Manel Rodríguez-Castelló
Destacados
El que passa compta
Saials. Verges 2019
Vam travessar enmig d'una boira molt densa el poble d'Ultramorts, presagi d'extraviament espaciotemporal
Lluís Llach va publicar el disc Verges 50 l’any 1980. L’artista empordanès hi posava so als records de la seua infància al poble. El vent, amb aquella tramuntana tossuda que explica molt bé certs trets del caràcter del país, el mercat a la plaça, els carros, l’escola, la processó. / La matinada del dimecres, a […]
El que passa compta
Saial de l’home que camina en cadira de rodes
El camí que en Jordi Puig va començar a Mallorca i ara el té rodant per terres valencianes durarà uns mesos de sud a nord dels Països Catalans i acabarà a Salses, al  Rosselló
De totes les formes de viatjar és segur que la que es fa en cadira de rodes no és ni la més còmoda ni la menys arriscada. De tots els camins potser el que duu a la república de la llibertat és un dels més costeruts, dels més esforçats i també dels més necessaris. /
El que passa compta
La veu de la caverna
Hi ha moltes formes de banalitzar el femenicidi estructural (amb més de 900 víctimes des de 2003 a Espanya, riga's vostè de tots els altres terrorismes), però la del PP és d'una vulgaritat que tomba de tos
Per tancar el pacte a Andalusia Vox demana als seus socis del PP i C’s de suprimir els ajuts per violència domèstica (eufemisme de violència masclista contra les dones). Després del ménage à trois entre els hereus desacomplexats del franquisme (se’n recorden, de l’Aznar sincomplejín?), escenificat per primera vegada als carrers de Barcelona per la […]
El que passa compta
L’encàrrec de Franco
La corda amb què pretenien lligar aquell fardo, trenada uns anys abans, era precisament ell, la seua testa coronada, Joan Carles I, nomenat a dit pel dictador

En el documental emès fa uns dies per la televisió francesa, l’abdicat Joan Carles I mostra una de les peces més zelosament guardades del museu d’atrocitats, intrigues i misteris palatins que omplin les vitrines de tan llarg i accidentat regnat. Es tracta d’una peça única, autèntica joia de la corona que va heretar de la seua dinàstica parentela. O d’un secret a veus, conegut per tothom gràcies a la rotunditat dels actes consumats i computats. Corrien els dies de la lletja agonia de Franco (lletja sobretot per al cadàver, que no deixaven acabar-se de morir perquè els cirurgians del règim necessitaven temps per suturar a corre-cuita i de mala manera les ferides obertes del franquisme i que tot quedés atado y bien atado). La corda amb què pretenien lligar aquell fardo, trenada uns anys abans, era precisament ell, la seua testa coronada, Joan Carles I, nomenat a dit pel dictador. Però tornem al relat, per fi documentat en la seua literalitat. Uns d’aquells dies, doncs, mentre visitava el malalt, el Generalísimo hauria agafat amb mà trèmula i octogenària la ferma mà del príncep, que llavors lluïa 37 primaveres, i amb el seu proverbial espinguet, ja notablement afeblit per la decrepitud, li hauria xiuxiuejat la darrera voluntat, una comanda realment difícil i per la qual ell mateix, amb sublim esforç, s’havia mantingut en el poder durant quasibé 40 anys: que preservés per damunt de tot la unitat d’Espanya (o potser va dir pàtria, la pàtria).

José Calvo Sotelo s’alça de la tomba que té en seu parlamentària o del míting d’Urumea, Sant Sebastià, pronunciat el 10 de novembre de 1935, per llançar als quatre vents la frase per què  va passar a la posteritat: “Antes una España roja que una España rota” (versió abreujada). No tardarien ni un any Franco i els seus sequaços a convertir en lapidària la sentència, en arma llancívola i fratricida. El furor feixista que Joan Carles va rebre en herència va començar amb els “separatistes” però prompte va estendre la seua carnisseria contra tota mena de “rojos”, inclosos els rojos separatistes. Dos pardals morts, no d’un sol tret sinó de quantitats ingents d’horror i d’armes. Ni roja ni rota. En el fardo ben lligat, i com a clàusula innegociable, la unitat pàtria, la unitat pètria que va durar tot el franquisme i més enllà, el testimoni que la mà tremolosa passava al futur i passat monarca, la tradició carpetovetònica, la defensa a ultrança del xuclocterisme imperial ja en hores baixes exercit sense vergonya contra les darreres colònies peninsulars. I amb aquesta obsessió genètica i malaltissa, filla del complex d’autoritat i autoritarisme, hem anat fent via. Els ciments de l’arreglet constitucional i autonòmic, que eren el somni benèvol de la por i impotència unitarista (contra els altres), va esquerdar-se al mateix ritme que es rovellava la corona de l’antic monarca. Entenem ara Felipe Gonzàlez, Aznar i Zapatero, Rajoy, Sánchez i tota la companyia. Rota? Roja? Ja n’hi ha prou! Les veus d’espinguet encara borden des de les valls dels caiguts en el pou de la història.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:
COMENTARIOS

  1. Pep de la Safranera says:

    i quina obsessió, deu meu. En Franco mort desde fa mil cinc cents anys pam dalt pam baix i tu erre que erre seguintla. Que no et canses, Manel? Eres mes avorrit que el Renacido.

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario