Manel Rodríguez-Castelló
Destacados
El que passa compta
Alcoi (Europa)
Alcoi, però, continua sent per a bé i per a mal el melic del món
Hi hagué un temps en què els productes fabricats ací lluïen invariablement allò d’Alcoy (España). Dic lluïen perquè es tractava al capdavall d’una manera bastant curiosa de donar-se cert aire de grandesa. Normalment, si a un no li havia tocat el premi de ser capital de «província», es col·locava modestament i entre parèntesis l’obligada referència […]
El que passa compta
La Rotonda (i 2)
... la rotonda, com l'ase que volta la sènia o el peix que es mossega la cua, el cercle viciós o l'etern retorn, no són més que metàfores
Hi ha manera d’eixir per fi de la rotonda o estem condemnats a girar i girar fins que se’ns acaben paciència i gasolina? Però, la rotonda, com l’ase que volta la sènia o el peix que es mossega la cua, el cercle viciós o l’etern retorn, no són més que metàfores.
El que passa compta
La Rotonda (1)
...malgrat tot Alcoi podria reinventar-se i ocupar un lloc preeminent en la construcció del país i la societat que volem
Pot ser tant un defecte com una virtut, que tot és qüestió de mesura i equilibris, de proporcions, però no és gens difícil identificar un alcoià o una alcoiana en no importa quin racó del món, inclosa la pròpia ciutat. Basta observar la freqüència i rapidesa amb què la paraula Alcoi aflora als seus llavis […]
El que passa compta
Bones Festes
El que passa compta
Saials. Segària
El que passa compta
Saials. Guerres brutes
El que passa compta
La banda muda
Què diu el rei al visitant de torn mentre encaixen? Què li contesta l'altre i per què es riuen les gràcies recíprocament?
Redacció, 6/02/2016

Contemplar les imatges televisives sense so és la millor manera de veure-li el cul a la mona, de despullar l’endiumenjat laboral, de descobrir el tafur. La banda sonora mediàtica, a més, és del tot prescindible en temps en què el llenguatge dels líders dels megapartits que es disputen el pastís, en viu i directe, ha atès per fi el grau zero de la significació, l’etern retorn de la inanitat, el bucle infinit de parlar per no callar. El vici de la ficció on line obliga a aquestes interpretacions dessubstanciades? El manteniment del statu quo exigeix abocar tones de serradura mental damunt els vòmits dels problemes reals. La granera dels discursos buits i els gestos per a la galeria s’encarreguen després d’empényer la infame massa resultant als racons invisibles dels palaus (de Congressos, de la Zarzuela…). Només els off the records potser tenen alguna gràcia enmig de flaixos enlluernadors. Què diu el rei al visitant de torn mentre encaixen? Què li contesta l’altre i per què es riuen les gràcies recíprocament? I aquest obrir i tancar marcial, protocolari de portes, el sòl encatifat, els tapissos de l’any de la polca imperial, el sol·lícit oficial de l’exèrcit de terra, la representació ad nauseam d’aquesta escena muda, què amaguen? Quanta jovialitat exhibida enmig d’una crisi tan bèstia! Sense veu són com titelles, una certa gràcia de guinyol; amb veu són previsibles, anodins, inflats per exigències de l’ofici. Sense: l’imberbe Rivera fregant-se nerviosament les mans i jugant amb l’anell (de casat bon xaval), somrient lleument, xuclant càmera amb un look que li han fet creure irresistible malgrat el (relatiu) fracàs a les urnes, eternament iniciant, en un tic insegur, el gest d’arreglar-se la corbata de nus fi a què mai no arriba la mà immaculada; més sobri, castellà vell, Sánchez, llargària d’espindarga, travessat per una cicatriu al flanc dret de la cara, calladet està més bé; Rajoy, en banda muda, és un sac de gemecs, una gestualitat descontrolada, i a més que ningú li creixeria el nas si en comptes de figura de guinyol fos perot de dibuixos animats, titella per excel·lència i experiència. Amb: l’afirmació gratuïta no té dret a rèplica perquè un titella, òbviament, no s’escriu els propis guions. A qui més se li veu el llautó, per excés de contenció en la correcció incolora del llenguatge, és a Sánchez: és el que més fa l’efecte de no creure’s res del que diu amb forçada serietat. El qui més bé li pega a la matraca és Rajoy per anys de pràctica. Les seues sibilants i els tics espasmòdics l’excusen d’haver de dir res amb trellat i el disculpen de les innombrables equivocacions i d’algun lapsus linguae d’antologia. Rajoy és l’acudit més dolent de l’Espanya negra. A Rivera li han dit que és guapo i que desborda eloqüència, de manera que amb un bon assortit de vestits a mida i quatre frases de manual apreses a correcuita es pensa que agafarà la paella pel mànec, però la seua fórmula és més vella que l’anar a peu. Encara que la mona es vista de seda… Aquesta és la banda muda de no saber dir res de nou per conservar el vell, corcat i inservible. I l’Iglesias, aquest jovenet Frankestein? Deixem-lo per a una altra pel·lícula.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario