Amb variants més o menys afortunades, aquesta columna d’avui ja l’he escrita no sé quantes vegades. Potser tantes com eleccions he vist i patit en els meus dies, que no són pocs. Els experts en la inexactíssima ciència de la demoscòpia i les seues múltiples ramificacions hi veuran factors i aspectes que a mi se m’escapen, però diria que al capdavall només hi ha dos tipus de votants: els qui empenyen per millorar l’estat de coses (d’allò públic al més estrictament privat, i en aquest sentit sí que l’abast del canvi a què s’aspira és obert i matisat com un ventall) i els qui ho fan precisament per evitar-ho, perquè tot continue més o menys igual. La vella dinàmica entre optimistes i pessimistes (d’altres en diran realistes, o egoistament interessats, o vés a saber què), o entre esquerres i dretes. Hi ha també, òbviament, els abstencionistes, que formen categoria a part, i els votants en blanc que van inspirar una magnífica novel•la de José Saramago, i els del vot deliberadament nul, figues també d’un altre paner. Des de fa molts anys, i al País Valencià, les eleccions de demà arriben orquestrades amb instruments molt singulars. La música que hem escoltat aquests dies, sense ser del tot original, té una solemnitat especial que feia temps que havíem oblidat. Els vint anys llargs de poder absolut del PP ens han posat literalment a la vora d’un abisme la negror i profunditat del qual a penes ha començat a revelar-se (ha començat a veure i patir una part ja no gens desdenyable de la ciutadania). La possibilitat d’un canvi en el comandament de la nau i l’obertura de nous horitzons per al nostre poble és la melodia de fons que vibra amb insistència i que fa d’aquesta cita dominical alguna cosa més que la introducció rutinària d’una papereta en la corresponent urna. I com que ser optimista no vol dir ser ingenu, hi ha una manera de votar conscient de la mateixa imperfecció del sistema de representació, començant per la injusta barrera valenciana del 5% que tantes decepcions ens ha proporcionat. Els escèptics que votem amb un cert optimisme (altrament no ho faríem) no votem només persones, responent als automatismes dels grans cartells electorals i els sofisticats i caríssims mètodes de propaganda, sinó també idees, sobretot idees i projectes. Als votants convençuts que tots els polítics, sense excepció, són iguals, ja els va bé els que ara remenen les cireres i potser apostaran pels grans factòtums del lladronici, encara que dels seus negocis a ells no els en caiguen ni unes molletes. Però les coses, malgrat l’obligat reduccionisme d’aquestes línies, són socialment complexes, i hi ha també el vot de la por i el de la ignorància, fins i tot el del masoquisme, que és el que permet mantenir un estat de putrefacció insostenible. Clar, la democràcia no es fa només a les urnes, sinó en la vida diària, des de la responsabilitat de cadascú, o almenys així ho pensa un optimista. De manera que demà, com avui, com ahir, toca reflexionar per elegir si volem continuar amb l’actual gasofa infecta o si pel contrari ens aventurem a tastar nous plats més saborosos que ens animen una mica l’existència. En parlarem diumenge al vespre i en bona hora.