Manel Rodríguez-Castelló
Destacados
El que passa compta
Saials. Verges 2019
Vam travessar enmig d'una boira molt densa el poble d'Ultramorts, presagi d'extraviament espaciotemporal
Lluís Llach va publicar el disc Verges 50 l’any 1980. L’artista empordanès hi posava so als records de la seua infància al poble. El vent, amb aquella tramuntana tossuda que explica molt bé certs trets del caràcter del país, el mercat a la plaça, els carros, l’escola, la processó. / La matinada del dimecres, a […]
El que passa compta
Saial de l’home que camina en cadira de rodes
El camí que en Jordi Puig va començar a Mallorca i ara el té rodant per terres valencianes durarà uns mesos de sud a nord dels Països Catalans i acabarà a Salses, al  Rosselló
De totes les formes de viatjar és segur que la que es fa en cadira de rodes no és ni la més còmoda ni la menys arriscada. De tots els camins potser el que duu a la república de la llibertat és un dels més costeruts, dels més esforçats i també dels més necessaris. /
El que passa compta
La veu de la caverna
Hi ha moltes formes de banalitzar el femenicidi estructural (amb més de 900 víctimes des de 2003 a Espanya, riga's vostè de tots els altres terrorismes), però la del PP és d'una vulgaritat que tomba de tos
Per tancar el pacte a Andalusia Vox demana als seus socis del PP i C’s de suprimir els ajuts per violència domèstica (eufemisme de violència masclista contra les dones). Després del ménage à trois entre els hereus desacomplexats del franquisme (se’n recorden, de l’Aznar sincomplejín?), escenificat per primera vegada als carrers de Barcelona per la […]
El que passa compta
La barra de Zoido
Els diners i els collons per a les ocasions, sostraient-los si cal (que cal) de vulgars i molestes necessitats socials

Per fi va comparèixer el ministre Zoido al Senat per explicar l’operació Copèrnic, el desplegament d’entre 6.000 i 10.000 efectius de Policia i Guàrdia Civil abans i durant l’1 d’octubre i fins fa quatre dies. Ara ja sabem que l’estat hi va despendre 87 milions d’euros, als quals s’haurien d’afegir els altres 63,4 amb què es va comprar el silenci de Letònia, que havia expressat en alguna ocasió la seua simpatia per la causa catalana, en forma d’enviament de tropes i material de guerra de l’exèrcit per defensar la frontera del país bàltic d’un hipotètic atac rus. Rússia, també dirigida per un mafiós expert en guerres brutes i víctima de compulsions autoritàries com Putin, hauria de concitar l’admiració dels nostres governants per la sintonia de formes i interessos, però en canvi els excita la libido fatxa i els fa viatjar pel túnel del temps a l’època de «l’or de Moscou», la División Azul i el periclitat internacionalisme proletari dels bolxevics i fantasiejar amb intervencions russes a favor dels separatistes i pel·lícules d’espies a l’avorrida madame Cospedal. Com és marca de la casa, el desplegament bèl·lic s’ha estalviat el constitucional i prescriptiu permís del congrés, que per a aquestes coses de Catalunya «no duelen prendas ni atajos». Els diners i els collons per a les ocasions, sostraient-los si cal (que cal) de vulgars i molestes necessitats socials. És el cas que per fi Juan Ignacio Zoido arribà, veié, parlà durant una eternitat i no convencé amb unes mentides que ell més que ningú sabia que ho eren. La negació de l’evidència ja no és un símptoma alarmant de borratxera sinó la manera com l’estat i els seus beneficiaris principals volen fer passar per normal el que no ho és de cap manera: no hi va haver un referèndum a Catalunya (però van votar més de dos milions de ciutadans), només es va disparar una bola de goma que casualment va rebentar l’ull de Roger Español (d’això se’n diu optimització de recursos, màxima eficàcia), l’actuació policial fou proporcionada i professional (cosa que desmenteixen milions d’imatges, les denúncies de Human Rights Watch i els 1.066 ferits compatibilitzats per la Conselleria de Sanitat i el Col·legi de Metges) davant gent organitzada (per votar) i, en fi, els partits independentistes no han guanyat les eleccions ni Puigdemont pot ser investit. La anormalitat, a base d’intoxicació desinformativa, s’ha instal·lat enmig de la més anodina normalitat i no pararà de tapar els forats negres de la gestió del PP, la corrupció convertida en llei que ja se n’ix per totes les andrones i el procés de regressió democràtica més bèstia que hem conegut en temps pseudodemocràtics. És la barra lliure que permet apallissar impunement, mantenir-se en el càrrec com una llepassa si s’és un inútil corrupte però es té la paella pel mànec, tancar persones justes, forçar exilis, clausurar autogoverns, pixar-se (com els polis de Calella) sobre els drets democràtics. Gràcies que Jon Iñarritu, senador per EH Bildu, en una intervenció memorable, va cantar les quaranta a l’indimissible ministre i va desmuntar una a una totes les fal·làcies. Hi ha polítics que et reconcilien amb la política, com aquest basc ferm i tranquil.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario