Sóc poc amic d’assistir a cerimònies més o menys oficials, ho confesse, sobretot les que tenen com a excusa la literatura o la poesia. Deu ser una mena de defecte professional, l’ancoratge potser una mica antiquat en la idea que la cultura és encara una mena de resistència, potser la més noble, al poder i les seues maniobres d’idiotització del personal. Per desgràcia les meues suspicàcies no són més que la constatació sostinguda en el temps que, excepte en molt rares ocasions, aquestes gales només serveixen per a l’exhibició impúdica dels responsables institucionals i el foment del llepaculisme més decarat. Digem-ho clar: la cultura, entesa com el qüestionament radical i el debat permanent sobre la condició humana i l’infinit ventall de les seues circumstàncies, no interessa al poder si no és per penjar-se medalletes i practicar l’esport de l’autobombo. Però aquesta vegada un company del gremi a qui havien concedit un important premi de poesia a València m’hi va convidar i no vaig veure’m amb cor de declinar la invitació pensant-me (erròniament, com després vaig poder comprovar) que potser anava escàs de companyia per assistir a un acte que, com és lògic, tenia una importància especial per a ell. Som-hi, doncs, vaig dir-me, conscient que l’experiència poètica s’hi reduiria, en el millor dels casos (i sense cap dubte en el de l’amic al·ludit), a la lectura d’alguns dels seus textos. Una vegada dins la gola del llop del MUVIM fantasiejava, per donar-me ànims, amb la possibilitat que els responsables de l’acte tinguessen alguna habilitat en allò que els francesos diuen savoir faire i els italians finezza, que no són més que l’art de la representació, el mínim que es pot demanar en aquests casos. Prompte van ser decebudes les meues il·lusions mentre un quartet de corda feia xerricar els seus instruments a tota pastilla i el mantenidor, que em sonava d’algun mig oblidat tràngol, bramava pel micro quan ja la sala era plena de gom a gom. El presentador resultà ser un conegut i pretès humorista de traç gruixut entossudit durant tota la gala a banalitzar la literatura (feia de rabosa en el presumpte galliner, diríem) a base de paròdies barates de concurs televisiu i la demostració empírica que perquè un text qualsevol siga bo no cal sinó llegir-lo amb la intenció adequada, per a la qual cosa s’autodelectà en la lectura d’un prospecte de Frenadol. És clar, el que pot ser fins i tot graciós en les festes patronals d’un poble o en un sopar de falla, es converteix en estrepitós fracàs i en insult al respectable en la gala d’uns premis literaris. Alguns, per superar l’ostracisme del PP (tot i que a ells sembla que no els va afectar gaire) creuen curar-se en salut netejant tota pàtina d’intel·lectualisme i estrafent el paper de valencianot desinhibit i mig analfabet, panxacontent i sense complexos. Vés per on exactament el que feia la dreta casposa. Perquè per a la paròdia i la dessacralització de la cultura, si és que això remotament es pretenia, hi cal molt més que un parell d’ous i una bona cara. Això sí, el còctel posterior, generós i suculent, els autors agraciats ben pagats, els inevitables practicant les reverències oportunes i els cotxes oficials, llampants i puntuals, a la porta. Bona nit, cresol, i així fent la viu-viu el país i la cultura.