Manel Rodríguez-Castelló
Destacados
El que passa compta
Saials. Verges 2019
Vam travessar enmig d'una boira molt densa el poble d'Ultramorts, presagi d'extraviament espaciotemporal
Lluís Llach va publicar el disc Verges 50 l’any 1980. L’artista empordanès hi posava so als records de la seua infància al poble. El vent, amb aquella tramuntana tossuda que explica molt bé certs trets del caràcter del país, el mercat a la plaça, els carros, l’escola, la processó. / La matinada del dimecres, a […]
El que passa compta
Saial de l’home que camina en cadira de rodes
El camí que en Jordi Puig va començar a Mallorca i ara el té rodant per terres valencianes durarà uns mesos de sud a nord dels Països Catalans i acabarà a Salses, al  Rosselló
De totes les formes de viatjar és segur que la que es fa en cadira de rodes no és ni la més còmoda ni la menys arriscada. De tots els camins potser el que duu a la república de la llibertat és un dels més costeruts, dels més esforçats i també dels més necessaris. /
El que passa compta
La veu de la caverna
Hi ha moltes formes de banalitzar el femenicidi estructural (amb més de 900 víctimes des de 2003 a Espanya, riga's vostè de tots els altres terrorismes), però la del PP és d'una vulgaritat que tomba de tos
Per tancar el pacte a Andalusia Vox demana als seus socis del PP i C’s de suprimir els ajuts per violència domèstica (eufemisme de violència masclista contra les dones). Després del ménage à trois entre els hereus desacomplexats del franquisme (se’n recorden, de l’Aznar sincomplejín?), escenificat per primera vegada als carrers de Barcelona per la […]
El que passa compta
La reflexió
Al capdavall només hi ha dos tipus de votants: els qui empenyen per millorar l'estat de coses i els qui ho fan precisament per evitar-ho, perquè tot continue més o menys igual.

Amb variants més o menys afortunades, aquesta columna d’avui ja l’he escrita no sé quantes vegades. Potser tantes com eleccions he vist i patit en els meus dies, que no són pocs. Els experts en la inexactíssima ciència de la demoscòpia i les seues múltiples ramificacions hi veuran factors i aspectes que a mi se m’escapen, però diria que al capdavall només hi ha dos tipus de votants: els qui empenyen per millorar l’estat de coses (d’allò públic al més estrictament privat, i en aquest sentit sí que l’abast del canvi a què s’aspira és obert i matisat com un ventall) i els qui ho fan precisament per evitar-ho, perquè tot continue més o menys igual. La vella dinàmica entre optimistes i pessimistes (d’altres en diran realistes, o egoistament interessats, o vés a saber què), o entre esquerres i dretes. Hi ha també, òbviament, els abstencionistes, que formen categoria a part, i els votants en blanc que van inspirar una magnífica novel•la de José Saramago, i els del vot deliberadament nul, figues també d’un altre paner. Des de fa molts anys, i al País Valencià, les eleccions de demà arriben orquestrades amb instruments molt singulars. La música que hem escoltat aquests dies, sense ser del tot original, té una solemnitat especial que feia temps que havíem oblidat. Els vint anys llargs de poder absolut del PP ens han posat literalment a la vora d’un abisme la negror i profunditat del qual a penes ha començat a revelar-se (ha començat a veure i patir una part ja no gens desdenyable de la ciutadania). La possibilitat d’un canvi en el comandament de la nau i l’obertura de nous horitzons per al nostre poble és la melodia de fons que vibra amb insistència i que fa d’aquesta cita dominical alguna cosa més que la introducció rutinària d’una papereta en la corresponent urna. I com que ser optimista no vol dir ser ingenu, hi ha una manera de votar conscient de la mateixa imperfecció del sistema de representació, començant per la injusta barrera valenciana del 5% que tantes decepcions ens ha proporcionat. Els escèptics que votem amb un cert optimisme (altrament no ho faríem) no votem només persones, responent als automatismes dels grans cartells electorals i els sofisticats i caríssims mètodes de propaganda, sinó també idees, sobretot idees i projectes. Als votants convençuts que tots els polítics, sense excepció, són iguals, ja els va bé els que ara remenen les cireres i potser apostaran pels grans factòtums del lladronici, encara que dels seus negocis a ells no els en caiguen ni unes molletes. Però les coses, malgrat l’obligat reduccionisme d’aquestes línies, són socialment complexes, i hi ha també el vot de la por i el de la ignorància, fins i tot el del masoquisme, que és el que permet mantenir un estat de putrefacció insostenible. Clar, la democràcia no es fa només a les urnes, sinó en la vida diària, des de la responsabilitat de cadascú, o almenys així ho pensa un optimista. De manera que demà, com avui, com ahir, toca reflexionar per elegir si volem continuar amb l’actual gasofa infecta o si pel contrari ens aventurem a tastar nous plats més saborosos que ens animen una mica l’existència. En parlarem diumenge al vespre i en bona hora.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario