Manel Rodríguez-Castelló
Destacados
El que passa compta
Saials. Armar-se de raons
Com tot assaig digne d'aquest nom, s'hi donen la mà, en perfecte equilibri, lleugeresa i densitat, amenitat i profunditat.
Acaba d’eixir Obertura republicana (Catalunya després del nacionalisme), una lúcida i lluïda anàlisi d’Enric Marín i Joan Manuel Tresserras, a l’editorial Pòrtic. Front a la diària contaminació de la propaganda dels altaveus mediàtics del règim, que tant de mal fan a les ànimes càndides, les virtuts higièniques, terapèutiques i engrescadores del compromís i l’honestedat i […]
El que passa compta
El major Trapero
Posat entre l'espasa de la política i la paret de la legalitat, Trapero és abans que res un bon professional, Major d'un cos armat amb consciència de servei a la societat
En aquesta versió actualitzada però sense gens de gràcia de L’escopeta nacional que és l’Espanya d’avui les dues peces de caça major més cobejades han sigut el President Puigdemont i el Major dels Mossos d’Esquadra, Josep Lluís Trapero. Des de molt abans potser dels fets de setembre i octubre de 2017 que ara fan com […]
El que passa compta
Saials. La revolució de les dones
Com tota transformació radical, la revolució que les dones (sobretot les dones) han posat en marxa no és potser el final de res sinó el principi de moltes coses
La revolució de les dones i els seus companys o còmplices masculins (còmplice, en el sentit fusterià: aquell que t’ajuda a ser com ets) és, com tota revolució seriosa, una aposta de transformació profunda de les formes de vida individuals i col·lectives, és a dir, de caràcter cultural.
El que passa compta
Pedreguer
El que passa compta
Saials. Matar un rossinyol
El que passa compta
Saials. El cant de l’oriol
El que passa compta
L’àguila negra
La cançó és el transsumpte poètic i melodiós d'una relació incestuosa forçada pel pare de l'artista

Fa un dia més aviat fresquet i lluminós, d’autèntica primavera d’hivern, en què podria ser que res no fos mesquí. Després del treball s’ha amanit un dinar frugal i saborós, amb pasta a la salsa de mostassa i salmó fumat, recepta que acaba d’improvisar i que paladeja amb un vistiplau discret, nous i una poma, tot acompanyat d’una copa generosa de Vermell 2012 del Celler del Roure de Moixent, amb què darrerament tasta les delícies del vi dels Alforins criat en gerres de fang soterrades, a la manera antiga. No hi ha faltat una tassa de bon cafè i un rotllet d’anís que ha trobat a la panera. A la TV3, que encara ha de veure per internet, el telenotícies del migdia és retransmès allà lluny i arriba al menjador com un instrument de vent amb sordina, colors i mapes del temps. No sap per què, quan ha acabat de desparar taula, just en el moment d’alçar-se de la cadira, ha començat a cantar L’àguila negra, senyal inequívoc que ja devia dur la cançó removent-se pels racons de la desmemòria feia estona. Ell la coneixia per la versió que Maria del Mar Bonet gravà en 1981. Perquè –ho sap ara, després d’haver tafanejat una mica per la xarxa– es tracta d’una composició original de la cantant francesa Barbara, inspirada en una sonata (quina?) de Beethoven i enregistrada en 1970. Potser és mania del costum, però tot i que Barbara se li ha revelat des de la primera nota com una cantant primorosa, encara s’estima més escoltar-la en la veu de la mallorquina, aquell crescendo majestuós com el vol solemne i cadenciós d’una àguila, la veu de la Bonet que embolcalla i acarona, de vellut, de seda, de profunditats palatals… És una d’aquelles cançons que es presten molt bé al cant coral. I així la recorda, entonada a duo o amb polifonies més àmplies, en els dies ja remots de la seua joventut, amb la claredat dels cels oberts i l’ombra amenaçadora de l’ocell negre que desvetla el son d’un infant, feta dels materials agredolços de la malenconia, atracció i refús a parts iguals, ingravidesa del vol, odi i amor. Continua la recerca, com qui busca explicacions als capricis d’un record i al glop sobtat des d’on irrompen certes cançons, i descobreix que, segons explicà Barbara en unes memòries d’última hora, la cançó és el transsumpte poètic i melodiós d’una relació incestuosa forçada pel pare de l’artista. Eminents psicoanalistes, de llavors ençà, s’han dedicat a resseguir els símbols que fins ara velaven els misteris poètics de la cançó: el son, el llac, l’àguila negra, el robí i el diamant blau, el bec i el coll, el núvol blanc i el país d’altres temps. Potser tot això explica un poc el que la cançó ha tingut per a ell d’inquietant, d’ambivalent (com el plaer de la tristesa), però deixa intacte al capdavall el misteri de la seua composició. La versió de la Bonet és de Delfí Abella, psiquiatre integrant d’Els Setze Jutges. Psiquiatre, es repeteix. El cercle es tanca. Barbara va morir en 1997. A l’interior de cadascú i per l’aire límpid sempre vola una àguila negra.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario