Manel Rodríguez-Castelló
Destacados
El que passa compta
La foto
Nosaltres, en canvi, cada estiu repetim unes mateixes fotos, amb un mateix enquadrament, uns mateixos escenaris i uns mateixos protagonistes
Fotograma de la pel·lícula
Wayne Wang i Paul Auster van codirigir en 1995 la pel·lícula Smoke a partir d’un guió del novel·lista de Newark inspirat en un dels seus contes per al The New York Times. Aggie Wren (Harvel Keitel) regenta un estanc a Brooklyn on l’estiu de 1987 s’entrecreuen diverses històries i personatges, entre ells un escriptor en […]
El que passa compta
Saials. Intel·ligència
L'únic espionatge tolerable fora aquell que se sotmetés democràticament al control parlamentari i tingués per norma l'equilibri entre fins i mitjans
En diuen intel·ligència, ignore per quin motiu, forçant en tot cas l’ètim llatí, que significa `comprendre´, que n’és condició prèvia. I li anteposen allò de `servei´, `agència´ o `centre´ per fer més gran la confusió amb un vernís de respectabilitat sobre pràctiques sovint situades al marge de la llei o directament criminals.
El que passa compta
Saials. Atzucacs
La impossibilitat d'avançar per un atzucac. En francès i també a l'Empordà en diuen cul de sac
En el tresor que la cultura àrab va llegar-nos hi ha aquesta joia lèxica de l’atzucac que el dialecte valencià, al seu torn, ha preservat per al català comú. Directe, amb la mínima adaptació a la fonètica pròpia: az-zuqaq, el carreró. I l’especialització semàntica que estalvia el circumloqui: atzucac, carreró sense eixida.
El que passa compta
Penúria
El que passa compta
Saials. Incendis
El que passa compta
Votats i vetats
El que passa compta
Homenatge a JB
En el seu pas pel Centre de Cultura hi estava, com se sol dir, més soles que la una en la seua tasca, enmig d'una ciutat que anava perdent un llençol en cada bugada...
Redacció, 28/09/2018

Em permetrà l’amable lector d’aquesta columneta que passege avui per terrenys més personals per parlar una mica del meu amic. Però qui és JB? El famós whisky? El poeta Joan Brossa? James Bond? No, JB és Jordi Botella, el meu amic Jordi. I ve a compte açò perquè la revista El Gratis ha tingut l’encert de concedir-li un premi Palmell, mà de futur 2018 per la seu tasca al capdavant del Centre Cultural d’Alcoi (1986-2000). Per una vegada algú és profeta en la seua terra, més val tard que no mai. Profeta, a més, en les arenes movedisses de la cultura, que sol ofegar-se en cultureta i estafa. Els timbals de l’alcoyanía, tan estridents llavors com ara, no van poder impedir que l’inexpert i jove director remés contracorrent per endinsar-se en mars nunca dantes navegados, com els portuguesos d’Os Lusíadas. No és aquest lloc per a l’inventari però sí per recordar que un dels primers projectes de JB fou aquell Alcoi-Lisboa en homenatge a Pessoa i la commemoració dels trenta anys de La cançó de Mariola de Joan Valls. Avís per a navegants, cosmopolites de calbot i beats del localisme. Les raons de l’èxit i la influència que per fi algú reconeix a la gestió de JB són moltes i molt diverses, però subratllem-ne algunes. La primera és que JB no és profeta, sinó artista, però dels profètics, amb una cultura molt sòlida i molt ben armada per a la raó crítica. La segona és que va aplicar a aquella santa casa (símbol d’esplendors passades, quan Alcoi tenia seu del Banc d’Espanya, ora pro nobis) els infal·libles principis dels drapaires mamats a casa: no estirar més el braç que la mànega i vigilar els comptes del deure i de l’haver. És a dir, la frugal i difícil síntesi del trellat amb uns principis ètics a prova de bombes, una al·lèrgia innata a la infatuació, al figurar i al vici conformista de «ser coseta». I moltes pàgines ben païdes (prematurament) de Nietzsche, de Faulkner, i tutti quanti de casa i d’arreu, erudició que no ha fet d’ell mai un docte cagalló com tants se’n veuen en aquests rodals de la cultura i la incultura perquè per a ell la cultura és simplement la vida. En el seu pas pel Centre de Cultura JB va seguir les passes del llop estepari, del disciplinat resistent que ha estat i continua sent el meu amic. Hi estava, com se sol dir, més soles que la una en la seua tasca, enmig d’una ciutat que anava perdent un llençol en cada bugada, sumida en la impotència del que va poder ser i no fou i del que podent ser tampoc no es veu enlloc, dedicada a mitges al totxo (i així ens va) i a la sublimació festiva (i així ens lluu), perduda i sense nord. Els qui no el coneixien llavors prompte es van poder adonar que JB, a més de solitari, era corredor de fons, com es demostraria molts anys després literalment, quan l’homenatjat ja es trobava lliure d’aquells maldecaps i pujava i baixava muntanyes com un esperitat acumulant trofeus i marques (de veterà). En un substrat més profund que la meritòria tasca d’excitar la cultura en una ciutat fèrtil però abandonada com un ermàs hi ha el seu treball com a escriptor, íntimament lligat a l’anterior i alhora independent. Però per a això, i per a donar altres pistes personals d’una amistat que ja dura mig segle, necessitaria escriure una biografia de JB que alhora seria una autobiografia. Fet i fet JB és l’espill que m’ha servit d’exemple, de rèplica, d’estímul, de consell i no sé quantes coses més d’ençà que vam conèixer-nos quan encara portàvem pantalons curts, anàvem junts a escola i fantasiejàvem amb les pel·lícules d’espies, llavors molt de moda. El títol Vides paral·leles de Plutarc de Queronea podria aplicar-se al nostre cas, però no sé quin dels dos seria el grec i quin el romà, que en qüestió de clàssics Jordi sempre ha anat molt per davant (a banda aptituds personals, va triar el batxillerat de lletres quan jo encara penava entre les ciències). Si no fou ell qui m’ensenyà a parlar en valencià, estic segur que en fou un dels principals inductors, perquè amb dotze o tretze anys ja componia alguna cançó en l’idioma del país. Això de país vindria més tard, perquè Alcoi llavors, per a nosaltres, era el món –amb el permís d’Agres i de l’Almadrava, lloc aquest darrer que ha acabat esdevenint mútua fortalesa. En fi, que la resta, amistat mútua i literatura compartida, és, fet i fet, poesia, com deia aquell, i la deixarem per a un altre dia. Llarga vida!

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario