Manel Rodríguez-Castelló
Destacados
El que passa compta
La foto
Nosaltres, en canvi, cada estiu repetim unes mateixes fotos, amb un mateix enquadrament, uns mateixos escenaris i uns mateixos protagonistes
Fotograma de la pel·lícula
Wayne Wang i Paul Auster van codirigir en 1995 la pel·lícula Smoke a partir d’un guió del novel·lista de Newark inspirat en un dels seus contes per al The New York Times. Aggie Wren (Harvel Keitel) regenta un estanc a Brooklyn on l’estiu de 1987 s’entrecreuen diverses històries i personatges, entre ells un escriptor en […]
El que passa compta
Saials. Intel·ligència
L'únic espionatge tolerable fora aquell que se sotmetés democràticament al control parlamentari i tingués per norma l'equilibri entre fins i mitjans
En diuen intel·ligència, ignore per quin motiu, forçant en tot cas l’ètim llatí, que significa `comprendre´, que n’és condició prèvia. I li anteposen allò de `servei´, `agència´ o `centre´ per fer més gran la confusió amb un vernís de respectabilitat sobre pràctiques sovint situades al marge de la llei o directament criminals.
El que passa compta
Saials. Atzucacs
La impossibilitat d'avançar per un atzucac. En francès i també a l'Empordà en diuen cul de sac
En el tresor que la cultura àrab va llegar-nos hi ha aquesta joia lèxica de l’atzucac que el dialecte valencià, al seu torn, ha preservat per al català comú. Directe, amb la mínima adaptació a la fonètica pròpia: az-zuqaq, el carreró. I l’especialització semàntica que estalvia el circumloqui: atzucac, carreró sense eixida.
El que passa compta
Penúria
El que passa compta
Saials. Incendis
El que passa compta
Votats i vetats
El que passa compta
La Processó
Hi ha coses del passat que fins i tot en un paisatge nou com el que va dibuixant-se ara voldran colar-se per la porta falsa i sense pagar entrada

Felip VI va arribar a València per a vés a saber quina contesa més o menys protocolària i heus ací que un grup d’intrèpids dolçainers el rep amb la popular melodia El pas dels maulets, sí, aquella composició d’Al Tall que parla, precisament, de tallar la cua al seu avantpassat borbó. «Una d’espardenyes, una!», em sembla escoltar el senyor Saoro a la barra del mai no prou enyorat bar El Tropical (carrer de Santa Rita per als menys vells). Va prendre’n nota el jove monarca? Li va donar temps d’exclamar almenys de pensament allò de l'»oído barra»? No, clar, perquè a les esferes àuliques del poder no arriba ni l’estridència de la xirimita. No són noves, sinó més aviat inherents a l’exercici del poder, més com més allunyat, ni la ceguesa ni la sordesa, però sí certes actituds dels súbdits de la perifèria valenciana, com apuntàvem tímidament la setmana passada, i la unanimitat parlamentària a reclamar a l’estat un millor tracte fiscal de la qual no han volgut despenjar-se partits tan poc propensos a la sensibilitat nacional com PP i Ciutadans ho confirmaria en part. Certs moviments tectònics, certa mar de fons, certes erupcions provocades per una crisi que amenaça de deixar en la pobresa i l’exclusió dos de cada tres joves valencians (puta pena d’estadístiques recents) estan arribant per fi a la platja de les aparences que no poden ja dissimular ni tot l’aparell mediàtic muntat sobre pactes de silenci ni tot l’autisme d’un poder que continua amb la parafernàlia dels protocols mentre la nau va sortejant per pèls i de moment un naufragi inevitable. Alguns canvis poden semblar-nos massa tímids o fins i tot ser percebuts com una barroera repetició ad nauseam de coses ja vistes i patides, quan mirem el flamant alcalde de València Joan Ribó encapçalant la tradicional «processó cívica» enmig de l’habitual cridòria blavera però també d’aplaudiments de reconeixement i suport democràtic. Hi ha coses del passat que fins i tot en un paisatge nou com el que va dibuixant-se ara voldran colar-se per la porta falsa i sense pagar entrada. La insistència a denominar cívic el numeret processional en què trauen a passejar la senyera de la ciutat amb tanta solemnitat inofensiva (però històricament ofensiva per a la majoria del poble exclòs per himnes i banderes) hauria de fer-nos reflexionar. Potser a còpia de paciència com la que demostren Ribó i companyia, aquesta finesa que confie que no n’hàgem de dir pusil·lanimitat i que intenta evitar que desperte la vella bèstia, aquestes manifestacions es civilitzaran i ens permetran algun dia parlar clar (i català). Passada la data llustrosa, desats en l’armari els vestits de diumenge, escampades pel vent les enganxines que proclamen un dubtós «orgullós de ser valencià» que no es concreta o que es nega de fet en la pràctica evidència, serà l’hora de posar-se la granota de fer faena, amb tantes pinzellades com queden per donar si volem pintar de colors el nou paisatge i desterrar tants grisos i negres de mala memòria. Prepareu l’escala i els pots: «Una de coradeta, una!».

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario