Manel Rodríguez-Castelló
Destacados
El que passa compta
La foto
Nosaltres, en canvi, cada estiu repetim unes mateixes fotos, amb un mateix enquadrament, uns mateixos escenaris i uns mateixos protagonistes
Fotograma de la pel·lícula
Wayne Wang i Paul Auster van codirigir en 1995 la pel·lícula Smoke a partir d’un guió del novel·lista de Newark inspirat en un dels seus contes per al The New York Times. Aggie Wren (Harvel Keitel) regenta un estanc a Brooklyn on l’estiu de 1987 s’entrecreuen diverses històries i personatges, entre ells un escriptor en […]
El que passa compta
Saials. Intel·ligència
L'únic espionatge tolerable fora aquell que se sotmetés democràticament al control parlamentari i tingués per norma l'equilibri entre fins i mitjans
En diuen intel·ligència, ignore per quin motiu, forçant en tot cas l’ètim llatí, que significa `comprendre´, que n’és condició prèvia. I li anteposen allò de `servei´, `agència´ o `centre´ per fer més gran la confusió amb un vernís de respectabilitat sobre pràctiques sovint situades al marge de la llei o directament criminals.
El que passa compta
Saials. Atzucacs
La impossibilitat d'avançar per un atzucac. En francès i també a l'Empordà en diuen cul de sac
En el tresor que la cultura àrab va llegar-nos hi ha aquesta joia lèxica de l’atzucac que el dialecte valencià, al seu torn, ha preservat per al català comú. Directe, amb la mínima adaptació a la fonètica pròpia: az-zuqaq, el carreró. I l’especialització semàntica que estalvia el circumloqui: atzucac, carreró sense eixida.
El que passa compta
Penúria
El que passa compta
Saials. Incendis
El que passa compta
Votats i vetats
El que passa compta
L’encàrrec de Franco
La corda amb què pretenien lligar aquell fardo, trenada uns anys abans, era precisament ell, la seua testa coronada, Joan Carles I, nomenat a dit pel dictador

En el documental emès fa uns dies per la televisió francesa, l’abdicat Joan Carles I mostra una de les peces més zelosament guardades del museu d’atrocitats, intrigues i misteris palatins que omplin les vitrines de tan llarg i accidentat regnat. Es tracta d’una peça única, autèntica joia de la corona que va heretar de la seua dinàstica parentela. O d’un secret a veus, conegut per tothom gràcies a la rotunditat dels actes consumats i computats. Corrien els dies de la lletja agonia de Franco (lletja sobretot per al cadàver, que no deixaven acabar-se de morir perquè els cirurgians del règim necessitaven temps per suturar a corre-cuita i de mala manera les ferides obertes del franquisme i que tot quedés atado y bien atado). La corda amb què pretenien lligar aquell fardo, trenada uns anys abans, era precisament ell, la seua testa coronada, Joan Carles I, nomenat a dit pel dictador. Però tornem al relat, per fi documentat en la seua literalitat. Uns d’aquells dies, doncs, mentre visitava el malalt, el Generalísimo hauria agafat amb mà trèmula i octogenària la ferma mà del príncep, que llavors lluïa 37 primaveres, i amb el seu proverbial espinguet, ja notablement afeblit per la decrepitud, li hauria xiuxiuejat la darrera voluntat, una comanda realment difícil i per la qual ell mateix, amb sublim esforç, s’havia mantingut en el poder durant quasibé 40 anys: que preservés per damunt de tot la unitat d’Espanya (o potser va dir pàtria, la pàtria).

José Calvo Sotelo s’alça de la tomba que té en seu parlamentària o del míting d’Urumea, Sant Sebastià, pronunciat el 10 de novembre de 1935, per llançar als quatre vents la frase per què  va passar a la posteritat: «Antes una España roja que una España rota» (versió abreujada). No tardarien ni un any Franco i els seus sequaços a convertir en lapidària la sentència, en arma llancívola i fratricida. El furor feixista que Joan Carles va rebre en herència va començar amb els «separatistes» però prompte va estendre la seua carnisseria contra tota mena de «rojos», inclosos els rojos separatistes. Dos pardals morts, no d’un sol tret sinó de quantitats ingents d’horror i d’armes. Ni roja ni rota. En el fardo ben lligat, i com a clàusula innegociable, la unitat pàtria, la unitat pètria que va durar tot el franquisme i més enllà, el testimoni que la mà tremolosa passava al futur i passat monarca, la tradició carpetovetònica, la defensa a ultrança del xuclocterisme imperial ja en hores baixes exercit sense vergonya contra les darreres colònies peninsulars. I amb aquesta obsessió genètica i malaltissa, filla del complex d’autoritat i autoritarisme, hem anat fent via. Els ciments de l’arreglet constitucional i autonòmic, que eren el somni benèvol de la por i impotència unitarista (contra els altres), va esquerdar-se al mateix ritme que es rovellava la corona de l’antic monarca. Entenem ara Felipe Gonzàlez, Aznar i Zapatero, Rajoy, Sánchez i tota la companyia. Rota? Roja? Ja n’hi ha prou! Les veus d’espinguet encara borden des de les valls dels caiguts en el pou de la història.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:
COMENTARIOS

  1. Pep de la Safranera says:

    i quina obsessió, deu meu. En Franco mort desde fa mil cinc cents anys pam dalt pam baix i tu erre que erre seguintla. Que no et canses, Manel? Eres mes avorrit que el Renacido.

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario