Manel Rodríguez-Castelló
Destacados
El que passa compta
El major Trapero
Posat entre l'espasa de la política i la paret de la legalitat, Trapero és abans que res un bon professional, Major d'un cos armat amb consciència de servei a la societat
En aquesta versió actualitzada però sense gens de gràcia de L’escopeta nacional que és l’Espanya d’avui les dues peces de caça major més cobejades han sigut el President Puigdemont i el Major dels Mossos d’Esquadra, Josep Lluís Trapero. Des de molt abans potser dels fets de setembre i octubre de 2017 que ara fan com […]
El que passa compta
Saials. La revolució de les dones
Com tota transformació radical, la revolució que les dones (sobretot les dones) han posat en marxa no és potser el final de res sinó el principi de moltes coses
La revolució de les dones i els seus companys o còmplices masculins (còmplice, en el sentit fusterià: aquell que t’ajuda a ser com ets) és, com tota revolució seriosa, una aposta de transformació profunda de les formes de vida individuals i col·lectives, és a dir, de caràcter cultural.
El que passa compta
Pedreguer
...d'això sí que en parle de primera mà gràcies al recital que amb el nom de «Pedra foguera» vaig oferir el dimecres passat davant un públic amatent i generós
«A Pedreguê / tot ho saben fê; / saben escurâ, granâ / i treure els gossos a cagâ», diuen els dels pobles dels voltants imitant la forma de parlar d’aquest poble de la Marina, que emmudeix les erres finals, potser com una romanalla de la presència mallorquina que repoblà quan l’expulsió dels moriscos tants llocs […]
El que passa compta
Saials. Matar un rossinyol
El que passa compta
Saials. El cant de l’oriol
El que passa compta
Contra el diàleg
El que passa compta
L’anestèsia
Des del punt de vista de la veracitat democràtica i informativa no tens dret a rebaixar els pam dalt pam baix 1.800.000 ciutadans que vam eixir al carrer a poc més de 500.000 ni convertir la disciplinada, festiva i decidida multitud en un ramat d'eixelebrats abduïts per un president boig.

Fer una ullada a la premsa de Madrid després d’haver vist i viscut en primera persona del singular la gran manifestació de l’11 de setembre a Barcelona és prendre consciència de l’abisme que separa la realitat, per molt difícil que siga de comprendre, i la ficció, independentment de la qualitat de la prosa o de la simple mala bava que escriu amb lletres gruixudes.

Aquest abisme atàvic, més o menys dissimulat en els temps de conllevancia que el poder administra com i quan li convé, s’obri com una fossa insondable davant les coses que realment compten i quan la confrontació política i ideològica, saó de qualsevol democràcia avançada, es viu i es veu com una guerra oberta. A l’enemic, ni aigua. En bona part devem a aquesta guerra d’intoxicació i propaganda no solament que la desafecció de Catalunya envers l’Estat que anunciava fa uns anys Montilla amb un filet de veu s’haja convertit en el gran tsunami independentista dels nostres dies, sinó l’eficaç anestèsia amb què malviuen la majoria d’espanyols que s’engreixen amb el pinso anticatalanista. Pots no estar d’acord amb l’objectiu que perseguia la manifestació de Barcelona, però des del punt de vista de la veracitat democràtica i informativa no tens dret a rebaixar els pam dalt pam baix 1.800.000 ciutadans que vam eixir al carrer a poc més de 500.000 ni convertir la disciplinada, festiva i decidida multitud en un ramat d’eixelebrats abduïts per un president boig. No pots, com Rajoy, embarbussar-te en penoses metàfores mèdiques i xiular com qui sent ploure ni insistir com fa la Cospedal amb l’avorrida sonsònia que són les lleis, i no les manifestacions lliures dels ciutadans, les úniques que governen. Pots negar la realitat problemàtica i enrocar-te com un rei vençut però tard o d’hora t’hi has d’enfrontar. I el problema és que Catalunya vol votar la seua llibertat. Quina llei, que avalarà previsiblement un Tribunal Consitucional deslegitimat, titella dels grans partits del règim, pot negar aquest dret elemental en democràcia? L’escac que el poble de Catalunya, la seua societat civil i les seues institucions ha plantejat a l’Estat i a l’estat de coses d’una democràcia dessubstanciada i exhausta, i que més prompte que tard el durà a la seua independència, és ben probablement la revolució democràtica més important que avui coneixen Europa i el món. I hauria de servir també per desemperesir els endormiscats pobles hispànics. La corretja sanitària que el poder de Madrid i els seus mitjans de formació de masses està imposant al procés, però, no fa més que eixamplar l’abisme i assegurar l’anestèsia del personal. Però qui tinga ulls que mire i intente comprendre.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario