Manel Rodríguez-Castelló
Destacados
El que passa compta
Saials. Verges 2019
Vam travessar enmig d'una boira molt densa el poble d'Ultramorts, presagi d'extraviament espaciotemporal
Lluís Llach va publicar el disc Verges 50 l’any 1980. L’artista empordanès hi posava so als records de la seua infància al poble. El vent, amb aquella tramuntana tossuda que explica molt bé certs trets del caràcter del país, el mercat a la plaça, els carros, l’escola, la processó. / La matinada del dimecres, a […]
El que passa compta
Saial de l’home que camina en cadira de rodes
El camí que en Jordi Puig va començar a Mallorca i ara el té rodant per terres valencianes durarà uns mesos de sud a nord dels Països Catalans i acabarà a Salses, al  Rosselló
De totes les formes de viatjar és segur que la que es fa en cadira de rodes no és ni la més còmoda ni la menys arriscada. De tots els camins potser el que duu a la república de la llibertat és un dels més costeruts, dels més esforçats i també dels més necessaris. /
El que passa compta
La veu de la caverna
Hi ha moltes formes de banalitzar el femenicidi estructural (amb més de 900 víctimes des de 2003 a Espanya, riga's vostè de tots els altres terrorismes), però la del PP és d'una vulgaritat que tomba de tos
Per tancar el pacte a Andalusia Vox demana als seus socis del PP i C’s de suprimir els ajuts per violència domèstica (eufemisme de violència masclista contra les dones). Després del ménage à trois entre els hereus desacomplexats del franquisme (se’n recorden, de l’Aznar sincomplejín?), escenificat per primera vegada als carrers de Barcelona per la […]
El que passa compta
L’anestèsia
Des del punt de vista de la veracitat democràtica i informativa no tens dret a rebaixar els pam dalt pam baix 1.800.000 ciutadans que vam eixir al carrer a poc més de 500.000 ni convertir la disciplinada, festiva i decidida multitud en un ramat d'eixelebrats abduïts per un president boig.

Fer una ullada a la premsa de Madrid després d’haver vist i viscut en primera persona del singular la gran manifestació de l’11 de setembre a Barcelona és prendre consciència de l’abisme que separa la realitat, per molt difícil que siga de comprendre, i la ficció, independentment de la qualitat de la prosa o de la simple mala bava que escriu amb lletres gruixudes.

Aquest abisme atàvic, més o menys dissimulat en els temps de conllevancia que el poder administra com i quan li convé, s’obri com una fossa insondable davant les coses que realment compten i quan la confrontació política i ideològica, saó de qualsevol democràcia avançada, es viu i es veu com una guerra oberta. A l’enemic, ni aigua. En bona part devem a aquesta guerra d’intoxicació i propaganda no solament que la desafecció de Catalunya envers l’Estat que anunciava fa uns anys Montilla amb un filet de veu s’haja convertit en el gran tsunami independentista dels nostres dies, sinó l’eficaç anestèsia amb què malviuen la majoria d’espanyols que s’engreixen amb el pinso anticatalanista. Pots no estar d’acord amb l’objectiu que perseguia la manifestació de Barcelona, però des del punt de vista de la veracitat democràtica i informativa no tens dret a rebaixar els pam dalt pam baix 1.800.000 ciutadans que vam eixir al carrer a poc més de 500.000 ni convertir la disciplinada, festiva i decidida multitud en un ramat d’eixelebrats abduïts per un president boig. No pots, com Rajoy, embarbussar-te en penoses metàfores mèdiques i xiular com qui sent ploure ni insistir com fa la Cospedal amb l’avorrida sonsònia que són les lleis, i no les manifestacions lliures dels ciutadans, les úniques que governen. Pots negar la realitat problemàtica i enrocar-te com un rei vençut però tard o d’hora t’hi has d’enfrontar. I el problema és que Catalunya vol votar la seua llibertat. Quina llei, que avalarà previsiblement un Tribunal Consitucional deslegitimat, titella dels grans partits del règim, pot negar aquest dret elemental en democràcia? L’escac que el poble de Catalunya, la seua societat civil i les seues institucions ha plantejat a l’Estat i a l’estat de coses d’una democràcia dessubstanciada i exhausta, i que més prompte que tard el durà a la seua independència, és ben probablement la revolució democràtica més important que avui coneixen Europa i el món. I hauria de servir també per desemperesir els endormiscats pobles hispànics. La corretja sanitària que el poder de Madrid i els seus mitjans de formació de masses està imposant al procés, però, no fa més que eixamplar l’abisme i assegurar l’anestèsia del personal. Però qui tinga ulls que mire i intente comprendre.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario