Manel Rodríguez-Castelló
Destacados
El que passa compta
Saials. Verges 2019
Vam travessar enmig d'una boira molt densa el poble d'Ultramorts, presagi d'extraviament espaciotemporal
Lluís Llach va publicar el disc Verges 50 l’any 1980. L’artista empordanès hi posava so als records de la seua infància al poble. El vent, amb aquella tramuntana tossuda que explica molt bé certs trets del caràcter del país, el mercat a la plaça, els carros, l’escola, la processó. / La matinada del dimecres, a […]
El que passa compta
Saial de l’home que camina en cadira de rodes
El camí que en Jordi Puig va començar a Mallorca i ara el té rodant per terres valencianes durarà uns mesos de sud a nord dels Països Catalans i acabarà a Salses, al  Rosselló
De totes les formes de viatjar és segur que la que es fa en cadira de rodes no és ni la més còmoda ni la menys arriscada. De tots els camins potser el que duu a la república de la llibertat és un dels més costeruts, dels més esforçats i també dels més necessaris. /
El que passa compta
La veu de la caverna
Hi ha moltes formes de banalitzar el femenicidi estructural (amb més de 900 víctimes des de 2003 a Espanya, riga's vostè de tots els altres terrorismes), però la del PP és d'una vulgaritat que tomba de tos
Per tancar el pacte a Andalusia Vox demana als seus socis del PP i C’s de suprimir els ajuts per violència domèstica (eufemisme de violència masclista contra les dones). Després del ménage à trois entre els hereus desacomplexats del franquisme (se’n recorden, de l’Aznar sincomplejín?), escenificat per primera vegada als carrers de Barcelona per la […]
El que passa compta
La banda muda
Què diu el rei al visitant de torn mentre encaixen? Què li contesta l'altre i per què es riuen les gràcies recíprocament?
Redacció, 6/02/2016

Contemplar les imatges televisives sense so és la millor manera de veure-li el cul a la mona, de despullar l’endiumenjat laboral, de descobrir el tafur. La banda sonora mediàtica, a més, és del tot prescindible en temps en què el llenguatge dels líders dels megapartits que es disputen el pastís, en viu i directe, ha atès per fi el grau zero de la significació, l’etern retorn de la inanitat, el bucle infinit de parlar per no callar. El vici de la ficció on line obliga a aquestes interpretacions dessubstanciades? El manteniment del statu quo exigeix abocar tones de serradura mental damunt els vòmits dels problemes reals. La granera dels discursos buits i els gestos per a la galeria s’encarreguen després d’empényer la infame massa resultant als racons invisibles dels palaus (de Congressos, de la Zarzuela…). Només els off the records potser tenen alguna gràcia enmig de flaixos enlluernadors. Què diu el rei al visitant de torn mentre encaixen? Què li contesta l’altre i per què es riuen les gràcies recíprocament? I aquest obrir i tancar marcial, protocolari de portes, el sòl encatifat, els tapissos de l’any de la polca imperial, el sol·lícit oficial de l’exèrcit de terra, la representació ad nauseam d’aquesta escena muda, què amaguen? Quanta jovialitat exhibida enmig d’una crisi tan bèstia! Sense veu són com titelles, una certa gràcia de guinyol; amb veu són previsibles, anodins, inflats per exigències de l’ofici. Sense: l’imberbe Rivera fregant-se nerviosament les mans i jugant amb l’anell (de casat bon xaval), somrient lleument, xuclant càmera amb un look que li han fet creure irresistible malgrat el (relatiu) fracàs a les urnes, eternament iniciant, en un tic insegur, el gest d’arreglar-se la corbata de nus fi a què mai no arriba la mà immaculada; més sobri, castellà vell, Sánchez, llargària d’espindarga, travessat per una cicatriu al flanc dret de la cara, calladet està més bé; Rajoy, en banda muda, és un sac de gemecs, una gestualitat descontrolada, i a més que ningú li creixeria el nas si en comptes de figura de guinyol fos perot de dibuixos animats, titella per excel·lència i experiència. Amb: l’afirmació gratuïta no té dret a rèplica perquè un titella, òbviament, no s’escriu els propis guions. A qui més se li veu el llautó, per excés de contenció en la correcció incolora del llenguatge, és a Sánchez: és el que més fa l’efecte de no creure’s res del que diu amb forçada serietat. El qui més bé li pega a la matraca és Rajoy per anys de pràctica. Les seues sibilants i els tics espasmòdics l’excusen d’haver de dir res amb trellat i el disculpen de les innombrables equivocacions i d’algun lapsus linguae d’antologia. Rajoy és l’acudit més dolent de l’Espanya negra. A Rivera li han dit que és guapo i que desborda eloqüència, de manera que amb un bon assortit de vestits a mida i quatre frases de manual apreses a correcuita es pensa que agafarà la paella pel mànec, però la seua fórmula és més vella que l’anar a peu. Encara que la mona es vista de seda… Aquesta és la banda muda de no saber dir res de nou per conservar el vell, corcat i inservible. I l’Iglesias, aquest jovenet Frankestein? Deixem-lo per a una altra pel·lícula.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario