Manel Rodríguez-Castelló
Destacados
El que passa compta
Saials. Atzucacs
La impossibilitat d'avançar per un atzucac. En francès i també a l'Empordà en diuen cul de sac
En el tresor que la cultura àrab va llegar-nos hi ha aquesta joia lèxica de l’atzucac que el dialecte valencià, al seu torn, ha preservat per al català comú. Directe, amb la mínima adaptació a la fonètica pròpia: az-zuqaq, el carreró. I l’especialització semàntica que estalvia el circumloqui: atzucac, carreró sense eixida. · · · […]
El que passa compta
Penúria
A la política i l'estatus quo ja els va bé així, amb el foment de masses vacunades contra la cultura que voten el que els diuen cada cert temps
Amb un to de tristesa no exempt de pessics d’agre humor, es lamentava en aquestes mateixes pàgines l’amic Francesc Pou de com la majoria de gent veu els escriptors («eixos penjats que escriuen», segons la gràfica definició de l’autor). La displicència que Pou atribueix a la cambrera que va atendre un grup d’escriptors en un […]
El que passa compta
Saials. Incendis
Contra el canvi climàtic plantejat com a emergència no s'hi valen bromes, perquè ja no serien bromes sinó pràctiques genocides, per activa i per passiva, contra les generacions presents
Als focs propiciatoris de Sant Joan que marquen l’inici de l’estiu els ha seguits la primera onada de calor seriosa, amb temperatures properes als 40 graus en extenses zones. El primer gran incendi, a la Ribera d’Ebre, ha cremat més de 6.000 hectàrees.
El que passa compta
Votats i vetats
El que passa compta
Judici a la llibertat
El que passa compta
Ignorància i mala fe
Si la realitat, sempre tan proteica, no s'ajusta als meus principis, pitjor per a ella. Aquests són els meus principis, deia més o menys en Groucho Marx, però si no li agraden, li puc oferir aquests altres.

La ideologia, entesa com el substrat d’idees preconcebudes que tots de manera més o menys explícita emmagatzemem, sol tenir poca cintura per esquivar amb solvència el dur marcatge de la realitat. El llast ideològic, tant si carrega a l’esquerra com si ho fa a la dreta, és en general un pes massa feixuc a l’hora de llegir el món, sobretot quan el material que el compon prové de qualsevol cuina especialitzada en un fast-food condimentat amb ingredients forts que anul·len els matisos gustatius que solen fer les delícies dels bons paladars. Així, i per bé que la qualitat d’una ideologia, la seua utilitat i ductilitat, es mesura en funció de l’adaptació constant que manifesta als vaivens de les circumstàncies, el que més abunda en el mercat de les idees barates fetes a base de fetge, prejudicis i veritats incontestables, és el contrari: si la realitat, sempre tan proteica, no s’ajusta als meus principis, pitjor per a ella. Aquests són els meus principis, deia més o menys en Groucho Marx, però si no li agraden, li puc oferir aquests altres. Capgirant la formulació irònicament pragmàtica, el més usual en els temps esmunyedissos que corren és la jivarització (o reducció cranial) d’una realitat que no entenc ni m’interessa per encaixar-la amb calçador a aquests principis, idees precuinades que serveixen de tapadora a interessos particulars sovint inconfessables. Fixem-nos en l’allau de culs que estan quedant a l’aire, a tort i a dret, a compte de la revolució democràtica que el poble de Catalunya protagonitza aquests dies –i ja entendrà el lector que dedique tanta tinta a un procés que considere crucial per moltes i variades raons. Poc hi podem dir quan els prejudicis ideològics i els interessos de casta o classe afecten individus com l’exfiscal general de Catalunya, senyor Mena, quan amenaça amb judicis sumaríssims poc menys que a tots els potencials votants d’unes eleccions ja sentenciades per ell de bestreta, o el sogre del dimitit Gallardón, exministre franquista i signant entre d’altres de la condemna a mort de Puig Antich, Utrera Molina, quan es declara disposat als seus 88 anys a donar la vida per la sacrosanta unitat d’Espanya (de la seua, és clar). Nihil novum sub sole. Però què direm de la ceguesa ideològica que afecta personatges de l’alçada del gran escriptor Juan Goytisolo quan fa malabarismes per col·locar l’estat d’Andorra en l’horitzó dels anhels nacionals i socials de Catalunya? Heus ací un exemple patètic de la ideologia com a malaltia al·lucinatòria. Per desgràcia, casos com el del cantant Joaquín Sabina o el líder de Podemos Pablo Iglesias, respectuosos si més no amb la voluntat democràtica com a principi irrenunciable, són l’excepció en el maremàgnum ideològic d’una intel·lectulitat espanyola en general incapaç d’entendre ni un borrall del que passa (ni a Catalunya, ni a Espanya ni al món). I això, al capdavall, no faria sinó evidenciar els abismes ideològics, sentimentals, culturals i de tota mena que ara com ara fan inviable qualsevol opció que no siga la de seguir el propi camí, si pot ser de manera acordada i per a bé de tots. Potser la independència aportarà el benefici de la comprensió, de la caiguda d’un teló d’ideologies i prejudicis que ara com ara fa impossible qualsevol interpretació eficient dels processos històrics i democràtics en marxa.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario