Manel Rodríguez-Castelló
Destacados
El que passa compta
La foto
Nosaltres, en canvi, cada estiu repetim unes mateixes fotos, amb un mateix enquadrament, uns mateixos escenaris i uns mateixos protagonistes
Fotograma de la pel·lícula
Wayne Wang i Paul Auster van codirigir en 1995 la pel·lícula Smoke a partir d’un guió del novel·lista de Newark inspirat en un dels seus contes per al The New York Times. Aggie Wren (Harvel Keitel) regenta un estanc a Brooklyn on l’estiu de 1987 s’entrecreuen diverses històries i personatges, entre ells un escriptor en […]
El que passa compta
Saials. Intel·ligència
L'únic espionatge tolerable fora aquell que se sotmetés democràticament al control parlamentari i tingués per norma l'equilibri entre fins i mitjans
En diuen intel·ligència, ignore per quin motiu, forçant en tot cas l’ètim llatí, que significa `comprendre´, que n’és condició prèvia. I li anteposen allò de `servei´, `agència´ o `centre´ per fer més gran la confusió amb un vernís de respectabilitat sobre pràctiques sovint situades al marge de la llei o directament criminals.
El que passa compta
Saials. Atzucacs
La impossibilitat d'avançar per un atzucac. En francès i també a l'Empordà en diuen cul de sac
En el tresor que la cultura àrab va llegar-nos hi ha aquesta joia lèxica de l’atzucac que el dialecte valencià, al seu torn, ha preservat per al català comú. Directe, amb la mínima adaptació a la fonètica pròpia: az-zuqaq, el carreró. I l’especialització semàntica que estalvia el circumloqui: atzucac, carreró sense eixida.
El que passa compta
Penúria
El que passa compta
Saials. Incendis
El que passa compta
Votats i vetats
El que passa compta
La rabosa en el galliner
El fiscal Moix, era una rabosa corrupta encarregada de perseguir la corrupció fins que els seus ullals han resplendit a la llum pública

Ja coneixeu la famosa faula: un dia a l’amo del corral se li va acudir la brillant idea de col·locar una rabosa d’encarregada del galliner. No cal explicar com va acabar la cosa perquè ja us la podeu imaginar, però hauria estat molt pitjor si no haguessen caigut en el compte que la rabosa té la funesta mania, vés per on, de menjar gallines, i feta dimitir, no sense excusar-se abans d’haver-la confosa amb un gos pastor lleial i ben ensinistrat. Però com que aquesta mena d’equivocacions sovintejaven tant en aquell poble (un dia es va descobrir que el cap dels bombers era piròman, que el jutge tenia carnet del partit, que al capellà responsable de la catequesi li agradaven els xiquets, que el director del banc es cruspia els estalvis dels clients en paradisos fiscals, que el cap de la policia inventava proves falses contra els líders independentistes, que…), la gent va començar a sospitar que el problema en realitat eren els amos del corral i la manera com havien organitzat, per a benefici propi, el corral mateix. El fiscal Moix, forçat a dimitir per a enèsim i provisional alleujament dels amos del corral, era un gat (per fer honor al nom) amb negocis no declarats a Panamà, una rabosa corrupta encarregada de perseguir la corrupció fins que els seus ullals han resplendit a la llum pública i l’escàndol s’ha sumat a l’interminable llistat de podridura, amb noms i cognoms, que s’acumula per tots els racons del corral però que encara manté dempeus Rajoy i els seus adlàters. Que en aquestes circumstàncies el mosso del corral, Pedro Sánchez, s’apresse diligent a amagar tanta brutesa i apuntalar els taulons corcats del galliner, més que un signe de debilitat política és simple manca de decència i connivència mal dissimulada amb el règim corrupte. Uns i altres, mentre Rajoy tria la corbata que es posarà per anar a declarar en persona pel cas Gürtel (ell hauria preferit fer-ho a través de l’ectoplasma espiritista de la pantalla, que es deu pensar que esquitxa menys, però no ha colat), confien que l’amuntegament d’escàndols, aquesta fartera diària, anul·larà per excés de llum tota possibilitat de visió. I no els falta raó: el malalt crònic té una mala salut de ferro i és tan intens i escampat el seu dolor, que ja ni se n’adona. Ens hem familiaritzat tant amb aquesta pesta del corral que comença a semblar-nos normal. Ens debatem, doncs, entre la impotència de pensar que això no té remei, que una nova rabosa substituirà la rabosa caiguda i que el cercle viciós és per sempre, i l’aventura de la ruptura amb el corral podrit i la construcció d’una nova estança més oberta i diàfana. Amb tot, el que sabem del cas Moix no és res comparat amb l’Operació Catalunya, una via directa, segons que han demostrat periodistes de Público, a les clavegueres del corral. Ells ja han apostat pel cercle viciós mentre el puguen aguantar i els garantesca el poder i els privilegis, a costa precisament de la democràcia. I què esperem tots els altres mentre el corral se’ns cau a trossos?

[Publicat el dissabte 3 de juny de 2017.]

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario