Manel Rodríguez-Castelló
Destacados
El que passa compta
Saials. Intel·ligència
L'únic espionatge tolerable fora aquell que se sotmetés democràticament al control parlamentari i tingués per norma l'equilibri entre fins i mitjans
En diuen intel·ligència, ignore per quin motiu, forçant en tot cas l’ètim llatí, que significa `comprendre´, que n’és condició prèvia. I li anteposen allò de `servei´, `agència´ o `centre´ per fer més gran la confusió amb un vernís de respectabilitat sobre pràctiques sovint situades al marge de la llei o directament criminals. Al servei i […]
El que passa compta
Saials. Atzucacs
La impossibilitat d'avançar per un atzucac. En francès i també a l'Empordà en diuen cul de sac
En el tresor que la cultura àrab va llegar-nos hi ha aquesta joia lèxica de l’atzucac que el dialecte valencià, al seu torn, ha preservat per al català comú. Directe, amb la mínima adaptació a la fonètica pròpia: az-zuqaq, el carreró. I l’especialització semàntica que estalvia el circumloqui: atzucac, carreró sense eixida. · · · […]
El que passa compta
Penúria
A la política i l'estatus quo ja els va bé així, amb el foment de masses vacunades contra la cultura que voten el que els diuen cada cert temps
Amb un to de tristesa no exempt de pessics d’agre humor, es lamentava en aquestes mateixes pàgines l’amic Francesc Pou de com la majoria de gent veu els escriptors («eixos penjats que escriuen», segons la gràfica definició de l’autor). La displicència que Pou atribueix a la cambrera que va atendre un grup d’escriptors en un […]
El que passa compta
Saials. Incendis
El que passa compta
Votats i vetats
El que passa compta
Judici a la llibertat
El que passa compta
L’arbre i la mar
L'aparentment capriciosa forma de cada exemplar, amb els troncs nus i retorçuts com cossos humans en delicada dansa, li semblava el més aproximat a la diversitat de l'ànima humana

Molt abans que arribés al seu coneixement, a través dels llibres, que aquell arbre era el que millor sintetitzava el món mediterrani i que era considerat sagrat per les diverses cultures que s’hi entrellaçaven; molt abans de saber-lo símbol de Zeus i adorn dels suplicants que s’hi adreçaven, d’imaginar-ne una branqueta en el bec del colom que portà a Noè la bona nova del final del diluvi o de veure la multitud agitar-ne en l’aire en l’entrada del Messies a Jerusalem (ritual que es commemorava els Diumenges de Ram de la seua infantesa); molt abans, en fi, d’haver llegit i cantat «Andaluces de Jaén» i de tenir temps de recordar que havia acompanyat el palestí Arafat en el seu famós discurs a l’ONU al costat de la pistola, ell ja s’estimava l’olivera. Més enllà de les òbvies raons econòmiques que n’havien erigit a poc a poc el mite, i que ell per força ignorava, aquell arbre, cada un d’aquells arbres més l’abstracció de tots ells en una idea tan precisa com esmunyedissa, formava part indestriable, amb una discreció que ara creia valorar en el seu just terme, del seu paisatge vital. L’olivera era sinònim de longevitat i permanència, una resistència que de vegades es podia xifrar en milers d’anys, i de singularitat: l’aparentment capriciosa forma de cada exemplar, amb els troncs nus i retorçuts com cossos humans en delicada dansa, li semblava el més aproximat a la diversitat de l’ànima humana. La manera com des de la rabassa enfonsava les seues arrels en la terra, a la qual s’abraçava en un moviment incessant de quieta harmonia que s’estenia per les branques i les fulles de doble tall amb els múltiples matisos del verd al gris argentat, feien d’aquest arbre la criatura més terrenal i, alhora, la més aèria. Imaginava que els vaivens de l’olivera, sota la batuta dels vents, estaven sincronitzats amb el moviment de les ones i calculava el temps que durava aquest diàleg, aquest psalm entonat a duo, entre l’arbre i la mar. De manera que se’n va fer plantar un en un pam de terra vora el mar, prou gran perquè ja donés ombra, i en va tenir cura perquè el transterrat s’hi sentís com a casa al costat del romaní, la pebrella, l’espígol o la garrofera. Qui sap, es deia, si algun dia hi niaria l’òliba o el brúfol, els ulls de la sàvia Atenea que veuen en la foscor. El que era segur era que al proper hivern faria olives i que potser, mentre se les aniria menjant a poc a poc i llançant-ne el pinyol, continuaria desxifrant el cant immemorial de l’arbre i la mar.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario