Contemplar les imatges televisives sense so és la millor manera de veure-li el cul a la mona, de despullar l’endiumenjat laboral, de descobrir el tafur. La banda sonora mediàtica, a més, és del tot prescindible en temps en què el llenguatge dels líders dels megapartits que es disputen el pastís, en viu i directe, ha atès per fi el grau zero de la significació, l’etern retorn de la inanitat, el bucle infinit de parlar per no callar. El vici de la ficció on line obliga a aquestes interpretacions dessubstanciades? El manteniment del statu quo exigeix abocar tones de serradura mental damunt els vòmits dels problemes reals. La granera dels discursos buits i els gestos per a la galeria s’encarreguen després d’empényer la infame massa resultant als racons invisibles dels palaus (de Congressos, de la Zarzuela…). Només els off the records potser tenen alguna gràcia enmig de flaixos enlluernadors. Què diu el rei al visitant de torn mentre encaixen? Què li contesta l’altre i per què es riuen les gràcies recíprocament? I aquest obrir i tancar marcial, protocolari de portes, el sòl encatifat, els tapissos de l’any de la polca imperial, el sol·lícit oficial de l’exèrcit de terra, la representació ad nauseam d’aquesta escena muda, què amaguen? Quanta jovialitat exhibida enmig d’una crisi tan bèstia! Sense veu són com titelles, una certa gràcia de guinyol; amb veu són previsibles, anodins, inflats per exigències de l’ofici. Sense: l’imberbe Rivera fregant-se nerviosament les mans i jugant amb l’anell (de casat bon xaval), somrient lleument, xuclant càmera amb un look que li han fet creure irresistible malgrat el (relatiu) fracàs a les urnes, eternament iniciant, en un tic insegur, el gest d’arreglar-se la corbata de nus fi a què mai no arriba la mà immaculada; més sobri, castellà vell, Sánchez, llargària d’espindarga, travessat per una cicatriu al flanc dret de la cara, calladet està més bé; Rajoy, en banda muda, és un sac de gemecs, una gestualitat descontrolada, i a més que ningú li creixeria el nas si en comptes de figura de guinyol fos perot de dibuixos animats, titella per excel·lència i experiència. Amb: l’afirmació gratuïta no té dret a rèplica perquè un titella, òbviament, no s’escriu els propis guions. A qui més se li veu el llautó, per excés de contenció en la correcció incolora del llenguatge, és a Sánchez: és el que més fa l’efecte de no creure’s res del que diu amb forçada serietat. El qui més bé li pega a la matraca és Rajoy per anys de pràctica. Les seues sibilants i els tics espasmòdics l’excusen d’haver de dir res amb trellat i el disculpen de les innombrables equivocacions i d’algun lapsus linguae d’antologia. Rajoy és l’acudit més dolent de l’Espanya negra. A Rivera li han dit que és guapo i que desborda eloqüència, de manera que amb un bon assortit de vestits a mida i quatre frases de manual apreses a correcuita es pensa que agafarà la paella pel mànec, però la seua fórmula és més vella que l’anar a peu. Encara que la mona es vista de seda… Aquesta és la banda muda de no saber dir res de nou per conservar el vell, corcat i inservible. I l’Iglesias, aquest jovenet Frankestein? Deixem-lo per a una altra pel·lícula.