Cada any, pel Solstici d’Hivern, entre Nadal i Reis, i enmig del paisatge lluminós de les ciutats, amerat d’un fred papassetià, se sent la simbomba fosca de les nits més llargues. Segur que el poeta del port i les gavines, el veí de la Barceloneta, rebel i enamorat, pobre i orfe de solemnitat, no fou el primer a sentir-la, amb el seu ritme fet de profunditats d’argila, el seu eco monocorde i escatològic, la tristesa que es disfressa amb esclats d’algaravia i nadales populars, però sí el primer a desentranyar-la en uns versos memorables i desvelar la gran trampa del narcòtic. La simbomba sempre hi és encara que ja ningú la faça sonar a força de braç i saliva si no és en forma d’espectacle i cavalcada, amb el seu contrapunt alegre, desimbolt i fosc que dessacralitza el luxe i l’eufòria descordada, la cel·lofana del sentimentalisme amb què solem embolicar la mala consciència. Si el caganer dels nostres betlems no estigués tan concentrat en les seues coses, aliè per complet als cants d’àngels i sirenes que anuncien la bona vella, es dedicaria a pegar-li fort a la simbomba amb altres caganers que, alliberats també de les seues urgències, mamprendrien botelles d’anís i canyes i matraques i armarien bona gresca. Però avui ja no toca ningú la simboma si no és en processons reglades, o amb el succedani lamentable del plàstic, perquè a les superfícies comercials (autèntics tòtems d’aquests temps) s’estimen més les campanetes i els discos ratllats de melodies forasteres perbocant com un tió antipàtic tones d’emocions envasades que compleixen estrictament els estàndards de qualitat, el codi de barres (de molta barra!) i la data de caducitat del producte en lloc ben visible (i sense que hi aparega mai la llista d’ingredients tòxics). Malgrat tot, en el fred de la nit sentirem la simbomba fosca. Arribarà amb les imatges de l’Alep massacrat, amb la notícia de desnonats d’energia, amb el nou assassinat masclista i els cartons que alberguen el cos sense nom ni rostre que dorm el son etílic sota el neó d’un caixer automàtic; arribarà amb l’atemptat que retroalimenten els fanàtics de tots els dogmes en un mercat berlinès, arribarà amb l’enèsima condemna legal de la llibertat legítima d’homes i pobles, i també amb la cadira buida i l’inexorable finitud dels cicles. Sempre, però, ens quedarà el Tirisiti, les cosquerelles profanes del sagristà, els enganys de la mestressa i el globus de Milà, per molt que per dissimular l’absoluta manca d’idees per a la ciutat a algú se li haja acudit la vella idea de convertir Alcoi en un parc temàtic obert tot l’any, de festa en festa. Però aquesta és la nova religió laica, d’un laïcisme guanyat a pols de pobresa i afany i utopia. El gran somni fraternal convertit en cerimònia, en bon humor, en abraçada, però també en oblit i evasió suïcida. Hi farem mans i mànegues i renovarem el gran escenari simbòlic, el cap sota l’ala de presents i futurs funestos, mentre al fons de la nit se sentirà un any més la simbomba fosca per recordar-nos tot el que podríem fer i el que encara fóra possible si repartíem amb trellat aquestes dosis increïbles d’energia col·lectiva. Bones festes.