Manel Rodríguez-Castelló
Destacados
El que passa compta
La foto
Nosaltres, en canvi, cada estiu repetim unes mateixes fotos, amb un mateix enquadrament, uns mateixos escenaris i uns mateixos protagonistes
Fotograma de la pel·lícula
Wayne Wang i Paul Auster van codirigir en 1995 la pel·lícula Smoke a partir d’un guió del novel·lista de Newark inspirat en un dels seus contes per al The New York Times. Aggie Wren (Harvel Keitel) regenta un estanc a Brooklyn on l’estiu de 1987 s’entrecreuen diverses històries i personatges, entre ells un escriptor en […]
El que passa compta
Saials. Intel·ligència
L'únic espionatge tolerable fora aquell que se sotmetés democràticament al control parlamentari i tingués per norma l'equilibri entre fins i mitjans
En diuen intel·ligència, ignore per quin motiu, forçant en tot cas l’ètim llatí, que significa `comprendre´, que n’és condició prèvia. I li anteposen allò de `servei´, `agència´ o `centre´ per fer més gran la confusió amb un vernís de respectabilitat sobre pràctiques sovint situades al marge de la llei o directament criminals.
El que passa compta
Saials. Atzucacs
La impossibilitat d'avançar per un atzucac. En francès i també a l'Empordà en diuen cul de sac
En el tresor que la cultura àrab va llegar-nos hi ha aquesta joia lèxica de l’atzucac que el dialecte valencià, al seu torn, ha preservat per al català comú. Directe, amb la mínima adaptació a la fonètica pròpia: az-zuqaq, el carreró. I l’especialització semàntica que estalvia el circumloqui: atzucac, carreró sense eixida.
El que passa compta
Penúria
El que passa compta
Saials. Incendis
El que passa compta
Votats i vetats
El que passa compta
Indecència
...l'única indecència que hem vist aquests dies ha estat l'exhibida pels seus antics companys. Amb el cadàver encara tebi s'han donat al saqueig immisericorde de les seues despulles

La mort és una jugadora d’escacs invencible i sempre té l’última paraula: escac i mat. Els seus moviments, moguts per àgils dits d’eternitat, són imprevisibles. Però de fet sempre juga amb avantatge. Contra el seu acer imbatut debades lluita el múscul feliç amb els seus batecs finits. La derrota reiterada que infringeix als mortals ens fa veure-la com l’expressió mateixa de la indecència. Entra a les cambres sense trucar a la porta, el seu pas sigil·lós esmussa les carns més insensibles, seu a taula com un comensal golut i es menja les nostres postres. Davant la gran igualadora els enemics irreconciliables signen un armistici, encaixen els cunyats que fa anys que no es parlen, comparteixen el cafè insípid els qui no poden suportar-se. Una llei tal vegada no escrita de tan humana demana respecte pels morts, una pausa, un silenci. La norma es trenca amb la mort de sàtrapes, dictadors i botxins, tots aquells que han fet del sofriment aliè raó de vida, i llavors és lícit i higiènic destapar el xampany, encendre pirotècnies, cantar i brindar a la salut dels vius, dels encara supervivents. Rita Barberá, a qui la mort va sorprendre de matinada a la cambra d’un hotel de Madrid, no fou ben bé sàtrapa, dictadora, ni botxí mentre li durà el batec, però concentrà en la seua persona la majoria dels tics autoritaris de la dreta més cavernícola. Que ho diguen als del Cabanyal, que ho diguen a les víctimes del metro, als defensors de la dignitat dels morts de les fosses comunes i la memòria històrica, que ho diguen a tots els dissidents valencians contra els quals va governar en els seus llargs anys de vins i roses. Que ho diguen a la ciutat que va deixar endeutada i feta un santllàtzer. Més que l’alcaldessa d’Espanya, aquella hipèrbole dels seus acòlits (molts dels quals devien el càrrec a un moviment de les seues celles i al dòmund de les majories absolutes), Rita Barberá fou la vara del manar de la València pija i inculta, venjativa i elitista, patriotera i corrupta. Malgrat això l’única indecència que hem vist aquests dies ha estat l’exhibida pels seus antics companys d’armes. Amb el cadàver encara tebi de l’estrella apagada que ells mateixos van expulsar d’aquella galàxia s’han donat al saqueig immisericorde de les seues despulles, per a la qual cosa no han dubtat d’acusar els sectors crítics amb la seua gestió d’haver-la linxada i precipitat el decès. No deixen passar ocasió per espolsar-se el mort de damunt: quan la van forçar a abandonar el partit per evitar els escàndols i amarrar els vots a Euskadi i Galícia, quan la utilitzen com a tapadora dels negocis bruts i per imposar un silenci que no és el del degut respecte als morts sinó la persecució de la crítica i la dissidència. Amb tota la indecència antidemocràtica que els caracteritza hem vist alguns capitostos alçar el dit acusador contra els discrets que aquests dies han respectat el pacte tàcit davant la dama de la dalla. A costa de l’exalcaldessa volen en realitat blanquejar els seus negocis, dificultar les investigacions, absoldre’s abans d’hora, enviar-nos a l’amnèsia. S’emporta Rita Barberá els seus secrets a la tomba. Així ha estat sempre. El forat que deixa és tot voltat d’indecència.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario