Manel Rodríguez-Castelló
Destacados
El que passa compta
Saial de l’home que camina en cadira de rodes
El camí que en Jordi Puig va començar a Mallorca i ara el té rodant per terres valencianes durarà uns mesos de sud a nord dels Països Catalans i acabarà a Salses, al  Rosselló
De totes les formes de viatjar és segur que la que es fa en cadira de rodes no és ni la més còmoda ni la menys arriscada. De tots els camins potser el que duu a la república de la llibertat és un dels més costeruts, dels més esforçats i també dels més necessaris. / […]
El que passa compta
La veu de la caverna
Hi ha moltes formes de banalitzar el femenicidi estructural (amb més de 900 víctimes des de 2003 a Espanya, riga's vostè de tots els altres terrorismes), però la del PP és d'una vulgaritat que tomba de tos
Per tancar el pacte a Andalusia Vox demana als seus socis del PP i C’s de suprimir els ajuts per violència domèstica (eufemisme de violència masclista contra les dones). Després del ménage à trois entre els hereus desacomplexats del franquisme (se’n recorden, de l’Aznar sincomplejín?), escenificat per primera vegada als carrers de Barcelona per la […]
El que passa compta
Saial de Final d’any
Damunt la corda fluixa del temps la pèrtiga del funambulista té el pes de l'oblit en una punta i en l'altra el de la memòria
Potser és inevitable, quan s’acaba l’any i mamprén la darrera columna de la temporada, la sensació que està a punt de repetir-se una vegada més. Quants escrits del temps, peribles i volàtils, no ha confegit ja a aquestes alçades de la mateixa pel·lícula?
El que passa compta
La gala
...el que pot ser fins i tot graciós en les festes patronals d'un poble o en un sopar de falla, es converteix en estrepitós fracàs i en insult al respectable en la gala d'uns premis literaris
Redacció, 28/10/2016

Sóc poc amic d’assistir a cerimònies més o menys oficials, ho confesse, sobretot les que tenen com a excusa la literatura o la poesia. Deu ser una mena de defecte professional, l’ancoratge potser una mica antiquat en la idea que la cultura és encara una mena de resistència, potser la més noble, al poder i les seues maniobres d’idiotització del personal. Per desgràcia les meues suspicàcies no són més que la constatació sostinguda en el temps que, excepte en molt rares ocasions, aquestes gales només serveixen per a l’exhibició impúdica dels responsables institucionals i el foment del llepaculisme més decarat. Digem-ho clar: la cultura, entesa com el qüestionament radical i el debat permanent sobre la condició humana i l’infinit ventall de les seues circumstàncies, no interessa al poder si no és per penjar-se medalletes i practicar l’esport de l’autobombo. Però aquesta vegada un company del gremi a qui havien concedit un important premi de poesia a València m’hi va convidar i no vaig veure’m amb cor de declinar la invitació pensant-me (erròniament, com després vaig poder comprovar) que potser anava escàs de companyia per assistir a un acte que, com és lògic, tenia una importància especial per a ell. Som-hi, doncs, vaig dir-me, conscient que l’experiència poètica s’hi reduiria, en el millor dels casos (i sense cap dubte en el de l’amic al·ludit), a la lectura d’alguns dels seus textos. Una vegada dins la gola del llop del MUVIM fantasiejava, per donar-me ànims, amb la possibilitat que els responsables de l’acte tinguessen alguna habilitat en allò que els francesos diuen savoir faire i els italians finezza, que no són més que l’art de la representació, el mínim que es pot demanar en aquests casos. Prompte van ser decebudes les meues il·lusions mentre un quartet de corda feia xerricar els seus instruments a tota pastilla i el mantenidor, que em sonava d’algun mig oblidat tràngol, bramava pel micro quan ja la sala era plena de gom a gom. El presentador resultà ser un conegut i pretès humorista de traç gruixut entossudit durant tota la gala a banalitzar la literatura (feia de rabosa en el presumpte galliner, diríem) a base de paròdies barates de concurs televisiu i la demostració empírica que perquè un text qualsevol siga bo no cal sinó llegir-lo amb la intenció adequada, per a la qual cosa s’autodelectà en la lectura d’un prospecte de Frenadol. És clar, el que pot ser fins i tot graciós en les festes patronals d’un poble o en un sopar de falla, es converteix en estrepitós fracàs i en insult al respectable en la gala d’uns premis literaris. Alguns, per superar l’ostracisme del PP (tot i que a ells sembla que no els va afectar gaire) creuen curar-se en salut netejant tota pàtina d’intel·lectualisme i estrafent el paper de valencianot desinhibit i mig analfabet, panxacontent i sense complexos. Vés per on exactament el que feia la dreta casposa. Perquè per a la paròdia i la dessacralització de la cultura, si és que això remotament es pretenia, hi cal molt més que un parell d’ous i una bona cara. Això sí, el còctel posterior, generós i suculent, els autors agraciats ben pagats, els inevitables practicant les reverències oportunes i els cotxes oficials, llampants i puntuals, a la porta. Bona nit, cresol, i així fent la viu-viu el país i la cultura.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario