Manel Rodríguez-Castelló
Destacados
El que passa compta
Saials. Atzucacs
La impossibilitat d'avançar per un atzucac. En francès i també a l'Empordà en diuen cul de sac
En el tresor que la cultura àrab va llegar-nos hi ha aquesta joia lèxica de l’atzucac que el dialecte valencià, al seu torn, ha preservat per al català comú. Directe, amb la mínima adaptació a la fonètica pròpia: az-zuqaq, el carreró. I l’especialització semàntica que estalvia el circumloqui: atzucac, carreró sense eixida. · · · […]
El que passa compta
Penúria
A la política i l'estatus quo ja els va bé així, amb el foment de masses vacunades contra la cultura que voten el que els diuen cada cert temps
Amb un to de tristesa no exempt de pessics d’agre humor, es lamentava en aquestes mateixes pàgines l’amic Francesc Pou de com la majoria de gent veu els escriptors («eixos penjats que escriuen», segons la gràfica definició de l’autor). La displicència que Pou atribueix a la cambrera que va atendre un grup d’escriptors en un […]
El que passa compta
Saials. Incendis
Contra el canvi climàtic plantejat com a emergència no s'hi valen bromes, perquè ja no serien bromes sinó pràctiques genocides, per activa i per passiva, contra les generacions presents
Als focs propiciatoris de Sant Joan que marquen l’inici de l’estiu els ha seguits la primera onada de calor seriosa, amb temperatures properes als 40 graus en extenses zones. El primer gran incendi, a la Ribera d’Ebre, ha cremat més de 6.000 hectàrees.
El que passa compta
Votats i vetats
El que passa compta
Judici a la llibertat
El que passa compta
La fera al Palau
Manel Rodriguez-Castelló ens ofereix aquesta setmana el seu text de presentació en l'homenatge a Ovidi que esta fent-se al Palau de la Música de València

«Ja sabeu com va anar la cosa. Corria l’any 68 del segle XX. Allà al meu poble Alcoi… Jo era un xicot més aviat tímid que de tant en tant es desbordava d’energia i parlava pels descosits. I feia teatre mentre em guanyava la vida amb treballs esporàdics i, tot s’ha de dir, divertits, perquè això depèn de com t’ho prengues, i jo sempre m’he pres la vida d’una manera seriosament, radicalment divertida. Per això me n’havia anat a Barcelona, a cal tiet Rafel Mengual, germà de la mare, per guanyar-me la vida en mil oficis i poder assajar teatre a les nits. Per a algú que venia del poble, fill de treballadors anarquistes derrotats i humiliats pel franquisme, la gran ciutat era un espai enorme per a la lluita i la llibertat, l’amor i la creació, l’art i la vida. I llavors vaig entropessar amb la cançó, que va rescatar del més fondo de mi una memòria musical que havia tingut ma mare com a mestra principal. Moltes nits, després dels assajos, em deixava caure per algun dels locals on actuaven Raimon o els Setze Jutges i discretament anava col·leccionant acords per a guitarra. Això era magnífic! Que amb la veu i la melodia i els gestos que anava afinant-me el teatre, i l’ajuda de la guitarra, poguera dir tantes coses i que la gent les entenguera i compartira, s’hi emocionara i m’ho agraïra! M’hi sentia útil i unit a la gent en la lluita per la llibertat. Així va nàixer «La fera ferotge», la meua primera cançó. En realitat era jo, érem tots, aquella «fera ferotge» aixafada i perseguida pel règim, els rebels, demòcrates i dissidents, esquerrans i catalanistes, i era el franquisme, el poder de llavors, que ens havia pintat així per espantar el ramat de submises ovelletes en què havien convertit gran part del poble. Sí, una «fera ferotge» de cor tendre però valent, que només reclamava una gàbia un poc més gran i una mica més de menjar. Poca cosa, si bé es mira, perquè l’important era plantar-se davant la injustícia i recuperar la dignitat, i per això em van apallissar, van apallissar la pobra fera, i la van tornar a la gàbia. El final d’aquella faula estava cantat, però el cert és que cada dia hi havia més feres ferotges plantant cara, tantes que el franquisme va caure a mitges de mort natural, a mitges empès per aquella força. Mentrestant, en uns anys vertiginosos, jo havia escrit peces com «Perquè vull», «Els banyetes», «Serà un dia que durarà anys», «Món divertit», «Als companys», «Als nous amos», «La cançó del cansat» o «Autocrítica i crítica», on deixava clar que no em refiava d’aquells canvis de jaqueta, d’aquells pactes de silenci, aquell deixar les coses sempre a mitges. No m’equivocava, per desgràcia: els nous poders «democràtics» van decidir que això de les feres ferotges ja estava bé i van donar per amortitzats cançons i entusiasme. Ara els diners, la llibertat i la felicitat plourien del cel o serien retransmesos per la tele i era de mal gust recordar les quatre veritats de sempre: el narcòtic de l’oblit engreixava la maquinària dels diners i del poder. Així, de mica en mica, expulsat dels escenaris pels nous amos, com tants companys d’ofici i molta gent insubornable, i després d’haver donat al públic tantes peces mestres de la cançó i tantes actuacions i poemes inoblidables (i passeu-me per una vegada la immodèstia), vaig començar a fer les maletes. »El paroxisme d’aquella persecució de feres ferotges, que ens va fer per fi caure del burro de l’engany i veure-li el cul a la mona, tingué lloc al País Valencià amb la tremenda estafa del PP i els seus còmplices. Jo ho vaig viure a mitges però amargament, perquè el 95 ja me n’havia anat de vacances, amb la mosca, com sempre, darrere l’orella. Per això no va deixar de ser una sorpresa que tot l’esforç que els poderosos i manifessers del país havien fet per enterrar-me en l’oblit, tant en vida com en plenes vacances, rebotara en forma d’exemple popular de les noves lluites, en referent civil de vitalisme i rebel·lia. No s’han deixat de celebrar mai les meues vacances, però en el desè aniversari, en 2005, va haver-hi un gest especialment significatiu, com un preludi del que ja per fi comença a ser normal: els amics del Col·lectiu Ovidi Montllor van ocupar aquest mateix Palau per reivindicar la nostra música i els nostres cantants, la nostra llengua i la nostra cultura, la dignitat revoltada del nostre poble. La fera ferotge al Palau! És l’Ovidi que torna després del dur i llarg exili, amb velles i noves banderes! Jo m’ho mire amb una tendresa un xic burleta des de les meues vacances, què hi farem. Potser perquè sé que no sóc jo sol qui torna, que som totes les feres ferotges, disposades a eixamplar i afermar l’espai per menjar el pa que ens correspon i ens alimenta. És el país, és el poble qui amb mi hi entra. No sempre les faules, si és que mai acaben, ho fan malament».

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:
COMENTARIOS

  1. Xamantel.la says:

    Plore embolicaca en una boira de melangia que comença a fer insuportable anar anant, cap a qui sap quin destí. Tothora cerquem la vida fugidera, pero la vida s’hen va anar amb ell, amb l’Ovidi. No calen consols. No hi han. Per a quan la llibertat republicana…

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario