Manel Rodríguez-Castelló
Destacados
El que passa compta
Saials. Verges 2019
Vam travessar enmig d'una boira molt densa el poble d'Ultramorts, presagi d'extraviament espaciotemporal
Lluís Llach va publicar el disc Verges 50 l’any 1980. L’artista empordanès hi posava so als records de la seua infància al poble. El vent, amb aquella tramuntana tossuda que explica molt bé certs trets del caràcter del país, el mercat a la plaça, els carros, l’escola, la processó. / La matinada del dimecres, a […]
El que passa compta
Saial de l’home que camina en cadira de rodes
El camí que en Jordi Puig va començar a Mallorca i ara el té rodant per terres valencianes durarà uns mesos de sud a nord dels Països Catalans i acabarà a Salses, al  Rosselló
De totes les formes de viatjar és segur que la que es fa en cadira de rodes no és ni la més còmoda ni la menys arriscada. De tots els camins potser el que duu a la república de la llibertat és un dels més costeruts, dels més esforçats i també dels més necessaris. /
El que passa compta
La veu de la caverna
Hi ha moltes formes de banalitzar el femenicidi estructural (amb més de 900 víctimes des de 2003 a Espanya, riga's vostè de tots els altres terrorismes), però la del PP és d'una vulgaritat que tomba de tos
Per tancar el pacte a Andalusia Vox demana als seus socis del PP i C’s de suprimir els ajuts per violència domèstica (eufemisme de violència masclista contra les dones). Després del ménage à trois entre els hereus desacomplexats del franquisme (se’n recorden, de l’Aznar sincomplejín?), escenificat per primera vegada als carrers de Barcelona per la […]
El que passa compta
La Processó
Hi ha coses del passat que fins i tot en un paisatge nou com el que va dibuixant-se ara voldran colar-se per la porta falsa i sense pagar entrada

Felip VI va arribar a València per a vés a saber quina contesa més o menys protocolària i heus ací que un grup d’intrèpids dolçainers el rep amb la popular melodia El pas dels maulets, sí, aquella composició d’Al Tall que parla, precisament, de tallar la cua al seu avantpassat borbó. “Una d’espardenyes, una!”, em sembla escoltar el senyor Saoro a la barra del mai no prou enyorat bar El Tropical (carrer de Santa Rita per als menys vells). Va prendre’n nota el jove monarca? Li va donar temps d’exclamar almenys de pensament allò de l'”oído barra”? No, clar, perquè a les esferes àuliques del poder no arriba ni l’estridència de la xirimita. No són noves, sinó més aviat inherents a l’exercici del poder, més com més allunyat, ni la ceguesa ni la sordesa, però sí certes actituds dels súbdits de la perifèria valenciana, com apuntàvem tímidament la setmana passada, i la unanimitat parlamentària a reclamar a l’estat un millor tracte fiscal de la qual no han volgut despenjar-se partits tan poc propensos a la sensibilitat nacional com PP i Ciutadans ho confirmaria en part. Certs moviments tectònics, certa mar de fons, certes erupcions provocades per una crisi que amenaça de deixar en la pobresa i l’exclusió dos de cada tres joves valencians (puta pena d’estadístiques recents) estan arribant per fi a la platja de les aparences que no poden ja dissimular ni tot l’aparell mediàtic muntat sobre pactes de silenci ni tot l’autisme d’un poder que continua amb la parafernàlia dels protocols mentre la nau va sortejant per pèls i de moment un naufragi inevitable. Alguns canvis poden semblar-nos massa tímids o fins i tot ser percebuts com una barroera repetició ad nauseam de coses ja vistes i patides, quan mirem el flamant alcalde de València Joan Ribó encapçalant la tradicional “processó cívica” enmig de l’habitual cridòria blavera però també d’aplaudiments de reconeixement i suport democràtic. Hi ha coses del passat que fins i tot en un paisatge nou com el que va dibuixant-se ara voldran colar-se per la porta falsa i sense pagar entrada. La insistència a denominar cívic el numeret processional en què trauen a passejar la senyera de la ciutat amb tanta solemnitat inofensiva (però històricament ofensiva per a la majoria del poble exclòs per himnes i banderes) hauria de fer-nos reflexionar. Potser a còpia de paciència com la que demostren Ribó i companyia, aquesta finesa que confie que no n’hàgem de dir pusil·lanimitat i que intenta evitar que desperte la vella bèstia, aquestes manifestacions es civilitzaran i ens permetran algun dia parlar clar (i català). Passada la data llustrosa, desats en l’armari els vestits de diumenge, escampades pel vent les enganxines que proclamen un dubtós “orgullós de ser valencià” que no es concreta o que es nega de fet en la pràctica evidència, serà l’hora de posar-se la granota de fer faena, amb tantes pinzellades com queden per donar si volem pintar de colors el nou paisatge i desterrar tants grisos i negres de mala memòria. Prepareu l’escala i els pots: “Una de coradeta, una!”.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario