Manel Rodríguez-Castelló
Destacados
El que passa compta
Alcoi (Europa)
Alcoi, però, continua sent per a bé i per a mal el melic del món
Hi hagué un temps en què els productes fabricats ací lluïen invariablement allò d’Alcoy (España). Dic lluïen perquè es tractava al capdavall d’una manera bastant curiosa de donar-se cert aire de grandesa. Normalment, si a un no li havia tocat el premi de ser capital de «província», es col·locava modestament i entre parèntesis l’obligada referència […]
El que passa compta
La Rotonda (i 2)
... la rotonda, com l'ase que volta la sènia o el peix que es mossega la cua, el cercle viciós o l'etern retorn, no són més que metàfores
Hi ha manera d’eixir per fi de la rotonda o estem condemnats a girar i girar fins que se’ns acaben paciència i gasolina? Però, la rotonda, com l’ase que volta la sènia o el peix que es mossega la cua, el cercle viciós o l’etern retorn, no són més que metàfores. En termes històrics, res […]
El que passa compta
La Rotonda (1)
...malgrat tot Alcoi podria reinventar-se i ocupar un lloc preeminent en la construcció del país i la societat que volem
Pot ser tant un defecte com una virtut, que tot és qüestió de mesura i equilibris, de proporcions, però no és gens difícil identificar un alcoià o una alcoiana en no importa quin racó del món, inclosa la pròpia ciutat. Basta observar la freqüència i rapidesa amb què la paraula Alcoi aflora als seus llavis […]
El que passa compta
Bones Festes
El que passa compta
Saials. Segària
El que passa compta
Saials. Guerres brutes
El que passa compta
Indecència
...l'única indecència que hem vist aquests dies ha estat l'exhibida pels seus antics companys. Amb el cadàver encara tebi s'han donat al saqueig immisericorde de les seues despulles

La mort és una jugadora d’escacs invencible i sempre té l’última paraula: escac i mat. Els seus moviments, moguts per àgils dits d’eternitat, són imprevisibles. Però de fet sempre juga amb avantatge. Contra el seu acer imbatut debades lluita el múscul feliç amb els seus batecs finits. La derrota reiterada que infringeix als mortals ens fa veure-la com l’expressió mateixa de la indecència. Entra a les cambres sense trucar a la porta, el seu pas sigil·lós esmussa les carns més insensibles, seu a taula com un comensal golut i es menja les nostres postres. Davant la gran igualadora els enemics irreconciliables signen un armistici, encaixen els cunyats que fa anys que no es parlen, comparteixen el cafè insípid els qui no poden suportar-se. Una llei tal vegada no escrita de tan humana demana respecte pels morts, una pausa, un silenci. La norma es trenca amb la mort de sàtrapes, dictadors i botxins, tots aquells que han fet del sofriment aliè raó de vida, i llavors és lícit i higiènic destapar el xampany, encendre pirotècnies, cantar i brindar a la salut dels vius, dels encara supervivents. Rita Barberá, a qui la mort va sorprendre de matinada a la cambra d’un hotel de Madrid, no fou ben bé sàtrapa, dictadora, ni botxí mentre li durà el batec, però concentrà en la seua persona la majoria dels tics autoritaris de la dreta més cavernícola. Que ho diguen als del Cabanyal, que ho diguen a les víctimes del metro, als defensors de la dignitat dels morts de les fosses comunes i la memòria històrica, que ho diguen a tots els dissidents valencians contra els quals va governar en els seus llargs anys de vins i roses. Que ho diguen a la ciutat que va deixar endeutada i feta un santllàtzer. Més que l’alcaldessa d’Espanya, aquella hipèrbole dels seus acòlits (molts dels quals devien el càrrec a un moviment de les seues celles i al dòmund de les majories absolutes), Rita Barberá fou la vara del manar de la València pija i inculta, venjativa i elitista, patriotera i corrupta. Malgrat això l’única indecència que hem vist aquests dies ha estat l’exhibida pels seus antics companys d’armes. Amb el cadàver encara tebi de l’estrella apagada que ells mateixos van expulsar d’aquella galàxia s’han donat al saqueig immisericorde de les seues despulles, per a la qual cosa no han dubtat d’acusar els sectors crítics amb la seua gestió d’haver-la linxada i precipitat el decès. No deixen passar ocasió per espolsar-se el mort de damunt: quan la van forçar a abandonar el partit per evitar els escàndols i amarrar els vots a Euskadi i Galícia, quan la utilitzen com a tapadora dels negocis bruts i per imposar un silenci que no és el del degut respecte als morts sinó la persecució de la crítica i la dissidència. Amb tota la indecència antidemocràtica que els caracteritza hem vist alguns capitostos alçar el dit acusador contra els discrets que aquests dies han respectat el pacte tàcit davant la dama de la dalla. A costa de l’exalcaldessa volen en realitat blanquejar els seus negocis, dificultar les investigacions, absoldre’s abans d’hora, enviar-nos a l’amnèsia. S’emporta Rita Barberá els seus secrets a la tomba. Així ha estat sempre. El forat que deixa és tot voltat d’indecència.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario