Potser no hi ha res de més humà com la por. Deu tractar-se, en el seu substrat més profund, d’un mecanisme bàsic d’autodefensa i supervivència, d’un estat d’alerta que ens fa aptes per enfrontar perills més o menys reals, amenaces més o menys evidents. Per això, malgrat la nostra evolució com a éssers racionals, la por continua sent una resposta, en la majoria dels casos, estrictament irracional, una reacció més o menys automàtica, un desplegament de reflexos incontrolables, un moviment autopropulsat des de les vísceres. Després hem anat omplint d’històries les nostres pors més tangibles fins al punt de construir un variadíssim ventall de narracions salpebrades de llegendes i mites inspirats en experiències reals –i més o menys transfigurades– que han quedat gravades per la memòria col•lectiva en la llarga i radical lluita per la vida. D’ací que hàgem convertit la por en font inesgotable de pedagogia, en un aprenentatge essencial per esdevenir persones: necessitem els monstres contats i els inventats, les fantasies del terror, la por de les coses que no tenen ni nom, com el pa de cada dia. La por és, doncs, llei de vida, i aprendre a dominar-la i anomenar-la és condició indispensable, també, per créixer i sobreviure, que és anar acceptant-la com una mena de peatge catàrtic, tel•lúric i persistent, que hem de pagar cada dia per estar vius. Amb raó s’afirma que el que diferencia un heroi de qui no ho és no és l’absència de por sinó la capacitat de controlar-la i superar-la, de deixar-la relegada a un segon pla. Sense por, ben cert, no seríem més que criatures inermes, agosarats candidats a tota mena de desgràcies, incloses les evitables. Aspirar a una societat millor implica també la perspectiva de mantenir algunes pors a ratlla, si més no les pors racionalment controlables. Però malgrat tot, al si de les comunitats humanes pretesament més avançades (amb parcs metereològics puntuals i precisos, assegurances de tota mena, alarmes i caixes fortes, targetes de crèdit, policia i ordre, assistència sanitària més o menys garantida, tecnologia punta, fronteres inexpugnables i tota la pesca) no fa l’efecte sinó que la por augmenta al mateix ritme de les neurosis col•lectives, una espiral que es retroalimenta. Intactes i necessàries les pors íntimes, incloses les derivades de la consciència del dolor i la mort, hi ha a més tot el catàleg de pors induïdes, perfectament administrades, el mecanisme maquiavèlic de què els poders se serveixen per assegurar-se el control social i la renúncia a la llibertat dels ciutadans. Els Estats són avui fàbriques de creació de grans pors col•lectives, expertes a convertir els accidents circumstancials en amenaça permanent a fi de justificar l’ús de la coerció, incloses lleis de molt dubtosa eficàcia i indubtable sentit antidemocràtic (veja’s, com a mer exemple, el xantatge impresentable de la denominada Llei Mordassa). Acostumats a aquest bombardeig diari d’alarmes, oblidem la recepta més genuïna per poder enfrontar-les: mesurar-ne l’abast real i identificar els altaveus que les propalen. Per això una de les estratègies més valuoses de les esquerres ha consistit a trencar el sinistre cercle de la por, confiada en la força col•lectiva de la solidaritat, i una de les armes més preferides de la dreta, pel contrari, la de mantenir-la com la font primordial dels seus negocis. L’incapacitat per a aquest senzill càlcul, el poregós per antonomàsia, és home doblement vençut: vençut per la por i vençut pels efectes de les amenaces finalment acomplertes i qui sap si evitables gràcies a una acció decidida (qui no s’arrisca ja perd; o qui no plora no mama, com fa la dita). El verí de la por induïda, col•lectivament induïda, manifesta els seus efectes més letals quan l’individu s’hi avança, per pura desídia, de pur cangueli acumulat, aplicadament i en caiguda lliure, amb la pràctica de l’autocensura: ja tem el garrot ancestral molt abans que s’alce (doble derrota si finalment li estova l’esquena). Com va deixar escrit el gran poeta mallorquí Blai Bonet: «I el primer manament és: «No tinguis por». La por és dels animals. / Que el teu cos de cada dia menys s’assembli al d’un animal».