Manel Rodríguez-Castelló
Destacados
El que passa compta
Saials. Verges 2019
Vam travessar enmig d'una boira molt densa el poble d'Ultramorts, presagi d'extraviament espaciotemporal
Lluís Llach va publicar el disc Verges 50 l’any 1980. L’artista empordanès hi posava so als records de la seua infància al poble. El vent, amb aquella tramuntana tossuda que explica molt bé certs trets del caràcter del país, el mercat a la plaça, els carros, l’escola, la processó. / La matinada del dimecres, a […]
El que passa compta
Saial de l’home que camina en cadira de rodes
El camí que en Jordi Puig va començar a Mallorca i ara el té rodant per terres valencianes durarà uns mesos de sud a nord dels Països Catalans i acabarà a Salses, al  Rosselló
De totes les formes de viatjar és segur que la que es fa en cadira de rodes no és ni la més còmoda ni la menys arriscada. De tots els camins potser el que duu a la república de la llibertat és un dels més costeruts, dels més esforçats i també dels més necessaris. /
El que passa compta
La veu de la caverna
Hi ha moltes formes de banalitzar el femenicidi estructural (amb més de 900 víctimes des de 2003 a Espanya, riga's vostè de tots els altres terrorismes), però la del PP és d'una vulgaritat que tomba de tos
Per tancar el pacte a Andalusia Vox demana als seus socis del PP i C’s de suprimir els ajuts per violència domèstica (eufemisme de violència masclista contra les dones). Després del ménage à trois entre els hereus desacomplexats del franquisme (se’n recorden, de l’Aznar sincomplejín?), escenificat per primera vegada als carrers de Barcelona per la […]
El que passa compta
La morrà
Aquesta morrà em sembla una imatge bellíssima que fon en un gest d'amor dues de les icones més populars del nostre país i que ens les fa més properes, més humanes

L’humor, la broma, la rialla sempre acaben exasperant el fanàtic, l’ortodox, el posseïdor d’una veritat excloent, unívoca, inqüestionable. Amb quina lleugeresa acusem d’intransigents els seguidors d’altres credos, sobretot els musulmans avui, també víctimes directes o col•laterals del terror que es perpetra en nom d’Al•là; que frívolament assenyalem la palla en altres ulls i ignorem la biga en el propi. Però l’Espanya dels inquisidors i dels heretges, l’Espanya nacionalcatòlica, la dels privilegis per a l’Església d’un estat que sobre el paper es diu aconfessional, l’Espanya de l’adoctrinament a les aules, dels jerarques mascles que intenten imposar a través de poderosos mitjans i altaveus de formació de masses la pròpia moral estreta (que rarament s’apliquen de portes endins) segueix tan viva com sempre, és a dir pletòrica de mal humor, agra i casposa. Els intolerants s’escandalitzen sobretot en el terreny dels símbols, que en el seu deliri creuen sagrats, no en el de les injustícies diàries que assoten sense pietat els fills de Déu. Exhibeixen, indignats i rectes com un fus, l’anatema, promouen el desgreuge a éssers divins per definició immunes a les disputes terrenals, atempten contra la llibertat d’expressió que posa en dubte el seu desordre, prenen en va el nom de l’Incausat com a coartada suprema de les seues croades. Cañizares, el capo de l’Església dels escàndols de la visita del Papa, s’escandalitza, el PP que ha furtat diners a mansalva i dignitat democràtica a dojo s’escandalitza, l’ultracatolicisme a una veu s’escandalitza per un cartell on la Geperudeta i la Moreneta es besen apassionadament a la boca (resposta satírica i creativa als exabruptes violents i sexistes de l’Arquebisbe). Però la laïcitat, indispensable per a tota democràcia, consisteix precisament en la dessacralització del que pretenen sagrat i intocable (com els seus privilegis, que és en el fons el que més els cou). Aquesta morrà, en canvi, a mi em sembla una imatge bellíssima que fon en un gest d’amor dues de les icones més populars del nostre país i que ens les fa més properes, més humanes. Les dues marededéus, en l’inofensiu cartell a què al•ludim, renaixen victorioses, punyents, vitals, fetes unes dones, al costat de les imatges patètiques, sangonoses, planyívoles i doloroses que prefereixen els adoradors de la mort. Que fossen receptacle dels designis paternals de Déu, a més, no els anul•la el costat més humà i carnal. Amb el pessic de bon humor que els manca, la iconografia del pecat es transformaria en salut i missatge de vida. Però amb bon humor no serien fanàtics i hauríem tingut aquesta festa en pau. Amén.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:
COMENTARIOS

  1. Daniel Urpi says:

    Como ex-sacerdote, por mucho que quiera abrirme a la nueva sociedad, no me es posible ni me lo será nunca aceptar de buen grado un gesto como este, porque hay muchísimas personas que de buena fe y es posible que sin mucha cultura, pero con la que tienen debería bastar, creen en su religión y en los símbolos que ésta tiene, y faltar por faltar al respeto para defender una libertad que tampoco se cuestiona, pues no me parece decente. Una cosa es condenar a un homosexual y otra hacer campaña para intereses que no creo buenos para todos, haciendo de la Virgen un pelele de feria. Respeto, pero para todos.

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario