarà uns mesos de sud a nord dels Països Catalans i acabarà a Salses, al  Rosselló
De totes les formes de viatjar és segur que la que es fa en cadira de rodes no és ni la més còmoda ni la menys arriscada. De tots els camins potser el que duu a la república de la llibertat és un dels més costeruts, dels més esforçats i també dels més necessaris. /
El que passa compta
La veu de la caverna
Hi ha moltes formes de banalitzar el femenicidi estructural (amb més de 900 víctimes des de 2003 a Espanya, riga's vostè de tots els altres terrorismes), però la del PP és d'una vulgaritat que tomba de tos
Per tancar el pacte a Andalusia Vox demana als seus socis del PP i C’s de suprimir els ajuts per violència domèstica (eufemisme de violència masclista contra les dones). Després del ménage à trois entre els hereus desacomplexats del franquisme (se’n recorden, de l’Aznar sincomplejín?), escenificat per primera vegada als carrers de Barcelona per la […]
El que passa compta
Homenatge a JB
En el seu pas pel Centre de Cultura hi estava, com se sol dir, més soles que la una en la seua tasca, enmig d'una ciutat que anava perdent un llençol en cada bugada...
Redacció, 28/09/2018

Em permetrà l’amable lector d’aquesta columneta que passege avui per terrenys més personals per parlar una mica del meu amic. Però qui és JB? El famós whisky? El poeta Joan Brossa? James Bond? No, JB és Jordi Botella, el meu amic Jordi. I ve a compte açò perquè la revista El Gratis ha tingut l’encert de concedir-li un premi Palmell, mà de futur 2018 per la seu tasca al capdavant del Centre Cultural d’Alcoi (1986-2000). Per una vegada algú és profeta en la seua terra, més val tard que no mai. Profeta, a més, en les arenes movedisses de la cultura, que sol ofegar-se en cultureta i estafa. Els timbals de l’alcoyanía, tan estridents llavors com ara, no van poder impedir que l’inexpert i jove director remés contracorrent per endinsar-se en mars nunca dantes navegados, com els portuguesos d’Os Lusíadas. No és aquest lloc per a l’inventari però sí per recordar que un dels primers projectes de JB fou aquell Alcoi-Lisboa en homenatge a Pessoa i la commemoració dels trenta anys de La cançó de Mariola de Joan Valls. Avís per a navegants, cosmopolites de calbot i beats del localisme. Les raons de l’èxit i la influència que per fi algú reconeix a la gestió de JB són moltes i molt diverses, però subratllem-ne algunes. La primera és que JB no és profeta, sinó artista, però dels profètics, amb una cultura molt sòlida i molt ben armada per a la raó crítica. La segona és que va aplicar a aquella santa casa (símbol d’esplendors passades, quan Alcoi tenia seu del Banc d’Espanya, ora pro nobis) els infal·libles principis dels drapaires mamats a casa: no estirar més el braç que la mànega i vigilar els comptes del deure i de l’haver. És a dir, la frugal i difícil síntesi del trellat amb uns principis ètics a prova de bombes, una al·lèrgia innata a la infatuació, al figurar i al vici conformista de «ser coseta». I moltes pàgines ben païdes (prematurament) de Nietzsche, de Faulkner, i tutti quanti de casa i d’arreu, erudició que no ha fet d’ell mai un docte cagalló com tants se’n veuen en aquests rodals de la cultura i la incultura perquè per a ell la cultura és simplement la vida. En el seu pas pel Centre de Cultura JB va seguir les passes del llop estepari, del disciplinat resistent que ha estat i continua sent el meu amic. Hi estava, com se sol dir, més soles que la una en la seua tasca, enmig d’una ciutat que anava perdent un llençol en cada bugada, sumida en la impotència del que va poder ser i no fou i del que podent ser tampoc no es veu enlloc, dedicada a mitges al totxo (i així ens va) i a la sublimació festiva (i així ens lluu), perduda i sense nord. Els qui no el coneixien llavors prompte es van poder adonar que JB, a més de solitari, era corredor de fons, com es demostraria molts anys després literalment, quan l’homenatjat ja es trobava lliure d’aquells maldecaps i pujava i baixava muntanyes com un esperitat acumulant trofeus i marques (de veterà). En un substrat més profund que la meritòria tasca d’excitar la cultura en una ciutat fèrtil però abandonada com un ermàs hi ha el seu treball com a escriptor, íntimament lligat a l’anterior i alhora independent. Però per a això, i per a donar altres pistes personals d’una amistat que ja dura mig segle, necessitaria escriure una biografia de JB que alhora seria una autobiografia. Fet i fet JB és l’espill que m’ha servit d’exemple, de rèplica, d’estímul, de consell i no sé quantes coses més d’ençà que vam conèixer-nos quan encara portàvem pantalons curts, anàvem junts a escola i fantasiejàvem amb les pel·lícules d’espies, llavors molt de moda. El títol Vides paral·leles de Plutarc de Queronea podria aplicar-se al nostre cas, però no sé quin dels dos seria el grec i quin el romà, que en qüestió de clàssics Jordi sempre ha anat molt per davant (a banda aptituds personals, va triar el batxillerat de lletres quan jo encara penava entre les ciències). Si no fou ell qui m’ensenyà a parlar en valencià, estic segur que en fou un dels principals inductors, perquè amb dotze o tretze anys ja componia alguna cançó en l’idioma del país. Això de país vindria més tard, perquè Alcoi llavors, per a nosaltres, era el món –amb el permís d’Agres i de l’Almadrava, lloc aquest darrer que ha acabat esdevenint mútua fortalesa. En fi, que la resta, amistat mútua i literatura compartida, és, fet i fet, poesia, com deia aquell, i la deixarem per a un altre dia. Llarga vida!

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario