Manel Rodríguez-Castelló
Destacados
El que passa compta
Saials. Verges 2019
Vam travessar enmig d'una boira molt densa el poble d'Ultramorts, presagi d'extraviament espaciotemporal
Lluís Llach va publicar el disc Verges 50 l’any 1980. L’artista empordanès hi posava so als records de la seua infància al poble. El vent, amb aquella tramuntana tossuda que explica molt bé certs trets del caràcter del país, el mercat a la plaça, els carros, l’escola, la processó. / La matinada del dimecres, a […]
El que passa compta
Saial de l’home que camina en cadira de rodes
El camí que en Jordi Puig va començar a Mallorca i ara el té rodant per terres valencianes durarà uns mesos de sud a nord dels Països Catalans i acabarà a Salses, al  Rosselló
De totes les formes de viatjar és segur que la que es fa en cadira de rodes no és ni la més còmoda ni la menys arriscada. De tots els camins potser el que duu a la república de la llibertat és un dels més costeruts, dels més esforçats i també dels més necessaris. /
El que passa compta
La veu de la caverna
Hi ha moltes formes de banalitzar el femenicidi estructural (amb més de 900 víctimes des de 2003 a Espanya, riga's vostè de tots els altres terrorismes), però la del PP és d'una vulgaritat que tomba de tos
Per tancar el pacte a Andalusia Vox demana als seus socis del PP i C’s de suprimir els ajuts per violència domèstica (eufemisme de violència masclista contra les dones). Després del ménage à trois entre els hereus desacomplexats del franquisme (se’n recorden, de l’Aznar sincomplejín?), escenificat per primera vegada als carrers de Barcelona per la […]
El que passa compta
Indecència
...l'única indecència que hem vist aquests dies ha estat l'exhibida pels seus antics companys. Amb el cadàver encara tebi s'han donat al saqueig immisericorde de les seues despulles

La mort és una jugadora d’escacs invencible i sempre té l’última paraula: escac i mat. Els seus moviments, moguts per àgils dits d’eternitat, són imprevisibles. Però de fet sempre juga amb avantatge. Contra el seu acer imbatut debades lluita el múscul feliç amb els seus batecs finits. La derrota reiterada que infringeix als mortals ens fa veure-la com l’expressió mateixa de la indecència. Entra a les cambres sense trucar a la porta, el seu pas sigil·lós esmussa les carns més insensibles, seu a taula com un comensal golut i es menja les nostres postres. Davant la gran igualadora els enemics irreconciliables signen un armistici, encaixen els cunyats que fa anys que no es parlen, comparteixen el cafè insípid els qui no poden suportar-se. Una llei tal vegada no escrita de tan humana demana respecte pels morts, una pausa, un silenci. La norma es trenca amb la mort de sàtrapes, dictadors i botxins, tots aquells que han fet del sofriment aliè raó de vida, i llavors és lícit i higiènic destapar el xampany, encendre pirotècnies, cantar i brindar a la salut dels vius, dels encara supervivents. Rita Barberá, a qui la mort va sorprendre de matinada a la cambra d’un hotel de Madrid, no fou ben bé sàtrapa, dictadora, ni botxí mentre li durà el batec, però concentrà en la seua persona la majoria dels tics autoritaris de la dreta més cavernícola. Que ho diguen als del Cabanyal, que ho diguen a les víctimes del metro, als defensors de la dignitat dels morts de les fosses comunes i la memòria històrica, que ho diguen a tots els dissidents valencians contra els quals va governar en els seus llargs anys de vins i roses. Que ho diguen a la ciutat que va deixar endeutada i feta un santllàtzer. Més que l’alcaldessa d’Espanya, aquella hipèrbole dels seus acòlits (molts dels quals devien el càrrec a un moviment de les seues celles i al dòmund de les majories absolutes), Rita Barberá fou la vara del manar de la València pija i inculta, venjativa i elitista, patriotera i corrupta. Malgrat això l’única indecència que hem vist aquests dies ha estat l’exhibida pels seus antics companys d’armes. Amb el cadàver encara tebi de l’estrella apagada que ells mateixos van expulsar d’aquella galàxia s’han donat al saqueig immisericorde de les seues despulles, per a la qual cosa no han dubtat d’acusar els sectors crítics amb la seua gestió d’haver-la linxada i precipitat el decès. No deixen passar ocasió per espolsar-se el mort de damunt: quan la van forçar a abandonar el partit per evitar els escàndols i amarrar els vots a Euskadi i Galícia, quan la utilitzen com a tapadora dels negocis bruts i per imposar un silenci que no és el del degut respecte als morts sinó la persecució de la crítica i la dissidència. Amb tota la indecència antidemocràtica que els caracteritza hem vist alguns capitostos alçar el dit acusador contra els discrets que aquests dies han respectat el pacte tàcit davant la dama de la dalla. A costa de l’exalcaldessa volen en realitat blanquejar els seus negocis, dificultar les investigacions, absoldre’s abans d’hora, enviar-nos a l’amnèsia. S’emporta Rita Barberá els seus secrets a la tomba. Així ha estat sempre. El forat que deixa és tot voltat d’indecència.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario