Manel Rodríguez-Castelló
Destacados
El que passa compta
Alcoi (Europa)
Alcoi, però, continua sent per a bé i per a mal el melic del món
Hi hagué un temps en què els productes fabricats ací lluïen invariablement allò d’Alcoy (España). Dic lluïen perquè es tractava al capdavall d’una manera bastant curiosa de donar-se cert aire de grandesa. Normalment, si a un no li havia tocat el premi de ser capital de «província», es col·locava modestament i entre parèntesis l’obligada referència […]
El que passa compta
La Rotonda (i 2)
... la rotonda, com l'ase que volta la sènia o el peix que es mossega la cua, el cercle viciós o l'etern retorn, no són més que metàfores
Hi ha manera d’eixir per fi de la rotonda o estem condemnats a girar i girar fins que se’ns acaben paciència i gasolina? Però, la rotonda, com l’ase que volta la sènia o el peix que es mossega la cua, el cercle viciós o l’etern retorn, no són més que metàfores. En termes històrics, res […]
El que passa compta
La Rotonda (1)
...malgrat tot Alcoi podria reinventar-se i ocupar un lloc preeminent en la construcció del país i la societat que volem
Pot ser tant un defecte com una virtut, que tot és qüestió de mesura i equilibris, de proporcions, però no és gens difícil identificar un alcoià o una alcoiana en no importa quin racó del món, inclosa la pròpia ciutat. Basta observar la freqüència i rapidesa amb què la paraula Alcoi aflora als seus llavis […]
El que passa compta
Bones Festes
El que passa compta
Saials. Segària
El que passa compta
Saials. Guerres brutes
El que passa compta
La morrà
Aquesta morrà em sembla una imatge bellíssima que fon en un gest d'amor dues de les icones més populars del nostre país i que ens les fa més properes, més humanes

L’humor, la broma, la rialla sempre acaben exasperant el fanàtic, l’ortodox, el posseïdor d’una veritat excloent, unívoca, inqüestionable. Amb quina lleugeresa acusem d’intransigents els seguidors d’altres credos, sobretot els musulmans avui, també víctimes directes o col•laterals del terror que es perpetra en nom d’Al•là; que frívolament assenyalem la palla en altres ulls i ignorem la biga en el propi. Però l’Espanya dels inquisidors i dels heretges, l’Espanya nacionalcatòlica, la dels privilegis per a l’Església d’un estat que sobre el paper es diu aconfessional, l’Espanya de l’adoctrinament a les aules, dels jerarques mascles que intenten imposar a través de poderosos mitjans i altaveus de formació de masses la pròpia moral estreta (que rarament s’apliquen de portes endins) segueix tan viva com sempre, és a dir pletòrica de mal humor, agra i casposa. Els intolerants s’escandalitzen sobretot en el terreny dels símbols, que en el seu deliri creuen sagrats, no en el de les injustícies diàries que assoten sense pietat els fills de Déu. Exhibeixen, indignats i rectes com un fus, l’anatema, promouen el desgreuge a éssers divins per definició immunes a les disputes terrenals, atempten contra la llibertat d’expressió que posa en dubte el seu desordre, prenen en va el nom de l’Incausat com a coartada suprema de les seues croades. Cañizares, el capo de l’Església dels escàndols de la visita del Papa, s’escandalitza, el PP que ha furtat diners a mansalva i dignitat democràtica a dojo s’escandalitza, l’ultracatolicisme a una veu s’escandalitza per un cartell on la Geperudeta i la Moreneta es besen apassionadament a la boca (resposta satírica i creativa als exabruptes violents i sexistes de l’Arquebisbe). Però la laïcitat, indispensable per a tota democràcia, consisteix precisament en la dessacralització del que pretenen sagrat i intocable (com els seus privilegis, que és en el fons el que més els cou). Aquesta morrà, en canvi, a mi em sembla una imatge bellíssima que fon en un gest d’amor dues de les icones més populars del nostre país i que ens les fa més properes, més humanes. Les dues marededéus, en l’inofensiu cartell a què al•ludim, renaixen victorioses, punyents, vitals, fetes unes dones, al costat de les imatges patètiques, sangonoses, planyívoles i doloroses que prefereixen els adoradors de la mort. Que fossen receptacle dels designis paternals de Déu, a més, no els anul•la el costat més humà i carnal. Amb el pessic de bon humor que els manca, la iconografia del pecat es transformaria en salut i missatge de vida. Però amb bon humor no serien fanàtics i hauríem tingut aquesta festa en pau. Amén.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:
COMENTARIOS

  1. Daniel Urpi says:

    Como ex-sacerdote, por mucho que quiera abrirme a la nueva sociedad, no me es posible ni me lo será nunca aceptar de buen grado un gesto como este, porque hay muchísimas personas que de buena fe y es posible que sin mucha cultura, pero con la que tienen debería bastar, creen en su religión y en los símbolos que ésta tiene, y faltar por faltar al respeto para defender una libertad que tampoco se cuestiona, pues no me parece decente. Una cosa es condenar a un homosexual y otra hacer campaña para intereses que no creo buenos para todos, haciendo de la Virgen un pelele de feria. Respeto, pero para todos.

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario