Manel Rodríguez-Castelló
Destacados
El que passa compta
La foto
Nosaltres, en canvi, cada estiu repetim unes mateixes fotos, amb un mateix enquadrament, uns mateixos escenaris i uns mateixos protagonistes
Fotograma de la pel·lícula
Wayne Wang i Paul Auster van codirigir en 1995 la pel·lícula Smoke a partir d’un guió del novel·lista de Newark inspirat en un dels seus contes per al The New York Times. Aggie Wren (Harvel Keitel) regenta un estanc a Brooklyn on l’estiu de 1987 s’entrecreuen diverses històries i personatges, entre ells un escriptor en […]
El que passa compta
Saials. Intel·ligència
L'únic espionatge tolerable fora aquell que se sotmetés democràticament al control parlamentari i tingués per norma l'equilibri entre fins i mitjans
En diuen intel·ligència, ignore per quin motiu, forçant en tot cas l’ètim llatí, que significa `comprendre´, que n’és condició prèvia. I li anteposen allò de `servei´, `agència´ o `centre´ per fer més gran la confusió amb un vernís de respectabilitat sobre pràctiques sovint situades al marge de la llei o directament criminals.
El que passa compta
Saials. Atzucacs
La impossibilitat d'avançar per un atzucac. En francès i també a l'Empordà en diuen cul de sac
En el tresor que la cultura àrab va llegar-nos hi ha aquesta joia lèxica de l’atzucac que el dialecte valencià, al seu torn, ha preservat per al català comú. Directe, amb la mínima adaptació a la fonètica pròpia: az-zuqaq, el carreró. I l’especialització semàntica que estalvia el circumloqui: atzucac, carreró sense eixida.
El que passa compta
Penúria
El que passa compta
Saials. Incendis
El que passa compta
Votats i vetats
El que passa compta
L’anestèsia
Des del punt de vista de la veracitat democràtica i informativa no tens dret a rebaixar els pam dalt pam baix 1.800.000 ciutadans que vam eixir al carrer a poc més de 500.000 ni convertir la disciplinada, festiva i decidida multitud en un ramat d'eixelebrats abduïts per un president boig.

Fer una ullada a la premsa de Madrid després d’haver vist i viscut en primera persona del singular la gran manifestació de l’11 de setembre a Barcelona és prendre consciència de l’abisme que separa la realitat, per molt difícil que siga de comprendre, i la ficció, independentment de la qualitat de la prosa o de la simple mala bava que escriu amb lletres gruixudes.

Aquest abisme atàvic, més o menys dissimulat en els temps de conllevancia que el poder administra com i quan li convé, s’obri com una fossa insondable davant les coses que realment compten i quan la confrontació política i ideològica, saó de qualsevol democràcia avançada, es viu i es veu com una guerra oberta. A l’enemic, ni aigua. En bona part devem a aquesta guerra d’intoxicació i propaganda no solament que la desafecció de Catalunya envers l’Estat que anunciava fa uns anys Montilla amb un filet de veu s’haja convertit en el gran tsunami independentista dels nostres dies, sinó l’eficaç anestèsia amb què malviuen la majoria d’espanyols que s’engreixen amb el pinso anticatalanista. Pots no estar d’acord amb l’objectiu que perseguia la manifestació de Barcelona, però des del punt de vista de la veracitat democràtica i informativa no tens dret a rebaixar els pam dalt pam baix 1.800.000 ciutadans que vam eixir al carrer a poc més de 500.000 ni convertir la disciplinada, festiva i decidida multitud en un ramat d’eixelebrats abduïts per un president boig. No pots, com Rajoy, embarbussar-te en penoses metàfores mèdiques i xiular com qui sent ploure ni insistir com fa la Cospedal amb l’avorrida sonsònia que són les lleis, i no les manifestacions lliures dels ciutadans, les úniques que governen. Pots negar la realitat problemàtica i enrocar-te com un rei vençut però tard o d’hora t’hi has d’enfrontar. I el problema és que Catalunya vol votar la seua llibertat. Quina llei, que avalarà previsiblement un Tribunal Consitucional deslegitimat, titella dels grans partits del règim, pot negar aquest dret elemental en democràcia? L’escac que el poble de Catalunya, la seua societat civil i les seues institucions ha plantejat a l’Estat i a l’estat de coses d’una democràcia dessubstanciada i exhausta, i que més prompte que tard el durà a la seua independència, és ben probablement la revolució democràtica més important que avui coneixen Europa i el món. I hauria de servir també per desemperesir els endormiscats pobles hispànics. La corretja sanitària que el poder de Madrid i els seus mitjans de formació de masses està imposant al procés, però, no fa més que eixamplar l’abisme i assegurar l’anestèsia del personal. Però qui tinga ulls que mire i intente comprendre.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario