Manel Rodríguez-Castelló
Destacados
El que passa compta
Alcoi (Europa)
Alcoi, però, continua sent per a bé i per a mal el melic del món
Hi hagué un temps en què els productes fabricats ací lluïen invariablement allò d’Alcoy (España). Dic lluïen perquè es tractava al capdavall d’una manera bastant curiosa de donar-se cert aire de grandesa. Normalment, si a un no li havia tocat el premi de ser capital de «província», es col·locava modestament i entre parèntesis l’obligada referència […]
El que passa compta
La Rotonda (i 2)
... la rotonda, com l'ase que volta la sènia o el peix que es mossega la cua, el cercle viciós o l'etern retorn, no són més que metàfores
Hi ha manera d’eixir per fi de la rotonda o estem condemnats a girar i girar fins que se’ns acaben paciència i gasolina? Però, la rotonda, com l’ase que volta la sènia o el peix que es mossega la cua, el cercle viciós o l’etern retorn, no són més que metàfores. En termes històrics, res […]
El que passa compta
La Rotonda (1)
...malgrat tot Alcoi podria reinventar-se i ocupar un lloc preeminent en la construcció del país i la societat que volem
Pot ser tant un defecte com una virtut, que tot és qüestió de mesura i equilibris, de proporcions, però no és gens difícil identificar un alcoià o una alcoiana en no importa quin racó del món, inclosa la pròpia ciutat. Basta observar la freqüència i rapidesa amb què la paraula Alcoi aflora als seus llavis […]
El que passa compta
Bones Festes
El que passa compta
Saials. Segària
El que passa compta
Saials. Guerres brutes
El que passa compta
La gala
...el que pot ser fins i tot graciós en les festes patronals d'un poble o en un sopar de falla, es converteix en estrepitós fracàs i en insult al respectable en la gala d'uns premis literaris
Redacció, 28/10/2016

Sóc poc amic d’assistir a cerimònies més o menys oficials, ho confesse, sobretot les que tenen com a excusa la literatura o la poesia. Deu ser una mena de defecte professional, l’ancoratge potser una mica antiquat en la idea que la cultura és encara una mena de resistència, potser la més noble, al poder i les seues maniobres d’idiotització del personal. Per desgràcia les meues suspicàcies no són més que la constatació sostinguda en el temps que, excepte en molt rares ocasions, aquestes gales només serveixen per a l’exhibició impúdica dels responsables institucionals i el foment del llepaculisme més decarat. Digem-ho clar: la cultura, entesa com el qüestionament radical i el debat permanent sobre la condició humana i l’infinit ventall de les seues circumstàncies, no interessa al poder si no és per penjar-se medalletes i practicar l’esport de l’autobombo. Però aquesta vegada un company del gremi a qui havien concedit un important premi de poesia a València m’hi va convidar i no vaig veure’m amb cor de declinar la invitació pensant-me (erròniament, com després vaig poder comprovar) que potser anava escàs de companyia per assistir a un acte que, com és lògic, tenia una importància especial per a ell. Som-hi, doncs, vaig dir-me, conscient que l’experiència poètica s’hi reduiria, en el millor dels casos (i sense cap dubte en el de l’amic al·ludit), a la lectura d’alguns dels seus textos. Una vegada dins la gola del llop del MUVIM fantasiejava, per donar-me ànims, amb la possibilitat que els responsables de l’acte tinguessen alguna habilitat en allò que els francesos diuen savoir faire i els italians finezza, que no són més que l’art de la representació, el mínim que es pot demanar en aquests casos. Prompte van ser decebudes les meues il·lusions mentre un quartet de corda feia xerricar els seus instruments a tota pastilla i el mantenidor, que em sonava d’algun mig oblidat tràngol, bramava pel micro quan ja la sala era plena de gom a gom. El presentador resultà ser un conegut i pretès humorista de traç gruixut entossudit durant tota la gala a banalitzar la literatura (feia de rabosa en el presumpte galliner, diríem) a base de paròdies barates de concurs televisiu i la demostració empírica que perquè un text qualsevol siga bo no cal sinó llegir-lo amb la intenció adequada, per a la qual cosa s’autodelectà en la lectura d’un prospecte de Frenadol. És clar, el que pot ser fins i tot graciós en les festes patronals d’un poble o en un sopar de falla, es converteix en estrepitós fracàs i en insult al respectable en la gala d’uns premis literaris. Alguns, per superar l’ostracisme del PP (tot i que a ells sembla que no els va afectar gaire) creuen curar-se en salut netejant tota pàtina d’intel·lectualisme i estrafent el paper de valencianot desinhibit i mig analfabet, panxacontent i sense complexos. Vés per on exactament el que feia la dreta casposa. Perquè per a la paròdia i la dessacralització de la cultura, si és que això remotament es pretenia, hi cal molt més que un parell d’ous i una bona cara. Això sí, el còctel posterior, generós i suculent, els autors agraciats ben pagats, els inevitables practicant les reverències oportunes i els cotxes oficials, llampants i puntuals, a la porta. Bona nit, cresol, i així fent la viu-viu el país i la cultura.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario