Per fi va comparèixer el ministre Zoido al Senat per explicar l’operació Copèrnic, el desplegament d’entre 6.000 i 10.000 efectius de Policia i Guàrdia Civil abans i durant l’1 d’octubre i fins fa quatre dies. Ara ja sabem que l’estat hi va despendre 87 milions d’euros, als quals s’haurien d’afegir els altres 63,4 amb què es va comprar el silenci de Letònia, que havia expressat en alguna ocasió la seua simpatia per la causa catalana, en forma d’enviament de tropes i material de guerra de l’exèrcit per defensar la frontera del país bàltic d’un hipotètic atac rus. Rússia, també dirigida per un mafiós expert en guerres brutes i víctima de compulsions autoritàries com Putin, hauria de concitar l’admiració dels nostres governants per la sintonia de formes i interessos, però en canvi els excita la libido fatxa i els fa viatjar pel túnel del temps a l’època de «l’or de Moscou», la División Azul i el periclitat internacionalisme proletari dels bolxevics i fantasiejar amb intervencions russes a favor dels separatistes i pel·lícules d’espies a l’avorrida madame Cospedal. Com és marca de la casa, el desplegament bèl·lic s’ha estalviat el constitucional i prescriptiu permís del congrés, que per a aquestes coses de Catalunya «no duelen prendas ni atajos». Els diners i els collons per a les ocasions, sostraient-los si cal (que cal) de vulgars i molestes necessitats socials. És el cas que per fi Juan Ignacio Zoido arribà, veié, parlà durant una eternitat i no convencé amb unes mentides que ell més que ningú sabia que ho eren. La negació de l’evidència ja no és un símptoma alarmant de borratxera sinó la manera com l’estat i els seus beneficiaris principals volen fer passar per normal el que no ho és de cap manera: no hi va haver un referèndum a Catalunya (però van votar més de dos milions de ciutadans), només es va disparar una bola de goma que casualment va rebentar l’ull de Roger Español (d’això se’n diu optimització de recursos, màxima eficàcia), l’actuació policial fou proporcionada i professional (cosa que desmenteixen milions d’imatges, les denúncies de Human Rights Watch i els 1.066 ferits compatibilitzats per la Conselleria de Sanitat i el Col·legi de Metges) davant gent organitzada (per votar) i, en fi, els partits independentistes no han guanyat les eleccions ni Puigdemont pot ser investit. La anormalitat, a base d’intoxicació desinformativa, s’ha instal·lat enmig de la més anodina normalitat i no pararà de tapar els forats negres de la gestió del PP, la corrupció convertida en llei que ja se n’ix per totes les andrones i el procés de regressió democràtica més bèstia que hem conegut en temps pseudodemocràtics. És la barra lliure que permet apallissar impunement, mantenir-se en el càrrec com una llepassa si s’és un inútil corrupte però es té la paella pel mànec, tancar persones justes, forçar exilis, clausurar autogoverns, pixar-se (com els polis de Calella) sobre els drets democràtics. Gràcies que Jon Iñarritu, senador per EH Bildu, en una intervenció memorable, va cantar les quaranta a l’indimissible ministre i va desmuntar una a una totes les fal·làcies. Hi ha polítics que et reconcilien amb la política, com aquest basc ferm i tranquil.