Manel Rodríguez-Castelló
Destacados
El que passa compta
Saials. Armar-se de raons
Com tot assaig digne d'aquest nom, s'hi donen la mà, en perfecte equilibri, lleugeresa i densitat, amenitat i profunditat.
Acaba d’eixir Obertura republicana (Catalunya després del nacionalisme), una lúcida i lluïda anàlisi d’Enric Marín i Joan Manuel Tresserras, a l’editorial Pòrtic. Front a la diària contaminació de la propaganda dels altaveus mediàtics del règim, que tant de mal fan a les ànimes càndides, les virtuts higièniques, terapèutiques i engrescadores del compromís i l’honestedat i […]
El que passa compta
El major Trapero
Posat entre l'espasa de la política i la paret de la legalitat, Trapero és abans que res un bon professional, Major d'un cos armat amb consciència de servei a la societat
En aquesta versió actualitzada però sense gens de gràcia de L’escopeta nacional que és l’Espanya d’avui les dues peces de caça major més cobejades han sigut el President Puigdemont i el Major dels Mossos d’Esquadra, Josep Lluís Trapero. Des de molt abans potser dels fets de setembre i octubre de 2017 que ara fan com […]
El que passa compta
Saials. La revolució de les dones
Com tota transformació radical, la revolució que les dones (sobretot les dones) han posat en marxa no és potser el final de res sinó el principi de moltes coses
La revolució de les dones i els seus companys o còmplices masculins (còmplice, en el sentit fusterià: aquell que t’ajuda a ser com ets) és, com tota revolució seriosa, una aposta de transformació profunda de les formes de vida individuals i col·lectives, és a dir, de caràcter cultural.
El que passa compta
Pedreguer
El que passa compta
Saials. Matar un rossinyol
El que passa compta
Saials. El cant de l’oriol
El que passa compta
Horror vacui
Quan poses el dit en algunes nafres del poder et poden passar aquestes coses. Però com que no visc, ni de bon tros, d'això, puc permetre'm el luxe de defensar la llibertat literària a capa i espasa

Ja em perdonarà el lector que avui parle de mi, o de la part de mi que des de fa un bon grapat d’anys es dedica a escriure aquests artefactes tan volàtils que en diem columnes i que tenen el seu hàbitat en els terrenys pantanosos que separen (de fet, uneixen) periodisme i literatura. Un fum d’anys (impossible calcular quantes cigarretes consumides en l’esforç), quasi vint-i-tres, a raó d’un article setmanal i dos durant algunes temporades, fan la bonica suma de 1.047 columnes, comptant aquesta que està coent-se ara. Un gra de sal (cum grano salis, per utilitzar el símil clàssic), una gota en l’oceà de les paraules, poca cosa al capdavall per molt que una petita part, potser la més salvable, d’aquests escrits haja fornit la matèria per a tres llibres publicats la majoria dels exemplars dels quals dormen el somni dels nonats en els magatzems dels editors o han donat ja el seu coll fràgil a la implacable guillotina. Els primers anys i mentre no van inventar el correu electrònic i un fax era encara difícil de trobar, dictava per telèfon els meus escrits a un sofert redactor del Ciudad, que s’ho prenia esportivament com una lliçó de gramàtica. En aquell temps començava a enfonsar-se la desorientada nau socialista i Zaplana es pentinava la clenxa preparant el seu assalt a la Generalitat des del parc temàtic benidormí amb el convenciment que no trairia mai la seua promesa de forrarse gràcies a la política. Crec que en tot aquest temps, el de Cartagena, sense despentinar-se mai, és el que millor ha complit els seus propòsits, i no per falta de la dura competència de tants personatges com avui fan cua a cal jutjat. Ja manava la Barberá? Em fa vertigen comprovar-ho. El cas és que aquesta cita setmanal, imprescindible gimnàstica per a un escriptor desvagat i dispers com jo, ha pautat els meus dies entre l’horror vacui de qui sent acostar-se al galop l’hora d’enviar l’article i, quan em trobava rodant món i als hotels no hi havia ordinadors ni internet, la recerca d’algun servei públic des d’on trametre’l. Així ho he fet des d’Euskal Herria o Marràqueix, Buenos Aires o Cusco, Escòcia o Barcelona, Venècia o Siracusa… És curiós, la meua etapa de columnista més llarga, la del Levante (setze anys), va acabar per haver escrit un article que a parer del cap de secció (o del director o del consell d’administració, vés a saber) era «massa personal». Clar, la pretensió de separar en una columna d’opinió el que és personal del que no ho és era una vulgar excusa, sobre el rerefons d’una crítica a l’avui introbable Alfonso Rus i una altra als abusos de les omnipotents empreses de telefonia i en concret a ONO (avui devorada per un altre depredador de la mateixa espècie, vés per on) que no em van voler publicar, per fer-me’n fora. Quan poses el dit en algunes nafres del poder et poden passar aquestes coses. Però com que no visc, ni de bon tros, d’això, puc permetre’m el luxe de defensar la llibertat literària a capa i espasa. I ara, per ser sincer, se m’obri un altre horror vacui amb els canvis polítics que estem vivint. No perquè tema perdre motius per escriure amb l’arribada d’una certa decència a la vida pública sinó perquè, una mica com en la síndrome d’Estocolm dels segrestats, dubte que apareguen en escena personatges tan abjectes com els que m’han inspirat tantes columnes. Em podeu dir que sempre ens quedarà Madrid, però això queda massa lluny. La resposta a aquest horror al buit la tindreu la setmana vinent i, confie, moltes altres setmanes vinents.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario